El meu estudi de Via Firenze mai no va ser una cosa de l’altre món. Res a veure amb el Little Star Tattoo d’Alessandro Manzoni, al centre de la ciutat, on encara es fan els millors tatuatges del món, especialment els d’estil Dortwork.
Ni tan sols puc dir que jo mateix excel·lís com a tatuador. Si em vaig posar en aquest embolic va ser per pur desfici i després de passar-me anys i panys sense fer res més que posar-me fins al cul de tot, vivint més al carrer que entre les quatre parets de l’apartament llardós dels meus pares en una escaleta pudent de la Via Felice Cavallotti. Tenia, això sí, una certa traça -tampoc molta- per al dibuix i també un parell de col·legues que s’hi dedicaven com a afeccionats a tatuar i que em van ensenyar a estones perdudes els rudiments de l’ofici.
Complits els trenta-cinc em va agarrar un batistot de tres parells d’ous per culpa d’una keta massa tallada i d’una ingesta important de benzos de tots els colors. Em vaig passar uns quants dies a l’hospital sentint veus i veient ombres de nans per tot arreu. En algun moment fins i tot vaig arribar a pensar que jo mateix m’havia convertit en un d’ells de tot just un metre d’altura, amb el cap com un cigró i uns ulls menudius d’un ratolí. Mai ho havia passat tan malament. Així que en eixir al carrer, vaig dir prou. Aquella vida de gat havia d’acabar-se.
Un any després la van palmar els vells i vaig heretar uns pocs diners amb què vaig obrir Aquila Tattoo en un baix com el puny on vaig tenir molta faena per a encabir un taulell, una llitera i un parell de cadires.
Els meus primers clients eren joves del barri que venien a fer-se dibuixar gairebé d’amagat per por a les represàlies dels seus pares. També tenia algunes xicotes que feien el carrer als entorns de l’Estació Central i alguns aspirants a cantant de rap que, de moment, anaven fent passant un poc de blanca o d’herba. Com a clients excepcionals vaig tenir un parell de xicots que treballaven per als Calone en encàrrecs propis de desgraciats, és a dir, de molt de risc i mal pagats.
El meu tattoo estrella era, com molts podrien haver imaginat ja, una àliga calba si fa no fa com la de l’escut dels americans amb les plomes remeres en forma de fulles de ganivet. A l’àliga, vagament semblant a un estornell, sostenia a la pota esquerra una metralleta curta i a la dreta un revòlver com els de les pel·lícules de cowboys.
Com tots els del meu ofici tatuava molt el típic Napoli 1926 amb el Vesubi de fons o il diez, això és, Maradona... Maradona a punt de xutar, Maradona representat com el sant patró de la ciutat, Maradona donant gràcies a Déu per un gol... Un dia fins i tot vaig tatuar maldestrament en l’espatlla d’un vell al mític Attila Sallustro. Sort que era a l’espatlla i que el tipus estava mig cec perquè més que s’assemblava més a un d’aquells xicots africans que venen estatuetes d’elefants d’ivori i encenedors pels bars que al jugador de futbol dels anys vint.
Ensopegades a banda aquell no era un mal ofici. Obria i tancava quan volia i guanyava prou per a passar casa i per als vicis -pocs s’ha de dir- que encara no havia volgut deixar. M’hi hauria pogut jubilar en aquell antre, entre tintes, cossos fibrats d’aspirants a omplir les cel·les de Poggioreale i llangoroses dones de la vida que malgrat tot sempre m’alegraven amb la vista amb els seus cossos bonics i amb les seues històries de clients decrèpits, exemples vivents del fracàs de l’educació sentimental entre nosaltres. Hauria pogut envellir fent anar la meua pistola de tinta sobre els cranis afaitats, penis, espatlles, braços, malucs... Un fet ho va canviar tot, però va provocar que la meua vida agafés una direcció totalment distinta, inesperada.
Una vesprada de divendres quan ja estava a punt de tancar la paradeta va entrar una xicota carnuda, amb els ulls blaus més bonics que mai no havia vist, una llarga crinera de cabells negres que li queien fins a les seues natges redones com melons d’Alger. El cas és que sense dir ni ase ni bèstia, es va despullar i es va deixar caure suaument, panxa per amunt, sobre la llitera. Amb un gest trapella i parlant fluixet em va demanar que li dibuixés una papallona blava en el cim suau del seu molsut mont de Venus. Crec que és el primer tatuatge que vaig fer bé fins aleshores. Quan vaig acabar, la xicota es va vestir i se’n va anar cantussejant una bellíssima melodia que em va tenir torbat durant hores.
Al cap d’unes poques setmanes, divendres també a punt de tancar, la xicota va tornar i va repetir exactament el mateix ritual. En aquesta ocasió em va encarregar que li dibuixes tres libèl·lules d’or en els mugrons dels seus enormes pits i una constel·lació inventada amb el seu melic com a centre al llarg i ample de la seua panxa de pell blanca i fina com la seda.
Així va ser que va nàixer per a nosaltres dos la constel·lació dita Esperança, una constel·lació amb la silueta d’un jaguar que havia -i ha- de guiar als desproveïts de tot al bell mig de la llum en haver solcat el mar traïdor de la vida.
Una nit, després que li tatués una lluna i un sol entre les cuixes, em va besar i em va demanar que la seguís sense preguntar res. Caminarem una bona estona per una ciutat solitària com per art d’encanteri fins a la Font del Sebeto. Allà mateix em va deixar i lentament va endinsar-se dins de l’aigua quieta i es va allunyar mar endins com un peix.
Des d’aleshores visc sota l’arc triomfal d’aquesta font des d’on es domina la visió del golf. I ací i ara i sempre l’única cosa que puc fer és esperar que torne nua, cantussejant les seues belles melodies mentre amb carbó dia i nit tatue en el terra constel·lacions inventades, mentre escric breus poemes d’amor, mentre invoque la vida.