El periodista Saül Gordillo, autor de 'Sobirania.cat'. Foto: Joan Antoni GuerreroEl periodista Saül Gordillo ha publicat Sobirania.cat (CREA'T, 2014), una crònica sobre l'impacte de les noves tecnologies en l'auge del moviment sobiranista. L'autor creu que els últims deu anys han estat crucials per a traçar el camí que condueix ara a fites com el 9-N, un temps en què la comunicació ha dinamitat un antic règim, afavorint el naixament de nous factors que contribueixen a accelerar els anhels d'independència.
Tot i les diferències d'escenari, Gordillo troba que el procés català ve a ser el que ha representat la Primavera Àrab per a molts països del Mediterrani, un fenomen en què les tecnologies van tenir un paper definitiu a l'hora de canviar les regles del joc. No és un context senzill i els riscos i reptes, avisa, són múltiples.
- Què ha pretès fer amb Sobirania.cat?
- La idea inicial era compartir i deixar documentat en un estudi, útil per al present i el futur, una experiència viscuda molt directament durant els darrers deu anys a la xarxa. Hi havia el risc que la immediatesa i l’allau de la informació que circula fes esborrar una visió en perspectiva. Aquest juliol fa deu anys que vaig començar a escriure el blog, que m’ha canviat la manera de treballar, m’ha proporcionat molts contactes i ha estat una experiència molt profitosa. En deu anys de blog i més de 3.300 entrades, he anat veient com es convertia en un bon retrat del que havia passat al país, tant en l’eix sobiranista com en el digital.
- És un llibre digital, per l'objecte d'estudi i el procés creatiu...
- La primera font de la consulta ha estat el buidatge i repàs dels posts del blog on escrivia sobre l’aparició de noves bitàcores, l’aposta que feien partits i organitzacions per la trinxera digital, el postpujolisme en un sentit ampli, i el sorgiment de partits nous. Com que el llibre l’escrivia en un Google Docs hi posava enllaços, que en la versió en paper s’han convertit en més de 100 peus de pàgina. També interactuava amb persones que sortien en el llibre. He tingut un feedback permanent. De broma jo dic que el llibre té links; que té Viquipèdia, amb noms; que és una mica un Facebook, perquè surten cares; Twitter perquè surten hashtags, i Linkedin perquè hi ha professionals que, al marge de la política, han fet coses i hi apareixen.
- Però el centre del llibre és com Internet impulsa el moviment sobiranista. ¿Troba connexions entre aquest moviment i altres fenomens, com el de la Primavera Àrab, on els tecnologies també han donat eines per a l'alliberament?
- La comparativa la faig d’alguna manera. Hi ha dos imatges que ho poden ratificar. Per una banda, les afirmacions actuals d’Ada Colau sobre el 9-N. Aquesta persona no ve del món del sobiranisme i ara, en canvi, l’abraça. D’altra banda, en el 15-M, que era un món més heterogeni, també hi havia el moviment de les CUP, a les quals se les ha denominat antisistema, i ara són al Parlament i són clarament un dels principals impulsos del procés. Jo defenso la tesi, que algun nacionalista pur no defensarà, i és que a la xarxa s’ha vist clarament com el desig de més llibertat i d’un sistema i món millor s’han trobat. L’inconformisme i el catalanisme han conicidit i han trobat un espai de confluència. La traducció catalana de la Primavera Àrab és això, el moviment sobiranista i organitzacions com l’ANC.
- A Espanya, en canvi, ¿les coses han evolucionat de forma diferent? El cas de Podem tot just s'acaba de produir...
- El catalanisme ha anat per davant de l’espanyolisme. Aquest fenomen nosaltres ja el vam tenir fa anys quan la CUP va entrar al Parlament. Ara, quatre anys després, aquesta situació es produeix a Espanya amb Podem i se sorprenen. Aquesta és una tendència que es repeteix perquè el catalanisme ha liderat històricament totes les revolucions. Aquest 2014 celebrem el centenari de la Mancomunitat, que va ser pionera en la creació del que ara s'anomena "estructures d’Estat". En els últims deu anys el catalanisme ha estat líder d’aquestes eines, molt per davant de la resta de l’Estat. Això sí ha obligat als partits tradicionals a repensar-se, obrir-se i regenerar-se, afavorint nous lideratges, a donar visibilitat a gent que abans no en tenia i ara s’han pogut reivindicar. Tot això ha permès que sortissin nous lideratges i nous partits i que s’hagin canviat les agendes dels tradicionals.
