ENTREVISTA

Xavier Morlans: «L'Església té pendent reconciliar-se amb el món de la sexualitat»

El teòleg publica "Capellans cèlibes i capellans casats", on considera compatible el sacerdoci amb el matrimoni: "Una de les dificultats més grans perquè l'Església ho accepti és si ha de pagar uns millors sous"

Xavier Morlans, a la parròquia de Santa Anna.
Xavier Morlans, a la parròquia de Santa Anna. | Hugo Fernández
21 de juliol de 2024, 11:00
Actualitzat: 22 de juliol, 12:13h

Entrevistar Xavier Morlans a l'església de Santa Anna vol dir entrar en un "hospital de campanya". Això posa un cartell de l'entrada i és com va definir el papa Francesc el que havien de ser les parròquies, uns llocs d'acollida i refugi. Això és Santa Anna, al centre de Barcelona, on cada dia passen unes 400 persones per esmorzar, dinar i sopar.

Conversem amb el seu vicari. Morlans (Llinars del Vallès, 1949) acaba de publicar Capellans cèlibes i capellans casats (Claret), una defensa de l'ordenació de capellans casats escrita per un teòleg brillant i subtil, que és consultor del dicasteri vaticà per a l'Evangelització i que en aquesta entrevista s'endinsa en el tema sempre delicat de la relació entre l'Església i el món de l'afectivitat.     

En l'Església primitiva, els preveres (els sacerdots) es podien casar. Quan i per què es va acabar això?
En les cartes de Pau, es diu que el prevere ha de ser un home casat amb una sola dona, sobri i capaç d'educar els fills en la fe. Però hi ha discrepàncies entre els historiadors perquè tot un sector més conservador assegura que, des del primer moment, quan un home seguia Jesús o era ordenat pel bisbe, se li feia prometre que no mantindria relacions sexuals amb la seva dona. Cosa que jo sostinc, amb molta altra gent, que no és cristiana. Aquí hi va haver una contaminació.

Per part de qui?
Per part d'una corrent de pensament que s'anomena dualisme. És la religió de Zoroastre, anterior al cristianisme.

Expliqui una mica què és això perquè ens hi aclarim.
Sí, mira, la pregunta fonamental que ens fem tots és: si Déu és bo, per què existeix el mal? Zoroastre deia que hi havia un déu bo que havia fet l'esperit, la intel·ligència, la voluntat. I un déu dolent que ha fet el cos, la matèria, la sexualitat. És el dualisme.

Xavier Morlansdurant l'entrevista amb Nació
Xavier Morlans acaba de publicar "Capellans cèlibes i capellans casats". - Hugo Fernández Alcaraz

I vostè no ho veu clar això.
Pel cristianisme, només hi ha un Déu, però hi penetra aquesta idea que el cos i la sexualitat és una realitat de segona categoria. Els estoics, que no eren cristians, també ho creien. Un patrici romà havia de tenir fills, però la seva passió havia d'abocar-se a governar la ciutat. I això contamina el cristianisme. Els bisbes solien ser gent de bona família que s'havien educat en aquests esquemes. En el sínode d'Elvira, a tocar de Granada, de l'any 303, surt el primer cànon que estableix que els diaques i preveres no engendrin fills amb les seves dones. Com passa ara, hi havia bisbes que no hi estaven d'acord.    

Hi va tenir pes també un motiu econòmic, segons explica vostè: es volia evitar que les possessions eclesiàstiques passessin als fills dels preveres.
Sí, això és a l'edat mitjana. L'Església ja esta establerta, té possessions, i si el sacerdot té fills, el més lògic era que els hi deixés en herència les seves propietats. Aleshores, en el primer Concili Laterà, fa quasi bé mil anys, es prohibeix el matrimoni.   

Explica hi va haver papes casats.
Sí, i alguns són fills o nets de papes. La majoria van tenir fills quan eren laics i els fan bisbes quan tenen ja certa edat. 

Vostè explica en el llibre que hi ha prop de 10.000 capellans catòlics casats. És una dada que sorprèn. 
En primer lloc, deixi'm fer una queixa d'un titular de TV3 que deia que l'Església amagava els capellans casats. Dona la idea que hi ha sacerdots casats clandestinament i no és cert. Hi ha prop de 10.000 capellans de les esglésies catòliques orientals (Hongria, Rússia, Bulgària, Grècia, Ucraïna...), depenen del Papa però conserven la tradició pròpia que els capellans, abans de ser ordenats, es poden casar. Després ja no. El que passa és que al Vaticà es tendeix una mica a amagar-ho, en el sentit de no parlar-ne massa. Però és un fet evident i legítim. A aquests capellans sí que se'ls demana l'abstinència sexual la vigília de fer missa.

