El 20 de març del 2020, el fill de Josep Campàs el va deixar a la sala d'Urgències de la Clínica Diagonal de la Fundació FIATC, a Esplugues de Llobregat. El va dur en cotxe perquè el servei d'ambulàncies estava saturat i, tot i que havia optat per acudir a un centre de la mútua privada, va descobrir aviat que evitar el col·lapse seria impossible. Feia quatre dies que s'havia decretat el confinament a Catalunya i a tot l'Estat per la pandèmia de la Covid i el pare, de 84 anys, necessitava atenció mèdica immediata.
Tossia molt, estava dèbil i els nivells d'oxigen en sang eren preocupants. Un metge amic de la família els havia dit que l'ingrés era inevitable tot i les notícies que parlaven de caos hospitalari. En un primer moment, va voler acompanyar-lo fins a la porta, però un sanitari els va fer fora amb nerviosisme i els va indicar que esperessin fins que els vinguessin a buscar. Van trigar uns 40 minuts, perquè no quedaven cadires de rodes. Després de quatre hores en una sala d'espera plena a vessar, finalment se'l van endur. Aquella va ser l'última vegada que el va veure, amb vida o sense.
En aquell mateix moment, com Campàs les setmanes anteriors, Enrique Soriano feia repòs i es medicava amb paracetamol a indicació dels metges del CAP per mirar de rebaixar una febre rebel. Ràpidament es va posar a 39 graus, cada vegada tossia més i tenia dificultats per respirar. Després de nou dies, el 29 de març, la metgessa de capçalera que l'atenia per telèfon i la dona el van convèncer d'apropar-se al CAP. El tenia a un carrer de casa, però va haver de parar dues vegades abans d'arribar. S'ofegava i es quedava sense forces, tot i que tenia 50 anys i sempre havia estat molt esportista. La radiografia de tòrax va detectar una pneumònia bilateral i una ambulància se'l va emportar a la Vall d'Hebron. Va ser el vuitè pacient a entrar a Urgències, però en pocs minuts ja eren una vintena. Acabava de començar una travessia d'una setmana d'ingrés que li va deixar imatges que mai oblidarà.
L'arribada de la pandèmia a Catalunya, com a la resta del món, va agafar el sistema a contrapeu i va col·lapsar ràpidament un sistema sanitari que no comptava amb les eines ni els protocols adaptats. Els hospitals es van haver d'adaptar marxes forçades i van funcionar durant mesos per assaig i error, i per sobre la seva capacitat. Sobretot les primeres setmanes, quan no existia un tractament provat per combatre el virus. Ara que fa cinc anys d'aquell episodi, la família de Campàs, un dels primers morts, i el mateix Soriano, que va viure el caos des de dins i hi va sobreviure, relaten a Nació com van haver d'acudir a l'hospital tot i voler evitar-ho fins al darrer moment, com van ser els dies d'ingrés, un enterrament i un dol amb confinament i restriccions de moviment, i una recuperació, també psicològica, mentre milers de persones continuaven lluitant per la vida.
Les trucades que van deixar d'arribar
Campás va contagiar-se de Covid abans que es decretés el confinament. Els primers símptomes van aparèixer el 15 de març i el paracetamol i les cures de la dona i el fill, que va decidir anar a viure amb ells, tampoc van ser suficients. El net, que aleshores estava a Galícia i es comunicava amb ell per videotrucada, recorda que li feia broma amb "el virus de la Xina". Va anar empitjorant al mateix ritme que les notícies, que ja parlaven de morts i hospitals col·lapsats. Un metge amic de la família el va visitar a domicili diverses vegades i la darrera els va donar un diagnòstic inequívoc. Els nivells d'oxigen a la sang eren tan baixos que necessitava un respirador de manera urgent.
Amb l'hospitalització, la família esperava cada dia una trucada del metge perquè els expliqués com es trobava i com avançava la situació. No tenien cap més informació seva. Per això, quan van deixar de rebre-les es van preocupar molt. Després d'alguns dies, el fill es va presentar personalment a l'hospital i va poder parlar amb un metge, que li va confirmar que estaven sobrepassats i que per això no havien pogut trucar. L'endemà, el telèfon va tornar a sonar. "Suposo que no volien que hi tornés", explica. Amb la pròxima trucada, aquesta no d'un metge sinó d'un administratiu, va arribar una mala notícia: Campás estava intubat a l'UCI inconscient. El matí següent, a les 6:00 hores, els van comunicar la defunció.
