[h3]Amb La Cremosa decidiu recuperar el llegat de Sarah Kane (Essex, Regne Unit, 1971) i iniciar un procés de treball basat en Purificats, un espectacle escassament representat. Quines motivacions duen a la companyia a treballar-ne la dramatúrgia?[/h3]
Purificats, de Sarah Kane, proposa una societat distòpica on l’Amor esdevé un desafiament contra les forces repressives i un acte de les forces del poder per a torturar qualsevol intent d’expressar-lo. Proposa la reducció del llenguatge per a allunyar-se del realisme, imatges terribles i precioses que fan posicionar-se entre la presentació i la representació, l’excés de realitat i la funció poètica del llenguatge. Amb tot això, és una peça plena d’esperança. En Sarah Kane hi ha alguna cosa molt forta en com estimar i, a Purificats, es respira certa sensació de Tragèdia, de tasca humiliada. A més, es proposen dos grans temes de la Civilització: el sexe i la violència i les religions apareixen per a gestionar-los. És una peça
que qüestiona què pot fer-se en escena i què no, que aparentment és impossible de fer i, alhora, és essencialment teatral. És un gran repte encarar-la i per a nosaltres és una oportunitat de construir una manera de fer com a companyia. De fet, la peça demana tant que és perfecta entomar-la com una carta de presentació.
[h3]Darrere aquestes motivacions, hi ha la convicció d’una companyia barcelonina de descentralitzar les arts escèniques. Qui conegui més detalladament la trajectòria i l’obra de Kane, podria dir que és irreverent, controvertit i, fins i tot, atrevit representar-ne les peces, atesa la seva intensitat poètica o el llenguatge depurat, entre d’altres. Per què a Solsona?[/h3]
Perquè és un tipus de teatre que es fa poc i, quan es fa, s’orienta a públics molt concrets i potser allunyats del públic i de la societat. Per a nosaltres sempre cal que la peça que presentem sigui una experiència per al públic —no volem que sigui entitat “morta” i distanciada— i un moment de comunitat. Els temes i les formes que proposa Purificats són una oportunitat increïble per crear aquests espais de col·lectivitat. A més a més, aquest teatre moltes vegades es vol dur a terme com un exercici superficial d’una falsa modernor i cal reivindicar-lo des de la tradició i l’artesania. És un teatre nuclear i essencial que ens interpel·la a totes. D’altra banda, i això ja és personal, és la primera vegada que tinc l’oportunitat de portar una peça de la nostra companyia a Solsona i això fa tanta il·lusió com respecte.
.jpg)
[h3]I per què de la mà de La Mare Cultural?[/h3]
Des dels seus inics, La Mare Cultural treballa per poder oferir a un entorn no eminentment urbà com és Solsona i comarca una oferta cultural d’una qualitat i uns àmbits que sovint costa trobar fora de les grans ciutats i els circuits comercials. Poder fer aquesta col·laboració crec que posa molt en valor aquesta tasca i, a més, ens permet —en aquest cas, a mi, com a solsoní— portar aquest muntatge a Solsona. Ho reitero perquè em sembla molt important i també representatiu quant a la percepció i l’estat de la cultura: poder-ne fer a casa. Alhora, també és significatiu que s’hagi de fer a través de col·laboracions privades.
A grosso modo, Purificats emana de la repressió de les emocions i els desitjos d’un fals doctor. Tinker, el seu protagonista, regenta una institució on castiga cruelment tots els actes d’amor i on també converteix en malalts aquells que expressen allò que senten. L’escenari per aquest argument és el d’un campus universitari dels seixanta.
La peça original proposa aquest espai del campus universitari i les diferents escenes transcorren a diverses estances que conté aquesta universitat. Es tracta d’un campus antic i reconvertit en una mena de camp de concentració. Al mateix temps, també parla de les institucions psiquiàtriques. És interessant si es pensa en la universitat com el lloc del saber i què signifiquen totes aquestes capes afegides.
Nosaltres mantenim l’estètica del campus i també l’espai, si bé ho fem a nivell de corporalitat i moviment més que no pas d’escenografia.
Pel que fa als anys 60, la decisió d’ambientar-ho aleshores rau en el fet que és una estètica molt marcada i recognoscible, que permet carregar la peça d’un relat de ficció enorme que, un cop es despulla, atorga una major vulnerabilitat i intimitat a la vivència dels personatges i a efectes d’impacte pel públic. Els anys 60 tenen uns colors, una música, unes textures, uns patrons... I, per més que la peça sigui radical, la pròpia Kane va dir-ne el següent: “En realitat, penso que (Cleansed) és molt dels seixanta i hippy.
Tots emanen de tot aquest amor i necessitat i van al darrere d’allò que necessiten, i els obstacles són extremadament desagradables, però això no és allò de què parla l’obra. Allò que condueix la gent és la necessitat, no l’obstacle. Parla sobre com i quant estima aquesta gent. Crec que més que a cap altra obra meva, aquí, la violència és una metàfora “.
