Ucraïna en l'ignot camí d'una guerra i una pau justes

El primer aniversari de l'inici de l'ofensiva militar russa sobre Ucraïna va quedant enrere i, en conseqüència, ha perdut presència als mitjans. Però la guerra continua, i amb ella el drama d'un conflicte multinivell de complexa resolució així com tots els reptes i amenaces associats a aquest. Estructuralment, som davant d'una guerra d'agressió en el marc d'un conflicte nacional d'arrels profundes. És possible la pau? En quin context es pot produir? On som i d'on venim? Quins matisos hi ha en les imatges que ens arriben? Vegem-ho.

Existeix un subjecte proto ucraïnès que ha pres diferents formes al llarg de la història en el pla institucional i organitzatiu, des de la desaparició del Rus de Kíiv amb la invasió mongola del segle XIII, com ara el principat de Galítsia-Volínia, el sitx cosac de Zaporojia, o els successius Hetmanat cosacs fins a la seva abolició el 1764 per part de la tsarina Caterina la Gran. Ja durant el segle XX, en el marc de la guerra civil russa, van tenir una breu existència tant la República Popular d'Ucraïna com la República Popular de la Ucraïna Occidental, efímeres cristal·litzacions polítiques d'un nacionalisme ucraïnès modern fill d'una renaixença lingüística i cultural durant el segle XIX.

Històricament situada en territori de disputa entre potències regionals, especialment entre russos i polonesos, però durant segles també de lituans, suecs, austrohongaresos, tàrtars o otomans, les terres ucraïneses sovint han estat vistes i definides a través dels ulls dels altres. No hi ha espai aquí per entrar en profunditat en consideracions històriques, però el cert és que, des de mitjan segle XVII, amb el Tractat de Pereiaslav, part de territori i població de l'actual Ucraïna quedà lligat al destí del que des de principis del segle XVIII esdevindria l'Imperi rus.

L'autonomia amb què comptava el Hetmanat cosac va anar diluint-se a conseqüència de les polítiques de centralització imperial, i l'ús de la llengua ucraïnesa va ser cada cop més restringit en benefici del rus, arribant a ser prohibida en textos escrits, a l'ensenyament i en expressions artístiques el 1876. Tot i la colonització imperial russa del sud i l'est del territori de l'actual Ucraïna a finals del segle XVIII, en arrabassar-los al Khanat de Crimea i als otomans, els mapes ètnico-lingüístics realitzats a finals del segle XIX mostren com ja llavors la majoria de la població d’aquestes regions es considerava a si mateixa "petit russa", la denominació imperial per referir-se als ucraïnesos. Als anys vint del segle XX, ja en període soviètic, es normalitzà una consciència ètnica i territorial ucraïnesa que implicà una superació definitiva de la categoria imperial de "petits russos".

L'1 de desembre de 1991, en un context històric de desmembrament de facto de l'URSS per implosió interna, Ucraïna va votar en referèndum esdevenir un estat independent, amb un 90% de vots a favor i una participació del 84%. Una decisió que va precipitar la signatura del Acords de Belavezha entre els màxims dirigents soviètics de les repúbliques russa (Boris Ieltsin), ucraïnesa (Leonid Kravchuk) i Bielorússia (Stanislav Shushkevich), a on es va posar fi a la Unió Soviètica des del punt de vista del dret internacional. Ho van fer en tant que hereves de les tres repúbliques fundacionals que, si més no nominalment, van crear l'URSS el 1922, juntament amb l’extinta federació Transcaucàsica.

És cert que el març de 1991 la majoria d'ucraïnesos havia votat pel manteniment de l'URSS al referèndum pel Tractat de la Unió, un projecte de reforma territorial a la desesperada de caràcter confederal impulsat per Mikhaïl Gorbatxov per salvar-la, però el cop d’Estat fallit contra aquest projecte i contra ell mateix de l'agost de 1991 va precipitar els esdeveniments i la fi del gegant soviètic. Tot i que alguns sectors del nacionalisme rus no veien amb bons ulls que zones com Crimea o el Donbàs quedessin com a parts integrants de la Ucraïna independent, les fronteres ucraïneses van ser ràpidament reconegudes per Ieltsin i per la nova Federació Russa, i el 1994 amb la signatura del Memoràndum de Budapest, Moscou es va comprometre a respectar la independència i sobirania en les seves fronteres de 1991, i l'abstenció d'utilitzar la força contra aquestes. Un respecte que també va quedar fixat al Tractat d'Amistat i Cooperació signat entre Rússia i Ucraïna de 1997.
 

