Peguera respirava tranquil aquest diumenge a la tarda. Foto: Q.S./ND

És diumenge. Fa aquells dies de copyright berguedà. Sol, núvols, tempesta de migdia i ventet. Un ventet de muntanya carlina i amb aires miners. Arribat a Sant Corneli, l'Ivan, un guia més que afable del Museu de les Mines de Cercs,  explica com fer camí fins a Peguera. Li pregunto sobre la possibilitat que el poble abandonat, enmig de tota la gamma de verds, esdevingui un hotel de luxe gràcies a la compra i inversió d'un xeic àrab. Somriu. "Fa anys que escolto aquesta història, però ara sembla que sí, que és seriosa". Professional, marca en un mapa de la Diputació el camí cap el bressol de Caracremada, insigne maquis català.

Abans de fer el camí, en un paisatge incommensurable, dino al Restaurant Santa Bàrbara. Un dels cambrers explica que "això del xeic va per llarg si és que hi va...". El bar té una barra llarga i immensa escortada per unes lleixes de fusta que aguanten un mirall serigrafiat amb un rètol on s'hi llegeix "Anís del Ciervo- Sabadell". "Tiene muchos años", em diu l'home traçut de rere la barra.

Salvem Peguera!

La curiositat per arribar a Peguera es desperta gràcies al Facebook. La bústia del perfil s'omple de comentaris i missatges d'un grup anomenat Salvem Peguera. En menys d'una setmana té 1.500 amics. El motiu es troba a quilòmetres de distància. Un xeic àrab, Butti Bin Maktoum Bin Juma al-Maktoum (foto esquerra), és el propietari de Peguera, que pertany a Fígols. Va comprar aquest poble abandonat i situat a 1.700 metres d'alçada per 3,6 milions d'euros ara fa vuit anys.

Els xeics tradicionalment no compren per a res. L'objectiu de Butti Bin és rehabilitar les cases del nucli i construir un hotel amb unes 40 habitacions. A més, el Pla Especial que regularia la urbanització preveu recuperar la cantina de l’antiga colònia minera i la construcció d’un aparcament. El Pla Especial també estableix la cessió a l’Ajuntament de Fígols de l’ermita i el cementiri.

La proposta ha posat en peu de guerra la comarca. I els ànims es van escalfar quan dimecres de la setmana passada la Comissió d’Urbanisme de la Catalunya Central va aprovar el Pla Especial Urbanístic de Peguera. Una decisió que permet al xeic fer de les seves en un paratge idíl·lic, emblemàtic i que forma part de la història humana del Berguedà i de Catalunya.

Tarda a Peguera

Són les cinc de la tarda. Deixat enrere el jaciment cretàcic de Fumanya continua la carretera rodejada d'una vegetació generosa, majestuosa i impàvida a la mirada del cotxe que sotragueja per la curiositat del conductor. Un rètol menut indica Peguera. La carretera es transforma en una pista forestal correcta, ben posada però amb forats que xiuxiuen als visitants: "Compte, sou a l'Alt Berguedà!". Fet un quilòmetre i mig de pista és imprescindible aturar-se a la font del Coix. Assalta el camí. Ben conservada, amb aigua a raig. Una aigua fresca, sensual, enigmàtica. Continua la singladura, i el camí queda tallat. La visió és espectacular, imponent. Els núvols es reparteixen a cops d'un vent més brètol que entremaliat.  

El Roc de Peguera marca les distàncies. Brutal. Allí on hi havia hagut un castell, oneja una senyera gastada que s'estressa pel fort vent de tarda. Les poc més de mitja dotzena de cases que dormen el son dels justos s'acullen a la falda i protecció del Roc. La mort física del poble esdevingué amb l'abandonament de les mines de Fígols. Però el coratge hi batega. La natura el protegeix i li dóna vida.

El cementiri és ple d'herbes que l'encatifen. Els rocs, les pedres que abans dibuixaven les façanes, han caigut construint petits monuments a la memòria. S'estan quiets, però no volen que ningú les toqui. Ni un xeic, ni un pijo de Barcelona. Volen ser les pedres, les que perllonguin la memòria que a Catalunya hi havia una altra vida. Ningú no oblida que el darrer maquis català, Ramon Vila Capdevila, Caracremada, hi va néixer. La gent de Peguera, els seus descendents, que en són molts, tants com els que estimen aquesta terra, mantenen el seu gen de l'esperit de lluita. "Salvem Peguera!", clama el vent de vespre. La muntanya m'acompanya fins a la sortida. La memòria no és cap cementiri; Peguera n'és l'exemple.
 

Placa en memòria dels difunts.