"Un sector conservador sent repugnància pel fet que qui ha de tocar el pa i el vi consagrat hagi tocat les parts íntimes de la dona, però això no té base teològica"     

I això?
Hi ha aquesta idea telúrica que el que toca el diví, la sagrada forma, no pot haver tocat les parts íntimes de la seva dona. Però si és bo i noble fer-ho el dilluns, per què no el dissabte? La teologia de l'encarnació, quan Déu es fa home, té com a conseqüència una valoració i dignificació del matrimoni.  

Apunta una dada curiosa: els capellans que estaven en la clandestinitat sota els règims comunistes podien ignorar el celibat. Es devia considerar que ja patien prou.
Era perquè la policia no els descobrís. Això va passar a Txecoslovàquia, per exemple. Està documentat. Fins a la caiguda del Mur, els capellans es podien casar perquè no despertessin sospites. En el que tots els teòlegs estan d'acord és que el celibat no és una exigència constitutiva de ser prevere. Presidir la missa, atendre els pobres, visitar els malalts, no exigeix el celibat. Altra cosa és la vida del religiós, és a dir, del monjo. Pels capellans, però, no és una exigència, és una conveniència, en tot cas.

Però ara mateix el celibat és obligatori.
Sí, ho van posar com a requisit obligatori. Però és una exigència jurídica, no teològica, ni moral. S'han de deixar clares dues coses. L'argument de fet és que hi ha 10.000 sacerdots catòlics casats a les esglésies greques catòliques. En el llibre mostro que hi ha una altra gran conveniència. El capellà ha de ser l'espòs fidel de la comunitat. I ha de ser capaç d'engendrar en la fe homes i dones. Un home que ha estat fidel a l'esposa i ha sabut formar els seus fills presenta també la conveniència per la tasca que li correspon al prevere. De manera que hi ha dues condicions diferents, el capellà cèlibe i el casat, però que són afins al ministeri ordenat.    

Xavier Morlansdurant l'entrevista amb Nació
Xavier Morlans: "Intento demostrar que són compatibles el sagrament del matrimoni i del sacerdoci". - Hugo Fernández Alcaraz

Posar fi al celibat obligatori resoldria en part la crisi de vocacions?
Formulem-ho en positiu: apostar pel celibat opcional. Per no escandalitzar els conservadors. Sí, seria una mesura. 

Quina seria la seva proposta?
Recupero una proposta d'un bisbe alemany, Fritz Lobinger. Sempre hi haurà joves que se sentin atrets, cridats al celibat i que s'ha de verificar molt bé durant la seva formació que tinguin l'estructura psicològica que els permeti viure el celibat, però que alhora hi hagi homes casats que segueixin treballant en la seva professió, i que entre tres d'ells portin una parròquia en hores lliures. En un règim de voluntaris. Perquè, a part dels arguments ideològics, una de les dificultats més grans perquè l'Església accepti els capellans casats és si ha de pagar uns sous millors. No és el mateix pagar el sou d'un capellà que el d'una família amb fills que han d'anar a la universitat. Després hi ha els arguments ideològics, com la repugnància que genera en un sector que qui ha de tocar el pa i el vi consagrat hagi tocat les parts íntimes de la seva dona. Aquest sentiment no té cap base teològica, sinó pagana.     

"Tota persona que tingui una tendència homosexual no és admesa com a futur capellà. N'hi ha que creiem que és exagerat i injust"

 

I un sacerdot que sigui homosexual? També podria renunciar al celibat?  
Aquest és un tema molt delicat perquè fins fa pocs anys, l'homosexualitat era considerada incorrecta des d'un punt de vista cristià. I des d'un punt de vista civil, fins i tot era perseguida. Ara hem recuperat el temps perdut i estem demanat perdó als homosexuals per haver-los perseguit. Però hi ha un problema, i és que als seminaris i les parròquies, si entra una persona homosexual, estarà en contacte permanent amb homes. També, per contextualitzar-lo bé, s'ha de tenir en compte que venim dels casos d'abusos. 