Tensions que venen de lluny a Crimea

Al referèndum d'independència de 1991, a Crimea es va imposar el sí amb un 54%, i una participació del 67%, a Lugansk amb un 83% i un 80% de participació, i en el cas de Donetsk amb un 83% (76% de participació). Si bé durant els noranta les autoritats locals de Crimea van intentar una desconnexió d'Ucraïna de forma unilateral, la qüestió es va acabar resolent amb un encaix mitjançant el reconeixement de Crimea com a república autònoma, amb un estatus similar al que havia gaudit des dels anys cinquanta a la Ucraïna soviètica.

La qüestió no havia tornat a plantejar-se, i abans de l'annexió russa de la península el març de 2014, els dos únics partits que a Crimea advocaven obertament per una major integració amb Rússia (Unitat Russa i Unió) amb prou feines arribaven al 10% al parlament autònom. Això no nega que fos i continuï sent l'únic territori dels que es troba en disputa amb una majoria de russos ètnics (58,5%, per un 24,4% d'ucraïnesos ètnics, i un 12,11% de tàtars de Crimea), i on, a diferència de la resta de territoris, és probable que la majoria de la població veiés amb bons ulls l'annexió. Un fet que ni molts menys la justifica.
 

Putin veu trencades les regles del joc

Per Vladímir Putin, els esdeveniments de finals de 2013 i principis de 2014 van significar la fi de la sobirania condicionada de la qual a ulls de Moscou gaudia Ucraïna, amb el triomf del Maidan i la caiguda del president Víktor Ianukóvitx, en un procés que va combinar elements de revolució i de cop de força amb reivindicacions de tipus democràtic, anticorrupció, antioligàrquic i prooccidental, i amb un paper rellevant de sectors d'extrema dreta i amb un suport de països europeus i dels Estats Units. Des de Moscou va ser llegit i projectat únicament com un cop d’estat de l'ultranacionalisme antirús impulsat per Occident. Per Putin, es va creuar una línia vermella, i les regles del joc que havien primat fins al moment van saltar pels aires.
 
L'abril de 2014, després del Maidan i de la mateixa annexió de Crimea per part de Rússia, un estudi de l'Institut Internacional de Sociologia de Kíiv revelava com només un 27,5% dels habitants de la província de Donetsk es mostraven partidaris d'unir-se a Rússia, per un 52,2% que hi estava en contra. En el cas de Lugansk, el percentatge era de 30,3% favorables, i un 51,9% en contra. En una línia similar, només un 19,3% a Donetsk defensaven una intervenció de tropes russes, per un 66,4% que estaven en contra. Unes xifres similars a les de Lugansk (19,3% a favor, 63,4% en contra).

Per això, si bé és cert que el Maidan va generar rebuig al sud i a l'est del país, aquest fet no va provocar que la població d'aquestes províncies volgués deixar de formar part d'Ucraïna per aquest motiu, tal com suggerien el discursos de Putin d'aquelles setmanes i posteriors, qui va treure del calaix de la història reivindicacions territorials sobre la "Nova Rússia", denominació imperial russa per referir-s’hi. A cap de les altres vuit províncies del sud o est més d'un 10% de la població expressava desig d'unir-se a Rússia, segons els mateixos estudis publicats llavors. Els intents de rebel·lió popular prorussa al sud i a l'est no van funcionar, i inclús al Donbàs, si no hagués estat per la participació militar directa de les forces russes, la insurrecció militar iniciada per l’exoficial del FSB rus Igor Girkin no hauria prosperat.

Des del discurs neoimperial rus, es va jugar, i se segueix jugant, amb ha una confusió interessada que barreja russoparlants, russos ètnics i prorussos. Un discurs que, sovint per desconeixement, s'ha comprat entre diferents sectors als països occidentals. El fet de tenir el rus com a primera llengua no fa que un se senti rus (entès com a rus ètnic), i ni molt menys que vulgui que el seu municipi o província passi a formar part de Rússia. Menys encara des que va començar l’ofensiva militar russa contra Ucraïna el febrer de 2022.
 

Ucraïna i la seguretat indivisible

És innegable que la conjuntura històrica europea posterior a la Guerra Freda és un factor explicatiu important, que contribueix a construir el context que condueix a la guerra, i que les noves línies divisòries que s'han anat construint no han facilitat la pau, l'estabilitat i la cooperació al continent. La Carta de París de 1990 per a una nova Europa, precursora de l'Organització de Seguretat i Cooperació d'Europa (OSCE), establia la llibertat de cada estat de triar les seves relacions en l'àmbit de la seguretat. També la indivisibilitat d'aquesta, i el fet que la seguretat de cada estat està inseparablement vinculada a la de tots els altres.