Les tres imatges inesborrables
Al seu torn, Soriano explica que hi ha tres escenes a Urgències que li han quedat gravades a la memòria. La primera és la d'un home que tossia descontroladament i sense tapar-se la boca mentre la sala s'omplia de pacients asseguts a terra i els metges anaven amunt i avall estressats. Un dels altres ocupants va rebre la prova diagnòstica: negativa. "Ara segur que s'ha contagiat", va pensar mentre el veia marxar. La segona és la d'un fill que, no sap com, va entrar a parlar amb el pare que també esperava per tranquil·litzar-lo. "Tot anirà bé, estigues tranquil", li repetia. "Com vols que estigui tranquil si acabem d'enterrar la mare", va reblar l'altre. I la tercera, la d'un cadàver tapat amb una manta que travessava el passadís amb una llitera. Un llit més que havia quedat lliure.
Tot plegat ho va veure durant les gairebé 24 hores que va estar a la sala d'espera. Les proves diagnòstiques havien sortit malament i indicaven un problema al fetge, pel qual les van haver de repetir. Les segones van descartar qualsevol patologia hepàtica i van confirmar el coronavirus i la pneumònia bilateral, i li van servir per passar a un nou box individual on es va quedar 12 hores més. "M'atenien des de fora la porta i no em deixaven ni anar al lavabo", recorda. Finalment, el van pujar a planta i li van posar un respirador. Pel camí, gent estirada als passadissos i més caos. "Si necessites alguna cosa, demana'ns-ho ara, perquè triguem mitja hora a posar-nos i treure'ns l'EPI", li van dir les infermeres que el van deixar a l'habitació. Fins a l'últim dia, no va saber amb qui la compartia, perquè els separava una cortina i no tenia prou oxigen per parlar.
"No vam poder enterrar el pare i no ens vam poder abraçar"
La família Campás estava escampada per Catalunya i per l'Estat. Per això va ser el fill que estava a Barcelona i havia anat a passar el confinament amb els pares qui es va encarregar de coordinar-se amb l'hospital, la funerària i les institucions amb l'ajuda d'un advocat. "El nostre pare tenia fins i tot el taüt escollit, així que els tràmits van ser relativament senzills", recorda. Tenen la casa familiar a Falset i, per sorpresa de tothom, van aconseguir el vistiplau per enterrar-lo al Priorat. Va ser un enterrament sense cerimònia i només hi van poder anar tres familiars que hi viuen. La resta es van quedar a casa i es van haver de conformar amb plorar per telèfon. Van passar mesos fins que es van reunir al cementiri tots junts. "Ens hem de creure que el seu cos és a la tomba, perquè ningú el va poder veure mai", expliquen.
D'aquells dies recorden la improvisació, el desconeixement i l'arbitrarietat. Les tenses esperes davant el telèfon. Quan els van informar de la mort des de l'hospital, mare i fill van haver de transmetre la notícia trucant un per un. "No ens vam poder abraçar ni fer pinya. Va ser molt dur", relaten. Tampoc van tenir accés a suport psicològic. La teràpia de la mare va ser mantenir-se ocupada amb les tasques de la llar i tenir cura de dos altres nets que van anar a viure amb ells unes setmanes perquè la tieta també s'havia contagiat. Ara, després de cinc anys, han girat full i Josep Campás és un record feliç que els visita sovint.
Objectiu: sortir de l'hospital
Soriano va arribar molt dèbil a la Vall d'Hebron. Quan el van fer dutxar, es va adonar que ni tan sols podia aixecar el braç per sobre el cap amb el telèfon i es va haver de satisfer amb remullar-se una mica. Es comunicava amb la dona i les filles, que havien marxat a passar el confinament amb l'exdona -la mare d'elles-, per WhatsApp, ja que no podia parlar. Escriure també era un repte perquè tenia molts tremolors. Li proporcionaven un tractament experimental amb, entre d'altres, medicaments contra la malària que més endavant es va demostrar que no eren efectius i, sobretot, el monitoraven. "La meva obsessió era poder obrir la porta de casa", recorda, alhora que tornar a treballar com més aviat millor perquè és autònom. La motivació principal anava més enllà: "No em podia perdre la vida de les meves filles".
Per tot això, quan veia que venien els metges, s'esforçava a inspirar més oxigen i millorar els paràmetres per rebre l'alta. La va tenir el 6 d'abril, just una setmana després d'ingressar, tot i que la recuperació encara tardaria. Va marxar molt dèbil a casa només amb una rutina d'exercicis de respiració. Va poder obrir la porta. El que no podia fer era dormir amb la foscor absoluta. "Va agafar por", recorda la dona. A banda de les imatges inesborrables, li ha quedat tinnitus, un xiulet permanent a l'oïda que li impedeix sentir el silenci. "El que més destacaria és la feina heroica dels sanitaris que ens va salvar la vida", ressalta cinc anys després.
