En les últimes setmanes hem vist com el focus de l'actualitat (i de la repressió de l'Estat) es fixava en els professors i les professores catalanes. I per motius contraposats em sembla fantàstic que ens recordem dels nostres mestres.

Jo mateix (perdoneu-me l'apunt personal, tots devem tenir anècdotes similars) no podré agrair-li mai prou a la Lluïsa Pla, la meva professora de llengua i literatura castellanes que cursant 1r de batxillerat tecnològic a l'IES Satorras de Mataró m'etzibés: "A usted [en el meu record em tracta de vostè] le voy a suspender este año porque es un alumno de excelente y me saca un 'bien' justillo. A ver si espabila y se da cuenta que sólo saca buenas notas en humanidades. Nos vemos el año que viene".

Ella no em deu ni recordar, i menys aquesta micro conversa, però aquest gest que devia haver fet cent vegades amb altres alumnes, el fet de tractar-me com un adult i fer-me veure "de tu a tu" que estava esforçant-me poc i que les meves aptituds eren lluny de la física i el càlcul, van activar un ressort que restaria per sempre.

He pensat força aquests dies en el meu estimat i rònec institut públic de barri. A Catalunya, a la conselleria l'anomenem d'"Ensenyament" i no d'educació. Perquè són dues coses diferents. Però a l'escola, a l'institut, com a casa, al carrer o fent esport, també ens eduquem. En valors, en ètica i sobretot en saber "estar" amb els altres, els que ens agraden i els que no suportem radicalment.

És per això que quan aquests dies he tornat a veure al Parlament companys generacionals, molts dels quals van anar a instituts molt similars al meu (al vostre), sent maleducats, desafiants i comportant-se com uns abusananos, una vegada més m'ha dolgut. Penso que ells també sóc jo. L'escola catalana ens ha donat l'oportunitat de compartir una educació rica en matisos i en sentit crític. Per tant, què ha fet que arribin a aquest punt? De què i per a què serveix?

Un es comporta com un bullie perquè sap (pensa) que té el poder i sobretot, se sap impune: faci el que faci no em passarà mai res. Si tens un Estat que persegueix a tothom que hagis assenyalat fins a les últimes conseqüències, és fàcil. Però per què et comportes així? D'on ve aquesta rancúnia, aquesta manca d'empatia? Tanta por tenen? O és un exercici de pur cinisme? No ho sé.

Ser mal educat fins a l'extrem de riure't de gent que és a presó i dels seus familiars, o d'interrompre i amenaçar companys en seu parlamentària, demostra que t'és igual el que vas aprendre. Perquè el teu fi és més elevat. Però quin bé superior hi ha en aquestes actituds? Guanyar? Tenir raó? Humiliar? Assolir tot el poder?

Quan per aconseguir el teu objectiu necessites arrasar amb l'escola que t'ha ensenyat i educat, quan necessites ficar a presó qui no pensa com tu, quan necessites destruir institucions que han vetllat per la teva seguretat (penso en els Mossos d'Esquadra durant els atemptats del 17-A). Quan en comptes de transformar vols destruir tot allò que t'ha fet qui ets estàs perdut. L'autoodi és símptoma que alguna cosa ha fallat. I sap greu perquè "tu" i "jo" som el mateix.

Alguns semblen haver decidit que la política és un vehicle cap al poder en comptes d'una eina de transformació social. Quina poca ambició. Però no us equivoqueu: el poder (el de debò, no aquestes escorrialles autonòmiques) t'utilitza com un consumible i quan ja no ets necessari, t'escup. Companys parlamentaris: quan el poder us expulsi nosaltres encara hi serem. Encara serem els vostres conciutadans. Encara ens trobareu per construir i repensar junts el país. Si voleu. Si el voleu.