[h3]L’obra pren l’estètica del cinema de terror per reivindicar l’amor i, alhora, empra la violència i altres elements obskené com a metàfora i, per tant, també com a llenguatge que vehicula les accions al llarg del text. Com s’entén aquesta paradoxa i de quina manera podran copsar-la els espectadors?[/h3]
En primer lloc, cal matisar que l’obra no és de terror, sinó d’amor. Nosaltres hem triat l’estètica del cinema de terror —des del més clàssic i fins als slasher més estripats— per tal de construir una ficció que, d’entrada, és fortíssima i, a mesura que passa, la peça es desdibuixa, tot arribant a un nivell de realitat, veritat i no personatge que porta el públic a conviure amb els intèrprets.
[h3]Kane va estrenar Purificats (cleansed) el 1998, un any en què precisament les obres de l’autora aborden les entranyes de la violència psiquiàtrica i el dolor dels malalts amb trastorns mentals. Aquesta és una disjuntiva que, tot i la seva transversalitat, ens ressona de manera estrident 24 anys després i, més concretament, a generacions concretes?[/h3]
Sí, i aquí és molt important separar l’autora de la biografia. Són dues coses que es retroalimenten però que no han de condicionar-se a l’hora d’interpretar la peça i respectar l’autora i el material original. A La Cremosa partim sempre del desig, ja sigui com a tema, com a motor o com a impuls; ja sigui una qüestió nuclear de la peça que estem escenificant o ja sigui allò que guia i inspira les dinàmiques d'investigació. Considerem essencial pensar nos i fer-ho des de la imminència generacional, per això entenem la ficció com un posicionament fonamental. Les nostres propostes, partint d'aquesta ficció i també de la composició de la imatge en escena, busquen oferir bellesa i contemplació, reivindicant sempre la vida i la humanitat com a elements clarament diferenciadors del Teatre. Amb això, Purificats s’alça com la peça ideal i com un repte immens perquè implicarà treballar des de certa por i vergonya, qüestionant-nos a nosaltres mateixos constantment.
Tanmateix, tractant-se d’una peça que reivindica l’Amor i empra la violència com una metàfora, s’erigeix com una proposta especialment contemporània perquè desafia els totalitarismes, la violència sistèmica i la identitat des d’una perspectiva de gènere i LGTBI molt radicals en un moment on sembla que revisqui una moral perillosament reaccionària i perquè reivindica l’amor i els cossos, l’estimar-se, venint com venim d’uns anys on els cossos i el contacte han estat prohibits.
[h3]Aleshores, malgrat les ombres dels personatges, la duresa del context i el desafiament de les formes, el relat és esperançador? Sempre hi ha alguna mena de bellesa en l’amor, un punt de comunió que rebla el clau![/h3]
Exactament, el tema nuclear de la peça és com l’Amor pot sobreviure fins i tot en les situacions més extremes i salvatges. I, també per això, la posada en escena busca la bellesa constantment. Perquè allò que importa de Purificats és l’amor, ja que la violència la tenim assumida com a societat. L’amor encara ens estranya...
[h3]Un altre element que destaca de la vostra adaptació és el fet que sigui en català. De fet, la traducció original és de Jordi Prat i Coll, traductor i dramaturg. En català per decisió i també per convicció?[/h3]
És la nostra llengua i és una peça a través de la qual parlem de nosaltres. No podríem pas parlar d’una altra manera. A més, també és la llengua del públic a qui ens dirigim.
[h3]Abans ens referíem al concepte d’adaptació. Ara bé, us sentiu representats sota aquest terme en relació amb la peça? Què destacaríeu de tot el procés de transposició i posada en escena?[/h3]
Posar en escena sempre és traduir més que adaptar. A més a més, la nostra proposta conté el text íntegre de la peça. Sí que s’han de prendre decisions, és clar. Però partim d’un estudi profund i meticulós de la peça per, després, analitzar quins són els interessos ètics, estètics i tècnics del nostre projecte, així com què volem que rebi el públic i per què ho volem així. I quin valor i sentit té. A partir d’aquestes reflexions prenem les decisions. Segurament, sigui més un conèixer per proposar i transposar-ho al nostre context.
[h3]Fa uns mesos, l’actor Ferran Vilajosana es preguntava en un article publicat a Núvol si tractem el públic amb la generositat que ens tracta ell a nosaltres i si pensem realment en què necessiten veure i recordar sense donar-los un bàlsam de complaença. Purificats serà aquell tipus d’història i de catarsi, d’impacte col·lectiu, que necessita el públic d’ara, el postpandèmic?[/h3]
M’agrada més parlar en termes de desig que no pas de necessitat. La necessitat reclama una solució concreta per a resoldre-la. En canvi, el desig es pot satisfer d’infinites maneres. La necessitat és un camí sense sortida i el desig té opcions. I sí, Purificats es pot considerar catàrtica perquè és un moment bonic i compartit que busca la sublimació de l’Amor com a arma i acte de resistència original i de transformació d’un Sistema fantasmal que aniquila l’humanisme i la humanitat.
[h3]Així doncs, com voleu que l’espectador surti del Teatre Comarcal de Solsona el proper 20 de novembre?[/h3]
Content, perquè la peça és tan bonica com bèstia i, com dèiem, allò que mana és l’amor i l’esperança. Conscients que som vius.