- A més, el moviment a la xarxa té molta capacitat de pressió. ¿És pràcticament un òrgan de control, un nou poder?
- El sobiranisme ha fet aquesta pressió, cap endins i cap enfora, perquè cada vegada que un José Manuel García-Margallo ha fet una declaració, han sortit vídeos i tuits que el desacrediten. Però també cap endins, es fa pressió cap a aquells que es desviïn dels compromisos, o intentin frenar i tergiversar el compromís de la seva llista. Són com una mena de pressió i fan que el procés sigui diferent. Em pregunto si Catalunya estaria vivint tot això sense l'existència de les xarxes. Potser sí, potser l’economia, la crisi, l’esgotament del sistema haurien portat a la situació actual. És evident que el procés no seria com està sent ara, molt participat, molt de baix cap a dalt i amb una textura transversal.
- Amb tot, però, el debat a Internet de vegades és crispat. ¿Creu que aquesta crispació digital es pot traslladar al carrer? ¿Hi ha risc?
- Estem en un moment curiós. En el llibre reivndico que gràcies a Internet s’ha pogut viure amb una certa normalitat a les xarxes socials allò que es viu al carrer i que abans no tenia prou visibilitat en el món tradicional, els mitjans de comunicació i les institucions. Ara, i des de fa poc temps, tenim un repte plantejat pel fet que l’excitació o crispació, o l’atenció lògica per l’aproximació de la data de la consulta, està fent aflorar una tensió que fins ara no era la tònica habitual de la xarxa. Per primera vegada començo a percebre que hi ha una crispació a la xarxa que no es correspon amb la convivència al carrer. Davant d’això tracto en un capítol els reptes i dic que, passi el que passi, hauríem d’intentar preservar l’espai digital que ens ha permès viure amb normalitat un cert temps. Els trolls i operacions orquestrades, que són fruit d’una mala manera d’entendre les xarxes, i Twitter afavoreixen l’estirabot, mentre que abans la gent escrivia blogs més refleixus, perquè el mitjà t’obligava a seure i escriure i desenvolupar una idea. En canvi ara les eines faciliten que surti el missatge curt i l’estirabot, més que el diàleg i la conversa. Al carrer hi ha més bon rotllo que a les xarxes, on la gent és menys ella. Alguns fils de conversa estan intoxicats, hi ha intervencions no innocents, que fan que sembli que hi ha una crispació.
- Continuant el simíl amb la Primavera Àrab... ¿troba paranoic pensar que des de l'Estat es pugui arribar a promoure un black out o afectació d'Internet per evitar en moments claus que el sobiranisme segueixi movilitzant les seves bases?
- En l'àmbit dels partits catalans, com qualifica l'ús que fan de les eines digitals?
- Fa deu anys els progressistes eren una mica els innovadors, els que tenien bloggers més actius i més sensibles al 2.0, apostaven pel digital. El PSC va començar a ser el partit fort en això, tot i que CiU va ser el primer en tenir web. Ara, en canvi, la foto és una mica al revés, la xarxa socialista la veus de capacaiguda, que piula poc de política o es dedica més a d'altres usos. La CUP ho va fer molt bé a la campanya electoral, ERC i ICV també ho fab bé. CiU, en canvi, té la seva tropa 2.0 més desmovilitzada perquè està al Govern. La digital és una trinxera on es concentra més l'oposició. Ja no estem en la lògica del tripartit, en què els convergents estaven a l'oposició i van fer un assalt molt calr al 2.0, molt ben orquestrat i ben alineat. Ara estan al Govern i això canvia les cricumstàncies.
- És bo que el debat a les Internet pivoti sobre aquests xarxes que es mouen com exèrcits cibernètics?
- Això els allunya de la realitat. Internet té ara aquesta textura de trinxera i de confrontació en part perquè la gent no va a Twitter per saber què passa i debatre i assabentar-se de realitats que poden no ser del seu agrat Jo segueixo a 3.000 usuaris, gent del PP, Societat Civil, Podemos... el sectarisme en aquests entorns fa que et creeïs una bombolla en què t’acabes convencent que debats estèrils i aspectes anecdòtics i menors per segons qui esdevinguin una qüestió d'Estat. No tothom té la maduresa de saber estar en els fils de conversa de gent excitada però tenint la visió de gran angular per mirar-t'ho en perspectiva.
