Amb l'esclat del cas Maristes el febrer del 2016, quan es va destapar l'existència d'abusos sexuals a diversos alumnes dels col·legis de la congregació religiosa, Esther Pujol va trobar les forces per denunciar el seu agressor. Tenia 37 anys, marit i tres fills, però fins aleshores no havia pogut portar davant la justícia el capellà del poble i professor de religió que la va violar amb 10 anys. A més, va voler que la denúncia fos pública i ràpidament va rebre missatges d'altres víctimes que li agraïen que, amb aquest pas, sentien que també se'ls feia justícia. "Qualsevol denúncia serveix per encoratjar. El silenci és la millor arma dels agressors", defensa.
Amb motiu del Dia Internacional contra l'Abús Sexual Infantil celebrat el 19 de novembre, la Fundació Vicki Bernadet destaca que el 20% dels catalans han patit algun tipus d'agressió sexual abans dels 17 anys i que 8 de cada 10 perpetradors formen part de l'entorn familiar o de confiança. També és el cas de la cantant Lídia Pujol (no té cap parentiu amb l'Esther), que assenyala el sistema i defensa que cal educar els infants en l'autoestima i el valor intrínsec de la persona. "Si un adult normalitza la situació i et fa sentir que has de fer el que et demana per ser estimada, caus", diu, alhora que denuncia que aquest sotmetiment es perpetua en totes les etapes de la vida, amb múltiples violències que estan "normalitzades".
Abans de denunciar-lo, Esther Pujol va voler anar a trobar l'agressor per confrontar-lo. Gairebé tres dècades enrere, pocs dies després dels fets i tot i les amenaces del capellà, havia explicat la violació als pares. La família es va adreçar al bisbat, però aquest va encobrir el cas i es va limitar a traslladar l'home a una comarca veïna. Ara el tenia per fi cara a cara i, vigilada de lluny per persones de confiança, el podia mirar als ulls sense por. Si bé, després de relatar-li les conseqüències de la violació en la seva vida, l'home es va justificar i li va assegurar que ho havia fet perquè l'estimava.
Un procés de recuperació diferent per a cada víctima
Esther Pujol va patir estrès posttraumàtic i amnèsia dissociativa. De fet, no va ser fins a l'edat adulta que va poder recordar que havia estat víctima d'una violació i no d'altres formes d'agressió sexual. Lídia Pujol, en canvi, és molt temperamental i extravertida, el qual la va portar a desenvolupar actituds i tendències autodestructives fins que no va aprendre a canalitzar la ràbia i l'angoixa a través de la música i la creació. A Esther Pujol la va ajudar la teràpia, l'escriptura i fer públic el cas. "El procés de recuperació és molt personal i diferent per a cada persona", detallen.
Lídia Pujol va sentir a parlar per primera vegada dels traumes infantils en el documental de RTVE Infancia rota i llavors va trobar la Fundació Vicky Bernadet, que li va proporcionar les eines que no trobava en el sistema públic. I és que la gran majoria de les víctimes denuncien després de 30 anys i topen aleshores amb la prescripció dels delictes. "Cal temps per curar", asseguren. Per això, el Congrés estudia una llei del Parlament perquè els delictes sexuals greus contra menors no tinguin data de caducitat. D'altra banda, ambdues comparteixen que han optat per fer activisme de les seves experiències i expliquen que ser "propietàries" del discurs els ajuda a tancar les ferides.
El tabú en una societat "infantilitzada"
Ambdues defensen que parlar-ne i denunciar és la millor opció, però entenen que no totes les víctimes poden fer-ho com elles. Destapar els agressors comporta sovint una revictimització i el judici públic. Quan Esther Pujol va explicar la seva vivència amb el capellà del poble, una persona amb autoritat i fins i tot venerada, va ser qüestionada i deixada de banda per alguns veïns. Lídia Pujol afegeix que denunciar un agressor de l'entorn de confiança pot trencar la xarxa de suport més bàsica de la víctima, el qual la pot portar a l'aïllament. A més, entén que encara manca la feina prèvia d'aprendre a detectar i identificarels abusos en aquest entorn.
De tot això parla en el nou disc Babel: dels fems i les flors, ja que com a artista també critica el paper de les lletres de determinades cançons i els missatges que transmeten, així com una societat "infantilitzada" que, a parer seu, "no vol mirar la realitat a la cara". Al seu torn, Esther Pujol ha optat per parlar-ne amb els fills des del primer moment, a cadascun amb el llenguatge pertinent. "Els infants han de saber que el seu cos és només seu, però cal afrontar la qüestió des de la consciència i no des de la por i la sobreprotecció", defensa.