"Benvolgut germà,
Que callat t'ho tenies. Em vas ben enredar. Vas preferir l'alegria de viure fins al final, a la pena que m'hauria fet un comiat massa abans d'hora. Vas escollir aquella abraçada de salutació de sempre, a una que semblés, tristament, la darrera. Vas trucar-me perquè pugés a saludar-te. Aquell cop era excepcional: tenies reunida tota la teva gran família que sols tenir escampada pel món: l'Albert, el Bernat, la Jin, el Joan i l'Anna. Tot junts, amb tu i l'Aurora. Els havies aconseguit reunir aquest agost, com no passava des de feia molt de temps. Evidentment, no m'ho vaig perdre. Sempre m'havies considerat el germà petit que mai no vas tenir. I quan m'ho deies, que ho feies sovint, sempre em venia gros. No hi donava la importància que hi donaves tu, perquè jo, el gran de quatre, tenir de cop un germà gran se'm feia estrany. Ara sé que aquell sentiment, mutu, era d'orgull mal dissimulat.
Aquest cop no vam poder brindar amb xampany per nosaltres, ni menjar un pa amb pernil. Vam deixar-ho per més endavant. Sí, per més endavant...
Més endavant quedaríem i brindaríem amb xampany, menjaríem pa amb pernil i parlaríem de nosaltres, però també dels pares, dels teus: l'Albert i la Isabel, que sense ser-hi, era com si també hi fossin: de quan explicaven acudits o repartien a les sardanes. Sempre amb la joia de viure i aquella dignitat, de les que tant en vas aprendre. També parlaríem dels meus de pares, que sempre els saludaves creuant-els pels carrers de Solsona. Parlaríem del Barça, que vas viure i veure triomfant, del món que ens ha tocat viure i del que no, i de la nostra Catalunya, que els dos volíem lliure. Riuríem i ens emprenyaríem i tornaríem a riure i finalment ens acomiadaríem... fins a la propera, amb aquella abraçada de comiat: Pensant de nou en la propera.
Res m'hauria fet pensar que avui seria aquí parlant de tu. Vas organitzar-ho tot, perquè mai ens poguessim acomiadar per "darrer cop". Sempre era un "a reveure", rematat amb aquell "ves en compte!", que ara tant recordo. De manera que, sí, et faré cas i aniré en compte i no et diré adéu, sinó que et diré... a reveure.
A reveure, Albert!"
Joan-Marc Passada i Casserres