Tot té un límit, i s’han superat totes les explicacions i justificacions que podien avalar una reacció contundent al terrible atemptat massiu ,del 7 d’octubre de l’any passat, amb centenars de víctimes i centenars d’hostatges. Era lògica i esperable una reacció de grans dimensions, però alhora quirúrgica, sense afectacions per a la població indefensa, no en va Israel posseeix armes sofisticades, entre les més avançades del món.
Aquest material, juntament amb un exèrcit altament professionalitzat, feia preveure una acció ràpida, contundent i alhora exitosa en la recuperació de bona part dels hostatges. Però no, l’acció duta a terme, ha consistit en la destrucció massiva de tota la franja de Gaza, deixant els hostatges com acció secundària, buscant la neteja d’un territori, més per venjança que no pas per protecció pròpia.
I, posats en una fugida cap endavant, emprenen noves accions contra un país sobirà, com és el Líban, sense atendre ni les crides ni les exigències de preservar la població civil, fetes per multitud de països i la pròpia ONU. No escolten, no atenen cap raó, van a la destrucció total del que consideren perill i és així com es va consolidant la idea de que no solament han volgut venjar la matança patida, sinó que busquen la formalització del “Gran Israel”. Qui s’interposi a aquest objectiu serà destruït, formi part d’un exèrcit, d’unes milícies o d’ organitzacions humanitàries.
I hem pogut veure que el poder destructiu és immens. Israel, pot ser petit però té un immens poder militar, alimentat per fons i indústries pròpies, però alhora ajudat per la major potència mundial (EUA) que aporta tanta ajuda com faci falta, i al mateix temps li serveix per experimentar tota mena de nous materials i tecnologies. Es una mena de lluita de David contra Goliat, però a l’inrevés. Aquest David, no es defensa amb una ona, sinó ataca i es defensa amb material de primer nivell.
També considero que una part de l’estratègia va dirigida a cohesionar la població civil. La pròpia d’Israel. Si mirem el que passa a l’interior i escoltem les justificacions de molta gent, consideren lògica la defensa, primer, i les ofensives, després ,per raons de seguretat. La mort de desenes de milers d’innocents les imputen a les baixes “derivades “ que existeixen en totes les guerres. No accepten ni la desproporció ni les crítiques sobre multitud de casos que no justifiquen els atacs, ni la destrucció total. Un poble amenaçat, és un poble sotmès a la propaganda del govern, amb poc esperit crític i amb pocs ànims de frenar cap ofensiva. La promesa és destruir l’enemic, per poder viure en plenitud, però no tenen en compte que “la venjança, crida venjança” i que l’odi per tanta destrucció perdurarà durant segles. Poca visió s’ha de tenir per creure que en pocs anys, els fills de la destrucció, esdevindran hereus de la venjança, en una roda de mai acabar.
Els qui admiràvem i estimàvem Israel, hem perdut les raons que ho justificaven. No podem avalar ni acceptar la destrucció indiscriminada ni la persecució de milions d’innocents, agafats entre dos focs. I, a més, impedir l’arribada d’ajuda humanitària, o foragitar població d’un lloc a l’altre, sense apiadar-se del seu drama. Israel pagarà molt cara aquesta fugida endavant, que no es pot justificar per la simple presència d’un Netanyahu, embogit per la guerra, i per tapar les pròpies vergonyes. Hi ha una culpa col·lectiva que ningú pot obviar.