La Capella Sixtina s'ha convertit aquest dimecres en l’escenari d’una cerimònia carregada de simbolisme, en què el fum que s’eleva per la xemeneia és l’únic missatge que transcendeix els murs on els cardenals debaten i voten. La fumata blanca o negra és molt més que un simple senyal: és una tradició secular que ha evolucionat amb el pas del temps, tant en el seu significat com en la seva composició tècnica.
L’ús de fum per comunicar els resultats de les votacions es remunta al segle XIX. En aquella època, la multitud reunida a la plaça de Sant Pere havia d’interpretar si la combustió de les paperetes significava que hi havia Papa o no. Tanmateix, la manca de codificació clara provocava confusions freqüents. No va ser fins al conclave de 1903 que es va establir la diferenciació formal entre la fumata negra, que indica votacions sense acord, i la fumata blanca, que anuncia l’elecció d’un nou pontífex.
Segons l’historiador i autor de Behind Locked Doors: A History of the Papal Elections, Frederic Braumgartner, la codificació del color del fum va ser la resposta a la confusió popular. Tot i això, durant bona part del segle XX, el sistema continuava sent imprecís: sovint, el fum adoptava tonalitats grises que generaven dubtes entre els fidels, especialment als conclaves de 1939 o 1958.
De la palla humida a la química moderna
Originalment, per generar fum negre es cremaven les paperetes juntament amb palla humida i quitrà, provocant una combustió incompleta que deixava anar partícules de sutge. No obstant això, la necessitat de missatges més clars va portar, a partir dels anys setanta, a introduir composicions químiques específiques.
Actualment, el fum negre es produeix barrejant perclorat de potassi, antracè i sofre. El perclorat de potassi actua com a agent oxidant, l’antracè (un hidrocarbur derivat del quitrà de carbó) és el combustible, i el sofre facilita la combustió reduint la temperatura d’ignició. Aquest procés genera una combustió incompleta, rica en partícules de carboni, responsables del fum espès i fosc que es veu des de la plaça.
Per contra, el fum blanc (símbol esperat per milions de fidels) requereix una barreja més elaborada: clorat de potassi, lactosa i resina de pi. El clorat de potassi assegura una combustió ràpida i potent, la lactosa funciona com a combustible addicional, i la resina de pi allibera partícules blanques que, combinades amb el vapor d’aigua, formen una columna de fum intensament clar.
La integració de la química moderna ha permès que un ritual nascut al segle XIX es mantingui viu i plenament operatiu al segle XXI. El secret rau en l'equilibri entre combustible i oxidant que determina el color i la densitat del fum.
Dues estufes i molta coordinació
A la Capella Sixtina es disposen dues estufes: una per cremar les paperetes de votació i una altra, més moderna, per produir el fum simbòlic. L’estufa tradicional, de 1938, presenta un cos cilíndric i té gravades les dates dels conclaves on s’ha utilitzat. El Museu Vaticà la descriu com "un dispositiu d’un metre d’alçada, amb portes per encendre el doc i introduir-hi les paperetes".
La segona estufa, instal·lada el 2005, incorpora un sistema electrònic que injecta els compostos químics necessaris per assegurar el color desitjat del fum. Per millorar-ne la visibilitat, l’estructura de ventilació es preescalfa amb una resistència elèctrica i, si cal, es fa servir un ventilador per facilitar el flux de fum.
El Cos de Bombers del Vaticà va ser l’encarregat d’instal·lar la xemeneia que comunica amb aquestes estufes i que serveix d’únic canal de comunicació amb l’exterior durant el conclave.
Procediment de votació i ritme de la fumata
El primer dia del conclave, només se celebra una ronda de votacions a la tarda. A partir del segon dia, se’n realitzen dues al matí i dues a la tarda. Després de cada sessió, es cremen totes les paperetes, independentment del resultat. Si cap candidat no ha aconseguit els dos terços necessaris per ser escollit Papa, es genera una fumata negra. Quan un candidat aconsegueix el consens, la fumata blanca ho anuncia solemnement davant l’expectació mundial.