La construcció d'una seguretat europea a partir d'una organització divisiva com l'OTAN, un artefacte de la mateixa Guerra Freda, en lloc de fer-ho a partir de la mateixa OSCE, anava en contra d’aquest principi d'indivisibilitat. Durant els noranta i principis dels 2000, els vectors de l'expansió de l’OTAN cap a l'est van venir donats, d'una banda, per interès dels EUA, i, de l’altra, per la necessitat dels països d'Europa central i oriental de posar-se sota el paraigua de defensa nord-americà, moguts sobretot per la seva legítima por històrica envers el veí rus. Decisions dels nord-americans com ara retirar-se unilateralment del Tractat sobre Míssils Antibalístics l'any 2002 per construir un sistema antimíssils de l'OTAN amb bases en quatre països europeus tampoc van contribuir a una seguretat no divisiva, ans al contrari.
 
És també evident que el conflicte Rússia-Ucraïna té un valor instrumental pels EUA, en tant que els està permetent debilitar Rússia, el seu segon principal rival geopolític després de la Xina, valent-se al màxim dels errors estratègics de Putin. Sense anar més lluny, el secretari de Defensa del govern dels EUA, Lloyd J. Austin III, va afirmar a finals d'abril de l’any passat que desitjaven veure les capacitats de Rússia debilitades fins al punt que no fossin capaces de fer accions com les que havien portat a terme a Ucraïna. Els països de l'OTAN són part indirecta del conflicte, un fet verbalitzat per alguns mandataris europeus com la ministra d’Exteriors alemanya, Annalena Baerbock.
 

Finlàndia no és un objectiu

Però si Rússia i Ucraïna no tinguessin la història que tenen, i si Rússia no percebés Ucraïna com a part de si mateixa i de la civilització russa, de la qual la Federació Russa s'autopercep com a centre i propietària, probablement avui no hi hauria guerra. Sense anar més lluny, Finlàndia ha fet un gir històric i passarà a ser membre de l'OTAN un cop tots els membres ho ratifiquin. És un país amb qui Rússia comparteix 1.350 quilòmetres de frontera, part del seu territori es troba a només 150 quilòmetres de Sant Petersburg, i la seva costa sud flanqueja l'accés de Rússia al Bàltic (amb Estònia a l'altra banda, també membre de l'OTAN). Moscou, si bé és cert que ara més debilitada, no ha fet tants escarafalls en relació amb Finlàndia i és evident que no l’atacarà, en tant que en aquest cas és absent l’element simbòlic i ideològic. Finlàndia no forma part de la terra russa històrica, ni Rússia considera que s'hi jugui la posició i autopercepció com a neoimperi.


Tot i que la cooperació militar entre Ucraïna i els països de l'OTAN s'havia incrementat substancialment des de 2014, Ucraïna no era candidata a entrar a l'Aliança, i països com França o Alemanya vetllaven perquè aquesta opció mai es produís, com ja va succeir a la cimera de l'OTAN de Bucarest de 2008. Ni estava previst instal·lar sistemes de míssils nord-americans en territori ucraïnès, ni Ucraïna tenia plans per desenvolupar armament nuclear, tal com han afirmat alguns mandataris russos durant el darrer any. Però el cert és que l'aproximació d’Ucraïna cap a la UE i els EUA, especialment a partir de 2014, provocava que es reduís la capacitat de Rússia d'exercir poder i influència sobre ella, integrant-se progressivament en l’òrbita occidental. Quelcom inacceptable, i que calia revertir.

En una decisió impulsada també per la frustració per la no implementació de les clàusules polítiques dels acords de Minsk II per part del govern ucraïnès per a la resolució del conflicte al Donbàs, i amb l'objectiu d'aturar el rellotge de la història, Rússia s'ha vist abocada a una guerra no prevista (preveien un cop de mà i tombar el govern ucraïnès en qüestió de pocs dies, per col·locar-hi unes autoritats afins i retornar el país sota òrbita russa) que ha resultat en una autèntica catàstrofe estratègica, en mostrar-se com un actor debilitat militarment alhora que més agressiu.
 

