Aquest és el títol de l'exposició que la comissària i historiadora d'art Maria Garganté, ha portat a la sala 28 planta 1a del Museu Frederic Marès de Barcelona. Amb el títol, ja en tenim prou per saber que té un caire feminista i reivindicatiu. I que cal anar-hi.

 L'objectiu de l'exposició és reivindicar que la paraula femenina ha estat sovint oculta, negada i desacreditada per la història, la literatura els relats bíblics i els mitològics.

 Està organitzada en tres àmbits: Virtut o vici: el llegat de les dones lectores i escriptores; De santa Anna a Maria: la transmissió del coneixement matern i La paraula negada: l'ocultació i qüestionament de la veu femenina.

 La selecció de peces inclou des de figures religioses fins a escriptores i artistes contemporànies. I la paraula ha estat la seva eina fonamental per al seu empoderament.

 Comença amb Christine de Pizan, nascuda el segle XIV. Amb la seva obra La ciutat de les dames va defensar la dignitat i el valor de les dones, qüestionant els prejudicis de la seva època. Va ser una escriptora i pensadora medieval que està considerada una de les primeres dones a guanyar-se la vida com a autora professional a Europa. Christine pertanyia al grup de dones de l'Europa medieval anomenades docta puellae. Van destacar per la seva formació i coneixement en àrees com la filosofia, la teologia i les lletres, en un context on l'educació superior era predominantment masculina. I van ser pioneres en la història del feminisme i l'empoderament intel·lectual femení.

 També s'hi pot veure un autoretrat de Caterina Albert, qui després de guanyar el Jocs Florals de 1898 amb el seu colpidor monòleg La infanticida, per evitar més problemes dels que ja tenia per ser una dona, va passar a signar com a Víctor Català.

 Del segon àmbit, destacaria un dibuix de Picasso, que la seva mare va guardar curosament ―tot i no ser ni una temàtica ni un estil que poguessin definir-lo―, de Santa Anna ensenyant a llegir la Verge.

 Del tercer àmbit, destacaria els dibuixos de Josefa Tolrà, una figura essencial de la literatura i la pensament espiritual català. L’artista va treballar en una reinterpretació de la feminitat mostrant la dona com a subjecte actiu i espiritual, més enllà del rol passiu assignat per la societat patriarcal que ella mateixa va patir. Tan essencial i tan poc coneguda.

 I acabaria mencionant Cassandra, de l'artista contemporània Kima Guitart que, amb el seu vestit blanc tacat de sang, vol simbolitzar les veus femenines ignorades o silenciades al llarg de la història. I ho fa jugant amb el nom del personatge mitològic que, tot i predir la destrucció de Troia, ningú no va escoltar-la.

 La mostra no és només un acte de memòria històrica, sinó també un compromís amb el futur de les dones i la seva llibertat d'expressió.

 I és que les dones, malgrat tots els silencis imposats, les ridiculitzacions, els menysteniments, els exilis, les fogueres... que s'han imposat a les seves veus, no han deixat mai de parlar. I les seves veus han estat molt potents.