Últimament tots ens queixem del mateix. Que tenim poc temps, que anem sempre amb moltes presses, que el frenesí del dia a dia no ens deixa ni una escletxa de treva per respirar fondo un moment. "És que no em dona la vida", una d'aquelles expressions estranyes i mal traduïdes, però que si la poséssim al nostre cercador de converses de Whatsapp, la veuríem repetida en més d'una ocasió i venint de gent molt diferent. Tots anem de bòlit. Què tal? Molta feina, però tot bé. Com va tot? A tope, però bé, bé. Com estàs? Molt cansada, no paro, però no em puc queixar. És esgotador, si t'hi pares a pensar. Però què us he d'explicar.

Precisament per això m'agrada la Biennal de Pensament. Perquè ens permet a tots plegats aturar-nos un moment i reflexionar sobre temes que potser ens inquieten en el nostre dia a dia, però que mai tenim temps per pensar-hi. Que sigui biennal intensifica aquesta sensació de calma i de voler fer les coses ben fetes. Està bé, de tant en tant, la parsimònia. A més a més, quina paraula tan maca: parsimònia. L'organització defineix la Biennal com "una àgora per al debat cívic" i un lloc on poder "recuperar el debat a peu de carrer per reflexionar, pensar i escoltar-nos tots i totes per construir un futur millor". Potser tot plegat sona una mica utòpic, però potser també està bé permetre'ns el luxe de voler-ho ser de tant en tant. I un cop cada dos anys és prou assumible.

La Biennal solen ser unes dates que espero amb ganes perquè en les dues edicions anteriors m'he endut molt bones sorpreses. El 2018 vaig veure Perejaume en acció i vaig descobrir la figura de Yayo Herrero, de qui de seguida en vaig tenir ganes de més. Aleshores tot just es començava a parlar d'ecofeminisme i el seu discurs en aquesta línia era bastant enlluernador. De l'edició de tot just fa dos anys, en plena pandèmia i amb mascaretes i bars tancats, recordo amb especial emoció el manifest sobre el català i el colonialisme lingüístic digital que la periodista Clàudia Rius va llegir a la xerrada Cultura zoomer, acompanyada d'Anna Pacheco, Elizabeth Duval i Ernesto Castro.

Sempre és difícil i alhora desafiant agafar la programació d'un festival extens i desgranar-la fins a triar què vols i pots veure. En aquesta tercera edició, tinc ganes de sentir els filòsofs Josep Ramoneda i Elettra Stimilli amb la moderació de Joan Burdeus, el debat sobre seguretat i drets urbans, la conversa entre una de les catalanes internacionals del moment, Carla Simón, i Lucrecia Martel sobre la necessitat d'aturar-nos per observar el món amb detall o la lectura dramatitzada de Susan Sontag que tindrà lloc al Pati de les Dones del CCCB amb Carlota Subirós, Clara Aguilar i Yolanda Sey. Em fa il·lusió, enguany, viure aquesta Biennal com a espectadora i com a participant. Aprofito per convidar qualsevol persona que estigui llegint això a veure en directe un programa de Gent de Merda que farem diumenge dia 16 des de la plaça de la Virreina de Gràcia.

Tot això són algunes de les coses que vull veure aquest any, però n'hi ha moltes més que no he esmentat i que segurament no tindré temps a veure-les totes potser també perquè alguna d'elles es trepitja. Però com que precisament si alguna cosa m'agrada de la Biennal, és la voluntat d'aturar-nos per reflexionar, potser toca assumir que rebaixar el ritme també implica acceptar que no sempre es pot arribar a tot arreu.