En el contrast entre l’abdicació carregada de silencis del rei Joan Carles i l’acarnissament generalitzat amb el president Pujol hi ha un Estat caduc de diferència. La Catalunya devoradora d’homes continua trinxant els seus mites embriagada de puresa. Un anhel de regeneració barrejat amb una bona dosi d’innocència. Que la guerra bruta ajudi a fer net no la fa ni menys guerra ni menys bruta.

Sense excusar res i amb tots els retrets que calgui però alguna cosa no encaixa. Tot plegat no s’explica per una herència sense declarar de fa trenta-quatre anys. Líders d’estatura molt menor s’han mantingut drets amb faltes públiques molt més grans. La rebregada al president Pujol ha estat tan sobtada i total que la desmesura costa d’entendre. Hi ha alguna cosa més enllà del que es veu. Hi ha la figura, el context actual i molts deutes pendents d’un passat no tan llunyà.

L’alçada moral a què aspirava el president Pujol i la seva talla d’autèntic referent nacional han contribuït a la reacció irada de molta gent. El mite era molt amunt i la caiguda ha estat forta però en topar a terra s’ha trobat sol de forma inesperada. El moment social i polític que viu el país han ajudat al linxament. La Transició es mor i la corrupció és el símptoma més evident de la degradació del sistema del 78. Rumors, notícies i acusacions es barregen per fer aflorar trames i corrupteles a l’entorn del cognom Pujol. Defensar el pujolisme és, en certa manera, defensar la Transició i resulta incòmode fer-ho en aquest precís moment. Però impugnar el llegat Pujol sense fer-ne un balanç equilibrat seria com jutjar el llegat González limitant-se a parlar dels GAL. El president Pujol no ensopega ara per pur atzar. L’Estat ataca per ferir el sobiranisme i l’armada mediàtica espanyola dispara en perfecta formació. Tots plegats, de Convergència a l’ANC, han corregut a distanciar-se’n per esquivar l’ofensiva i potser no podien fer altra cosa. Jordi Pujol està sol i una munió de nans surten a cobrar vells deutes. Vint-i-tres anys al capdavant de la Generalitat i tota una vida d’activisme permeten acumular una carretada d’enemistats, enveges i ressentiments. La confessió de l’expresident ha obert les portes d’un embassament de bilis que feia dècades que s’anava omplint fins a sobreeixir.

Francesc Cambó escrivia des de l’exili que aquells als qui havia omplert de diners l’havien abandonat i traït però aquells als qui havia omplert l’ànima li havien estat fidels fins i tot en els moments més difícils. Cambó coneixia bé la Catalunya devoradora d’homes.