La pedofília és una malaltia, hi ha homes que la pateixen i mai han comès abús. Quan es cau en un abús s'és un pederasta. S'hauria de veure quin percentatge de sacerdots que han comès abusos eren pedòfils o quins eren persones que en una època de joventut van optar per ser sacerdots i davant la pulsió sexual, no tenen el valor de plegar o d'establir una relació clandestina amb una persona adulta i la pulsió peta per la baula més feble, que són els infants. Com que venim d'aquí, l'Església ha agafat por i imposa una política de tolerància zero que fa també que tota persona que tingui una tendència homosexual no és admesa com a futur capellà. N'hi ha que creiem que és exagerat i injust. Perquè també pot ser una temptació treballar pastoralment amb dones. Però ara s'ha imposat aquesta norma. I hi ha un altre tema.

Expliqui'ns.
Una cosa és acceptar l'homosexual com a individu però una altra és quan es creen lobis homosexuals. Això ha passat. Que un seminarista heterosexual arribi a sentir-se incòmode en un seminari perquè hi domina un ambient homosexual s'ha d'evitar. S'han de tenir en compte tots els contextos.  

Quin criteri té sobre l'ordenació de dones?
En el llibre jo em pronuncio en favor de l'ordenació de diaconeses. Així com intento demostrar que són compatibles el sagrament del matrimoni amb el sagrament del ministeri ordenat, també seria plantejable l'ordenació de dones. 

Una situació així no provocaria una escissió a l'Església?
Aquest és un perill. El problema està en què el sector conservador considera que el celibat és un aspecte dogmàtic. Com si Jesucrist hagués decidit que els qui l'han de representar fossin homes. Però hi ha una línia teològica molt ben fonamentada que assegura que si Déu s'ha encarnat, s'ha fet home, ha assumit tant la condició masculina com la femenina. Per tant, una comprensió inclusiva de l'encarnació portaria a acceptar amb naturalitat que aquell que en l'eucaristia representa Jesús podria un dia ser una dona. Perquè també es podria dir que fos també jueu, com Jesús, fent la dialèctica una mica casuística. 

Quan s'entra a la parròquia veiem que posa Hospital de campanya. Què vol dir això? 
Hi ha un problema que és comú a totes les esglésies del centre de les grans ciutats, si anem a Amsterdam, a llocs d'Alemanya o Anglaterra, que les han desacralitzat i les han convertit en sales d'exposicions, floristeries o fins i tot discoteques. Donada la gentrificació, els centres de les ciutats s'han buidat i convertit en espais comercials. A les esglésies, abans plenes, ara no hi va ningú. Hi ha una altra línia, sobretot al món llatí, que és no desacralitzar-les, sinó obrir-les a la gent que sí que viu als centres, que són els que dormen al carrer. Convertim les esglésies en un lloc d'obertura.

Xavier MorlansEsglésia Santa Anna
Xavier Morlans a l'església de Santa Anna - Hugo Fernández Alcaraz

És el que han fet a Santa Anna.
Sí. La idea la va donar el papa Francesc l'agost del 2013, poc després de ser elegit. Que les parròquies es convertissin en llocs on quallsevol persona que està trista, que té ganes de plorar, de tenir un moment de reflexió, de parlar amb algú, de pregar o que preguin per ella, creients o no creients, poguessin venir. Va començar arran d'un gran fred el gener del 2017. Quan la temperatura baixa 4 graus, que en un lloc humit com Barcelona equival a 0 graus, els albergs municipals obren perquè als carrers ja no s'hi pot dormir. Aleshores, l'església estava inactiva, buida, i es va obrir per acollir les persones que dormien al carrer. 

"Els voluntaris de la parròquia saben que no venen només a repartir dinar sinó a establir un vincle amb els sensesostre"

 

Aquest va ser l'inici.
Sí. Després, moltes persones van ser repartides a centres municipals i de Càritas. Però ja va quedar com a gran sala d'estar. I després de la pandèmia, vam descobrir que teníem un claustre que era un lloc ventilat, cobert, digne, bonic, i vam decidir establir un menjador. Nosaltres en diem taula de la fraternitat, que vam fer al claustre a partir de la pandèmia. I oferim també atenció mèdica, psicològica. També servei d'oculista i dentista, a la sala capitular, on hi ha la infermeria. Venen metges jubilats que fan una atenció primària. També tenim un banc d'ulleres, de manera que una persona pot sortir d'aquí amb unes ulleres el més a prop possible del que necessita. També tenim la metgessa de la pell, la Montse Pérez, la gran especialista en la lepra, que coordina el projecte Salut sense sostre. No poden ser llocs per dormir perquè no estan condicionades per això. Només en moments puntuals de molt de fred.   

