La "Internet de la veu” és un concepte que està fent fortuna. La Viquipèdia encara no l’ha definit. No obstant això, els investigadors i els divulgadors més desperts s’estan esforçant per expandir-lo. Com totes les bones idees, es pot explicar –i entendre- fàcilment. Podríem dir que consisteix a activar l’anomenada “Internet de les coses” mitjançant preguntes o peticions orals.
 
Per gaudir dels beneficis que comporta la connexió a la xarxa de múltiples objectes –roba, vehicles, edificis, etc.- i del vincle digital entre ells, només cal parlar-los-hi. Res més. Els processos i funcions posteriors són automàtics. Aquest sistema desterraria, si més no, parcialment, els teclats i els botons. Precisament per això s’ha d’enfrontar ara a un enemic ferotge i poderós: el col·lectiu de fabricants d’smartphones i tauletes, amb Apple al capdavant.
 
Com es demostra en cada edició del Mobile World Congress de Barcelona, una de les grans paradoxes d’aquesta indústria ha estat que l’element que inicialment li donava sentit –la veu- ha quedat relegat a una posició secundària. Les nombroses aplicacions referides a altres sentits –la vista i el tacte, en especial- ens han enlluernat en les darreres dècades. En paral·lel, el que ens arribava per l’oïda pràcticament ens deixava indiferents.
 
Els exemples de Google i Amazon
 
Entre les poques excepcions recents, destaquen els assistents del gegant de la poma, Siri; de Google, Now i Voice Search; i de Microsoft, Cortana. Són ben diferents de HAL 9000, la supercomputadora del 2001 A Space Odissey, la novel·la de ciència-ficció escrita en 1968 per Arthur C. Clarke que va ser portada al cinema per Stanley Kubrick, però compleixen la seva funció. De fet, el CEO de Google, Sundar Pichai, explica que el 20% de les consultes mòbils ja són orals.
 
En qualsevol cas, el principal avenç en aquesta àrea el va dur a terme l’Alexa d’Amazon, un servei que ha integrat amb naturalitat les qüestions per comprar, per assabentar-se de quelcom. La situació que es propicia d’aquesta manera s’acosta a la Internet de la conversa, és a dir, entrem en una era en què es pot dialogar tranquil·lament amb la xarxa. Per tant, la nostra interacció amb la Web passa de la mà a la boca. Alexa esdevé llavors un(a) company(a).
 
Declaració d’amor a una rentadora
 
Com revela el seu director de gestió, Daren Gill, una de les rèpliques més habituals en aquest entorn és “gràcies”. I, com succeeix a Her (2013), el film d’Spike Jonze en què el personatge que interpreta Joaquin Phoenix s’enamora d’un sistema operatiu, hi ha usuaris que es declaren a Alexa. És evident que es tracta d’una anomalia. Tanmateix, és més simptomàtica del que sembla. Per exemple, ningú no estableix aquesta relació de proximitat amb una rentadora o amb un xandall, per molt equipats que estiguin amb la dotació de la Internet de les coses.
 
Aquest fenomen es basa en la recopilació d’abundants dades, les quals són filtrades a través d’algorismes que permeten treure’n (més) valor. El maneig del fet intel·ligent no és senzill. La Internet de les coses, en última instància, requereix consumidors avesats en la tecnologia, clients sovint altament qualificats. En canvi, gairebé tothom pot parlar. Ni que sigui amb una màquina. I això és l’únic que la Internet de la veu reclama a qui s’hi acosti.