Doncs sí, ja ensumem les eleccions de fa molts dies i és convenient treure a la llum els errors més freqüents o els dubtes lingüístics més bàsics mentre pensem quin partit val la pena de debò. Mmm... Encara teniu uns quants dies per no cometre gaires errors lingüístics, així que no ho deixeu tot per a l’últim moment, durant la jornada de reflexió.
Sembla mentida, tants anys exercint el dret a vot o el dret de vot (bé, les dones no tants anys...) i encara dubtem del règim del verb votar. Amb el sentit de "donar el vot", el verb és intransitiu: votes a favor d’un candidat, per tant, hi votes a favor (no us mengeu el pronom feble hi quan el complement queda sobreentès, però no explícit). Fins aquí, tot molt bé. Ens equivoquem més amb el sentit més bàsic de "votar un projecte de llei", en què el verb és transitiu i, per tant, no du cap preposició: votem X, no votem a X. A veure si hi ha algun partit polític que aposti per fer barri i no aposti tant pel turisme i la gentrificació... Vota Poblenou!, per exemple.
Ai, ai, quins nervis! I què diuen les enquestes del CEO i del CIS? "El PSC guanyarà Ciutadans o Ciutadans guanyarà el PSC?" Fixeu-vos que en aquesta última frase tampoc no hi ha preposició a perquè X guanya Y, de tota la vida! El que diguin les enquestes sobre els partits me la rebufa, el que m’interessa de debò del CEO, del CIS o del PSC és que llegiu les sigles en català d’una santa vegada, bàsicament, tot i que algunes les percebeu foranes: SÉO, SÍS, PE-ESSA-SÉ.
I què?, i què? Quin partit *es farà amb la victòria? No sigueu tan impacients... Doncs mira, de moment cap, perquè primer és bàsic saber que *fer-se amb no és bo en català. Quin partit aconseguirà la victòria? Quin partit guanyarà? Ara sí, en podem parlar. Però això és fer moltes elucubracions! Informarem dels resultats *a mida que se sàpiguen! Ahà! Quan no és una errada, n’és una altra... La locució adequada en aquest sentit és a mesura que.
Bé, almenys sabem que els partits han acordat qui anirà *al front de la llista electoral, oi? Aix! Bon intent... Els partits han acordat qui anirà al capdavant de la llista electoral o bé qui encapçala la llista electoral.
Us encanta saber què diu el *portantveu de cada partit durant el compte enrere de les eleccions? Em sap greu comunicar-vos que el diccionari normatiu recull la forma antiga portantveus, que remet a lloctinent. *Portantveu es tracta d’un arcaisme en desús, amb un significat que no té res a veure amb el de portaveu. Ens ho acaba de confirmar el portaveu del partit lingüístic.
També existeixen els sondejos preelectorals i els famosos pactes postelectorals. I quin dubte s’amaga al darrere de tot això? Doncs l’estimat guionet! Us hi heu fixat? Preelectoral i postelectoral va tot juntet, com preescolar o postfunció. Sempre necessitem una repassada de les normes bàsiques del guionet, però recordem que els mots construïts amb prefixos en general s'escriuen aglutinats. És cert, però, que també tenim moltes excepcions i que és un mareig, oi? Déu-n’hi-do! Si m’ho permeteu, jo votaré la grafia deunidó!
No ens oblidem d’una peça clau de les eleccions, una peça sense la qual no es podria fer el recompte de vots final... L’URNA! Com que cada cop sentim més a dir això de *la urna per influència de la llengua veïna, trobo que també és bon moment de repassar les regles d’apostrofació generals. És apostoflant que haguem reculat tant en el tema dels apòstrofs...
La pregunta del milió: l’aspirant a alcalde és un alcaldable? L’aspirant a president és presidenciable? Generalment, el sufix -able s'adjunta a verbs i no seria el derivat més genuí del món (inflar > inflable; imprimir > imprimible...); però la llengua també evoluciona i actualment aquest sufix també es pot adjuntar a noms. D’aquesta manera, podem dir que és una persona molt saludable (de salut: "que té salut"). En el cas que ens ocupa, alcaldable i presidenciable són adjectius que indiquen un càrrec al qual s'opta. Així doncs, es pot fer un debat amb els principals alcaldables d’aquestes eleccions, si voleu.
I com que la cosa ha anat degenerant, acabarem l’article amb un italianisme innecessari: el sorpasso! Encara està de moda? Ja fa anys que corre i pensàvem que era una moda passatgera, però no! És un italianisme d’ús internacional que equival a avançament. No té cap misteri: ha fet fortuna especialment en un procés electoral, fenomen pel qual un partit n'avança un altre que anava al davant. Dic innecessari perquè en català ja tenim maneres de dir-ho: avantatge, superació, victòria, triomf, conquesta, remuntada, etc. El més graciós és saber que els italians no fan servir sorpasso en l’àmbit polític i prefereixen dir-ne "remuntada" des del 2010. Es va escampar arran de l’èpica del Barça i la final de la Champions contra l’Inter de Mourinho... Visca la remuntada!