Els exasperants despertars nocturns dels nadons són universals el primer any de vida. Diversos estudis en psicologia del desenvolupament, com el de Melissa M. Burnham et al. (2002), han analitzat els patrons de sonvigília i l’autoregulació en el primer any de vida. Aproximadament, durant aquest període, una quarta part de les criatures requereix atenció nocturna recurrent que impedeix el descans reparador dels cuidadors.
En la majoria de famílies biparentals, diversos estudis indiquen que entre un 60% i 80% dels casos, la mare assumeix la major part de les cures nocturnes. Una xifra molt excessiva per a una responsabilitat que hauria de ser compartida.
Al Japó, el 2023, Sato Shiori, basant-se en la seva experiència maternal, va publicar Yonakigoya (refugi del plor nocturn). Un còmic que imaginava un lloc on les mares poguessin anar de matinada quan l'esgotament les superava. No va tenir un èxit esclatant però, a la llarga, ha influït en la realitat social japonesa.
Al Japó, es donen uns factors socials que ho han propiciat: moltes famílies viuen en pisos petits d’envans prims, hi ha una forta pressió social per no molestar els veïns, les mares passen moltes hores soles amb el nadó i la depressió postpart i l'esgotament per falta de son s'han convertit en una preocupació important de salut pública. Res que no passi al meu barri, ni a la majoria, exceptuant la preocupació per la salut de les mares. Aquests refugis nocturns han sorgit de la necessitat de reduir l’aïllament de les mares, la falta de suport familiar que pateixen, la privació del son i, de tot plegat, l’augment de trastorns de salut mentals postpart.
Tot el que passa al meu barri i a la majoria de barris. Aquests refugis solen oferir zones de lactància, canviadors, espais per dormir una estona, professionals de la criança, cafè, menjar calent i, especialment, companyia. Alhora, posen de manifest la necessitat detectada dins d’un sistema que sobrecarrega de manera cruel les mares, que no els garanteix el descans imprescindible per sobreviure dignament i que no vol evitar que la cura de nadons recaigui, de manera tan desigual, sobre les dones.
La supervivència de l’espècie humana depèn de la bona voluntat de les dones a les que s’ha menystingut, ignorat, humiliat... Necessiten ajuda urgent. I algú encara dirà: què més volen? Doncs que no quedi cap imbècil capaç ni de pensar-ho.
I és que si volem nadons per no extingir-nos i volem que les mares no emmalalteixin amb diagnòstics difícils de revertir, a cada barri hi falta un refugi per a nadons ploraires de nit. I moltes més ajudes. La maternitat no hauria de fer por.