Rússia dèbil, més OTAN i més UE

El balanç provisional és una pèrdua d’una part important del seu arsenal i reducció de la seva capacitat militar, un nou impuls i nova ampliació de l'OTAN, Moldàvia i Ucraïna han passat a ser candidates a integrar-se a la UE, i una pèrdua d’influència i de capacitat de projecció de poder a zones de l'espai exsoviètic com l'Àsia Central o el Caucas Sud, en benefici d’actors com la Xina, Turquia o els Estats Units.

De retruc, les accions de Moscou són el principal vector que de fet està impulsant la transformació històrica i els canvis interns que està vivint Ucraïna, allunyant-la encara més i de forma irreversible en l'àmbit emocional i d'identitat de la mateixa Rússia, i provocant un reforçament de la seva identitat nacional col·lectiva. Un fet que durant els darrers dotze mesos s'ha fet més evident, especialment entre els ciutadans del sud i l'est del país, també pel que fa a un increment de l'ús de la llengua ucraïnesa.
 

Resposta legítima

Defensar que "no hi ha guerres legítimes" a partir d'un pacifisme banal que projecta l'ombra dels dubte entorn del dret dels ucraïnesos a defensar-se és fer volar pels aires alguns dels consensos pel que fa al dret a la guerra o jus ad bellum, des de Sant Agustí fins a John Rawls, segons els quals fer la guerra sempre és una opció legítima davant d'una agressió i/o en defensa del territori, i com a tal està recollit al dret internacional. Precisament per això, la guerra en defensa pròpia que lliura Ucraïna és legítima, feta per pura necessitat de supervivència com a nació sobirana. La guerra d’agressió que ha llençat Rússia no ho és pas. Situar agressor i agredit en un mateix pla moral és absurd i afavoreix els interessos de l'agressor.

Aquest conflicte bèl·lic acabarà amb una negociació i un acord diplomàtic, en què el que s'acordi i decideixi vindrà determinat per la posició de força, pels recursos i capacitats disponibles i potencials, i pel territori que cadascú controli en el moment de seure a negociar. Després d'un any de guerra, qualsevol negociació és i serà una continuació de la guerra, igual que la guerra llençada per Rússia és i ha estat una continuació de la seva política per altres mitjans, en línia amb el que deixà escrit el prussià Carl von Clausewitz.

Una negociació no és ni pot ser entesa com un objectiu en si mateix, sinó com un mitjà per aconseguir uns objectius polítics, a partir d'una posició de força relativa amb relació a l'adversari. Una posició a la qual en el cas d'Ucraïna hi podrà eventualment arribar gràcies al fet de continuar existint com a nació amb un estat sobirà, gràcies a l'autodefensa i la capacitat de resistència efectiva mostrada davant de l'agressió russa, per a la qual el suport armamentístic rebut per part dels països occidentals ha estat fonamental.


L'armament rebut és clau perquè Ucraïna pugui arribar a unes negociacions en les millors condicions de força possibles, també pel que fa als incentius russos, especialment de cara a una possible contraofensiva que es pugui produir al sud del país els pròxims mesos. Reduir o interrompre l'aprovisionament d'un armament fonamental per a la defensa d’Ucraïna no contribuirà a un acord de pau i sí a un triomf militar de Rússia, i en conseqüència la fi de la independència política d’Ucraïna. I és que cap pau que es pugui produir serà tal si no és una pau justa, si premia l'agressor i suposa un càstig per a l'agredit.

La pau en absència de justícia no és un bé en si mateix, ja que més que pau es tracta d'una derrota per la incapacitat per continuar lluitant del bàndol agredit. Segons el filòsof Michael Walzer, la pau només pot ser justa si serveix per aplicar els objectius de qui fa la guerra justa, i no de l'agressor. Per la seva banda, autors com James G. Murphy, la descriuen com a pau amb justícia, en tant que pau que contribueix a un ordre internacional prou just.
  

Una projecció catalana

En aquest sentit, a Catalunya es tendeixen a projectar cap a Ucraïna les mancances endèmiques i la incomprensió profunda sobre les dimensions que pot arribar a prendre la política en situacions de conflicte nacional. A molts dels discursos contraris a continuar armant Ucraïna i a moltes de les apel·lacions buides a la pau a s'hi poden identificar els ecos a les referències al diàleg aplicat al nostre cas, com un objectiu i un bé en si mateix. Sovint es fan per mitjà d'una victimització dels ucraïnesos, amb proclames en nom de l'interès del "poble d’Ucraïna", a través d’una projecció de la realitat fictícia, cínica i interessada, afirmant que el que es vol és protegir els ucraïnesos de les conseqüències humanitàries d'una prolongació del conflicte. S'obvia o es desconeix que la gran majoria d'ells volen seguir lluitant —cadascú a la seva manera— per defensar el seu país. Segons enquestes de l'Acadèmia Nacional de Ciències d'Ucraïna, un 70% d’ucraïnesos estan disposats a assumir els costos de la guerra el temps que faci falta, i un 95% confia en la victòria militar.