Quants dinars donen?
Esmorzar, dinar i sopar. Tenim 200 persones a esmorzar, 160 a dinar i sopar. Al llarg del dia passen per aquí unes 400 persones. Hi ha 200 voluntaris cobrint els torns de menjar. El més habitual és fer un torn, per exemple, dinar de dimecres. El menjar el porta gratuïtament Ferrer Salat Sostenibility. També cal dir que els voluntaris saben que no venen només a repartir dinar sinó a establir un vincle amb els sense sostre. Després del dinar, s'asseuen amb ells i hi tenen conversa, i si es detecten problemes de papers o necessitats mèdiques, es canalitzen cap a aquests altres serveis. 

És a punt de fer els 75 anys. És l'edat de jubilació dels capellans. Tindrà relleu? Ho dic per la crisi de vocacions de la que parlàvem. 
Em vaig jubilar com a professor als 70 anys, a la facultat de Teologia. Els bisbes presenten la renúncia als 75, però en aquests moments hi ha moltes parròquies a Barcelona on el capellà té més de 80 anys. Els capellans, mnetre puguem fer missa i animar activitats, podem anar fent.

L'Església té futur vocacional?
És un fet que prop d'un 80% dels capellans que van abandonar el sacerdoci a partir dels anys 60 ho van fer pel celibat. Del 1965 al 1985 van plegar pel cap baix uns 60.000 capellans a tot el món catòlic. Des d'aleshores, cada any uns 2.000 capellans i religiosos pleguen. I, per altra banda, no s'entra als seminaris. En alguns països, sí, com a l'Índia o l'Àfrica. Però als països occidentals hi ha poquíssimes vocacions. Per això proposo recuperar el que ja existia en els orígens de l'Església i existeix a la part oriental. Que s'admeti en el ministeri ordenat homes casats en règim de voluntariat, que hagin demostrat ser líders i poder treballar sinodalment, que vol dir en equip. Com dic en el llibre, l'Església llatina té pendent reconciliar-se amb el món de l'afectivitat i la sexualitat.  

Xavier Morlans a l'església de Santa Anna
Xavier Morlans: "Al llarg del dia passen per aquí unes 400 persones". - Hugo Fernández Alcaraz

Creu que seria efectiu?
Podria generar un efecte en cadena, que gent allunyada de l'Església veiés que la institució es reconciliés amb una cosa tan fonamental com l'afectivitat i la sexualitat. I a nivell intern, veure que professionals casats porten una parròquia podria crear un efecte contagi. Jo imagino que no és una solució màgica perquè continuarem tenint el problema de tenir uns joves que siguin creients. El que creix és la increença. S'haurien de prendre altres mesures per mostrar una Església més preocupada per ajudar les persones a trobar el seu camí que no per mantenir unes normes o unes aliances amb l'extrema dreta. Una Església que, com ha fet el Papa, defensi el medi ambient, els drets dels indígenes, una economia justa. Sense deixar d'anunciar el Crist ressuscitat, que és el motiu de tot. Nosaltres creiem en un Crist el cos del qual va ser torturat i va ressuscitar, el que vol dir que totes les realitats humanes, la terra, el clima, la política, per un cristià tot està cridat a ressuscitar.   

"Tota persona té el dret a tenir una intimitat interpersonal quotidiana i lliurement escollida"

 

Com veu l'Església de després de Francesc? No tem que es produeixi un gir per anar enrere?
El Papa ha nomenat molts cardenals. Molts són de la perifèria, que se suposa que són d'una sensibilitat propera a la del Papa. Hi ha reformes importants que s'han fet. A l'octubre hi haurà la segona part del sínode que va començar el 2023. Ja ens han avisat que aquest tema no sortirà. Com tampoc el de l'ordenació de dones. El gran tema serà consolidar el treball sinodial a tots els nivells fins a canviar el codi canònic.

Sinodial. Defineixi el significat del terme. 
Vol dir compartir, participar. Que tothom ha de ser escoltat. Alguns han de resumir el que es diu, buscant un consens. Sínode significa caminar junts en grec. Si s'arribessin a materialitzar els canvis al codi de dret canònic, aquests temes es plantejarien. Hi ha un tema del que no hem parlat i jo l'esmento en el lllibre, que és la idea que tota persona té el dret a tenir una intimitat interpersonal quotidiana i perenne lliurement escollida. Tota persona té dret a tenir una amistat íntima triada per ella on pot expandir-se i té dret a viure sota el mateix sostre. La fórmula més normal inventada per Déu d'aquesta intimitat és el matrimoni. No és l'única, però és una d'elles. Això no és un hedonisme ni cedir al signe dels temps, és adonar-nos que hi ha una dimensió constitutiva de tota persona i que té la forma més comuna en el matrimoni.