Qui tingués temps i ganes de veure un acte solemne, ple d’emoció i “bon rotllo”, el va poder contemplar el divendres passat, en motiu de la concessió dels premis princesa d’Astúries, a la ciutat d’Oviedo. Uns premis nascuts, en el ja llunyà 24 de setembre de 1980, i que han anat agafant volada, fins convertir-se en un esdeveniment especial, de repercussió mundial, no en va , alguns dels premiats es troben, a la cima dels seus àmbits respectius.
Poder veure plegats, Marjane Satrapi, lluitadora incansable d’un país tant complicat com Iran, al costat de Ana Blandiana, poetessa d’un altre país com Romania, i amb elles un intel·lectual de la talla de Michael Ignatieff, compartint espai escènic amb el nostre J. M Serrat, o la campiona Carolina Marín, i un ampli nombre de científics i representants de les arts, com els fotògrafs de Magnum, va suposar un luxe i alhora una mostra que les coses ben fetes i ben portades, tenen premi.
Cada any, per aquestes dates, Oviedo i amb ella tot el Principat es mobilitzen per oferir la seva millor imatge, conscients de ser vistos, observats i envejats per multitud de ciutats i territoris de tot el món. I, enguany els catalans hi vam tenir el nostre protagonisme de la mà d’un gran J. M Serrat, ple d’energia, cervell clar i figura universal. La presència del president Illa va ser encertada, per deixar clar el recolzament al que ha suposat pel nostre país i per la cultura universal, haver tingut un poeta, compositor i cantant, al llarg de seixanta anys.
I vull remarcar aquesta doble presència, de Serrat amb tota la seva família, i el president Illa, per a constatar el canvi radical d’imatge i relació interna i externa, que s’ha iniciat amb el canvi de govern, a la Generalitat. Hem guanyat respecte, ens hem fet presents, en els llocs institucionals, i estic convençut que, a no gaire tardar, desprendrem admiració, per com es gestiona i es governa. Temps al temps.
Però, el motiu d’aquest article és doble. Per una banda, exposar la sana enveja per la feina d’una Fundació, realment exemplar, com la de Princesa d’Astúries, i per altra, reclamar similar qualitat i projecció a la que tenim a casa: la Fundació Princesa de Girona. Es increïble el posicionament i el menysteniment de l’equip de govern de Girona, de donar l’espatlla a una Fundació que està impulsant premis i activitats, similars a la d’Astúries, però amb joves.
Des de fa quinze anys, la Fundació, promou premis a la investigació científica, a les arts i les lletres, a l’empresa i a projectes socials, concedint beques i ajudes, a joves que han mostrat les seves iniciatives i talent, en tots aquests àmbits. Anys a venir, els veurem en els llocs més destacats, a nivell mundial. Com es pot ser tant sectari, tant fanàtic per no participar en aquesta tasca ? Com és possible que la concessió de premis, no es pugui fer a Girona, i s’hagi de portar a Lloret de Mar ?
Aquesta, és una anomalia més, lligada al procés i a tots aquests ambients tòxics que consideren adient, tancar portes, en comptes d’obrir-ne a la realitat i al futur. Estic convençut que l’endemà de les eleccions municipals de 2027, tot canviarà i de la mà d’un alcalde / alcaldessa socialista, podrem assistir a la recuperació de relacions, entre ciutat i Fundació, per, ara sí, obrir Girona al món i oferir un acte tant solemne com el d’Oviedo.