En altres paraules, protegint els ucraïnesos de si mateixos, de la part d'ells que no entenem i que ens incomoda pel mirall que ens planta davant dels nassos, i que no és altre que la seva voluntat de lluitar i sacrificar-se per allò que consideren que ho mereix, ni més ni menys que la seva existència i la seva llibertat com a poble sobirà.
 

No sense contradiccions

És evident que la qüestió ucraïnesa pot generar un seguit de contradiccions. Des de 2015 s'han prohibit partits polítics, hi ha algunes unitats de combatents amb simbologia d'extrema dreta, i durant els darrers anys s'han rehabilitat com a herois nacionals els líders d'organitzacions com l'OUN-B o l'UPA que van col·laborar amb el nazisme (tot i que també combatre'l en altres moments) i portar a terme massacres de jueus i polonesos durant la Segona Guerra Mundial. Tampoc ajuden les mesures de caràcter neoliberal impulsades pel govern ucraïnès de Volodímir Zelenski durant els darrers mesos, o episodis traumàtics com els fets d’Odessa de maig del 2014.


Al mateix temps, però, s'obvien fets com ara que durant els darrers sis anys la proporció d'ucraïnesos que donen suport a la plena igualtat per qüestions d'orientació sexual s'ha duplicat, passant del 33,4% al 63,7% (fa pocs dies es va introduir una llei per a tramitació parlamentària per a la legalització de les parelles de fet homosexuals). O que la gran majoria d'ucraïnesos continuïn i commemorant la victòria contra el nazisme a la Segona Guerra Mundial, i l'enorme sacrifici que va fer el seu poble. O que Ucraïna no és un país on les posicions racistes siguin ni molt menys majoritàries, tal com mostren els índexs de xenofòbia, que la situen a la mitjana europea.

També, sembla com si el fet d'estar recolzats pels EUA faci que la seva causa sigui més incòmoda, menys legítima i defensable. El mateix passa amb el fet que qui els estigui atacant sigui Rússia, i no els mateixos Estats Units i els seus aliats. Sovint es cau en el reduccionisme absurd segons el qual Ucraïna és un país de nazis titella de l’OTAN, una projecció amb un component profundament racista i deshumanitzador, en tant que cataloga un poble sencer com un conjunt de nazis que ho són pel fet de ser ucraïnesos (ucronazis). Ni més ni menys que la pitjor categoria de la que es pot acusar a un col·lectiu per a, implícitament, negar-li el dret a ser, fent-li el joc a la propaganda russa. Una semàntica deshumanitzadora que a casa nostra ens hauria de resultar familiar.
  

Pedigrí democràtic per existir

Curiosament, a Ucraïna se li exigeix un pedigrí democràtic per existir que no s'aplica en referir-se a Rússia. Més enllà del seu autoritarisme creixent, accelerat amb mesures cada cop més restrictives amb la llibertat de manifestació i d'expressió al país, havent forçat a l’exili a molts dels centenars de milers de ciutadans russos que l'han abandonat durant els darrers mesos, o de les barbaritats comeses a Txetxènia, certs discursos contemporitzadors amb Rússia tendeixen a obviar el paper d'organitzacions militars russes d'inspiració neonazi com Rusich. O el fet que el fundador del grup Wagner Dmitri Utkin sigui un neonazi declarat, o els discursos genocides presents constantment als mitjans oficials russos, així com els assassinats de desenes de civils d'ucraïnesos a sang freda.

També, al fet que un dels principals ideòlegs del mateix Putin, i a qui més cita als seus discursos, sigui ni més ni menys que Ivan Iliyn, qui preconitzava un feixisme de tall cristià com a fonament ideològic per a la missió civilitzadora de Rússia. Els tàtars de Crimea ho tenen clar, i tot i que sigui una possibilitat molt remota, malden per tal que la península torni algun dia sota control ucraïnès, també per fugir de la repressió a la que s’han vist sotmesos des de 2014 per part de les autoritats russes.
 

