No paro de rebre missatges SMS al mòbil que m’alerten que algú altre que no soc jo s’ha connectat al meu compte bancari, i que faci el favor de verificar-ho clicant un enllaç que hi ha al missatge en qüestió. Fins i tot d’entitats on no hi he posat ni els peus, ni m’hi he hipotecat, ni els he anat a buscar disc o calendari. És una estafa, ja n’adverteixen caixes i bancs, però la intrusió del missatge de mòbil sobtat que escampa dubtes i angoixes juga justament a la sorpresa i a estendre la por que provoqui una reacció immediata que ens faci regalar dades i accessos. En anglès en diuen phishing, per allò de la pesca que fent-se passar per una institució de confiança busca que donem dades de targetes de crèdit o de comptes bancaris sigui a través del mòbil o de correus electrònics.
No respecten res, direu. Passa també amb les trucades intempestives que continuen sonant malgrat les regularitzacions legals, per bé que en aquest cas si vols que l’interlocutor que t’ofereix beneficis de companyies elèctriques, o de telefonia, deixi d’atabalar-te només cal que mantinguis el català i la proposta s’acabarà de cop.
Vivim sotmesos a aquests reclams continuats, i l’angoixa que ens provoquen és l’aixeta que mou les nostres pors més íntimes. El mateix mòbil em diu que a Itàlia estan angoixats per la possible pèrdua del risotto, que és tant com que em digués que a Catalunya estem angoixats per la pèrdua de l’arròs del Delta o el de Pals. La notícia parla del Piemont i la Llombardia, i les últimes pluges a Catalunya allunyen patiments extrems de la sequera. De moment. Però els pagesos catalans que produeixen arròs, i els que tenen vinya, blat, fruita dolça, o oliveres i garrofers viuen angoixats per l’evolució del clima i els estralls de les calorades o els xàfecs. I també hi viu el sector turístic que no sap si les platges tindran arena vist que les llevantades se les engoleixen en un tres i no res.
I l’angoixa que escampen els mòbils també arriba als més joves, nens i adolescents. Les dades diuen que en un any, del 21 al 22, el nombre de joves que prenen ansiolítics i antidepressius ha passat de 12.000 a 22.000. La situació de pandèmia primer i la dependència dels mòbils i de les xarxes socials després ha fet mal, fa molt de mal. Per acabar-ho d’adobar el sistema de salut col·lapsat no dona resposta psicològica amb prou diligència a aquesta generació. Per no parlar de com beneficia la indústria farmacèutica.
No em vull angoixar més del compte, però la llista de pors pot anar augmentat per tantes altres raons -i els mòbils que portem a la butxaca ens ho refreguen pels ulls- que ens recorden la nostra fragilitat i vulnerabilitat, la nostra finitud: qüestions de salut, de feina, d’habitatge, de donar-ho sempre tot, d’estar a l'altura, a l’última, de ser empàtic, respectuós, afectuós, de pensar en els altres, de menjar bé, de ser sostenible, no malbaratar, de tenir cura amb la llengua, l’entorn, la ciutadania del món. L’exigència és tan alta, i les angoixes són tantes, que ara que som en cicle electoral, que és quan se’ns explica que el futur només pot ser millor, veus que les pors són també una eina de vot.
Perquè els que es presenten se suposa que volen guanyar per esvair totes aquestes pors, per eliminar angoixes, que el país funcioni, trobi el seu lloc al món, el seu encaix institucional, que generi recursos, i que no se’n vagin més del compte, que siguem un poble net i culte, segur, amb projecció de futur, unes escoles i un sistema de salut que funcioni.
Se m’acut que si desconnectés el meu mòbil no rebria ni phishings bancaris, ni de cap altra mena, però és clar que tampoc sabria si la societat avança i progressa en la bona direcció, i ja només de pensar que no ho sabria se’m genera una altra mena d’angoixa que em torna a deixar bloquejat. Així anem, mirant d’esquivar enganys i estafes, mirant de sobreviure les angoixes i pors.