Menys autonomia estratègica europea

Caldria plantejar-se què és allò que hi ha en joc, i allò que realment és possible de cara a una fi del conflicte, que es pugui conjugar amb una pau que sigui justa. Alhora que degrada progressivament la capacitat militar i econòmica russa amb el seu suport a Ucraïna a través de provisió d'armament, ajuts i préstecs financers, i sancions econòmiques a Rússia, aquest té uns costos importants per als països europeus. Davant d'un món que s'endureix a marxes forçades, la fi de la guerra és una condició necessària per a qualsevol possibilitat que es pugui produir algun tipus d'autonomia estratègica europea, però el cert és que amb el reforçament del rol de l'OTAN i l'increment de la dependència envers els EUA aquest horitzó és ara més llunyà que en cap moment durant els darrers anys.


Pel que fa als EUA, tot i haver-se vist beneficiats des del punt de vista de les comandes del seu complex industrial militar per part dels països europeus, i de l’increment de les exportacions de gas al vell continent (el màxim beneficiat en aquest sentit és, però, Noruega) existeixen riscos estratègics en tant que desvia part dels recursos que pot arribar a necessitar de cara a portar a terme la dissuasió militar envers la Xina per la qüestió de Taiwan. Tendències multipolaritzadores accelerades arran de la guerra també van en contra dels seus interessos i es noten en fenòmens com la progressiva desdolarització del comerç internacional.

Tot i l'erosió progressiva pel que fa a la seva capacitat de producció d'armament i municions, i dels costos que pateix i patirà l’economia russa pel que fa al seu desenvolupament tecnològic, Putin ha fet palesa la seva voluntat de mantenir l'esforç bèl·lic el temps que faci falta, i el país i la seva capacitat productiva s'estan adaptant en aquest sentit. A l'altra banda, més enllà de la voluntat de lluita dels ucraïnesos i de la seva capacitat de mobilització efectiva, caldrà veure fins a quin punt els països occidentals estaran disposats a mantenir el suport militar i financer a llarg termini, un factor vinculat amb l'evolució de les opinions públiques i dels respectius cicles electorals.

L’èxit o fracàs de la possible contraofensiva ucraïnesa al sud del país, que es podria produir a la primavera o a l'estiu, pot ser determinant de cara als incentius que puguin tenir els països occidentals de mantenir o no el suport militar al ritme actual.


Joe Biden ha afirmat en diverses ocasions durant els darrers mesos que els EUA recolzaran Ucraïna “el temps que faci falta”. Tanmateix, el seu secretari d’Estat, Antony Blinken, va matisar el desembre que el seu objectiu és ajudar els ucraïnesos a recuperar els territoris conquerits des del febrer de 2022, ergo descartant Crimea i una part important del Donbàs. El pols es juga també en el camp de les declaracions públiques de voluntats d’uns i altres. El risc d'escalada hi és, però fins ara la provisió d’armament ha estat progressiva, i mentre es creuaven moltes de les línies vermelles que anava posant Rússia, les amenaces formulades mai s'han arribat a fer efectives.

  

Una previsió de pau incerta 

La fi de la guerra arribarà, però malauradament ara com ara es fa difícil imaginar com en quedaran Rússia i Ucraïna, ni a on serà possible fixar les noves línies legals que estableixin a on comença una i a on acaba l'altra a través d'un acord. Tampoc és descartable una no pau que eternitzi el conflicte durant anys. Com que no sabem quina serà la correlació de forces que es donarà entre els diversos actors implicats quan es donin unes negociacions reals, i especialment en quina posició quedarà Rússia, també es fa difícil preveure possibles reparacions, hipotètiques arquitectures de seguretat per al continent que siguin part de la superació del conflicte, i si aquestes realment seran tals, o una pilotada endavant fins a un proper conflicte bèl·lic.

Una arquitectura de seguretat que idealment hauria de superar les línies divisòries, i alhora ser capaç de donar garanties de protecció efectives a països com ara els bàltics, Moldàvia, Polònia, i especialment la mateixa Ucraïna, recollint el seu dret a decidir en matèria exterior i de defensa com a factor fonamental que contribueixi a la pau i a l'estabilitat al continent. La garantia efectiva de la sobirania dels estats com a principi bàsic del nou ordre europeu i global hauria de ser un factor fonamental sine qua non, especialment dels estats petits i mitjans.

La garantia hi hauria de ser a Europa, però també a Llatinoamèrica, a l'Àfrica i a qualsevol context regional, davant de possibles temptacions militaristes i expansionistes. I és que no només Ucraïna i Rússia, sinó també Europa i el món es transformen i configuren a través d’aquest conflicte, a velocitat de creuer.