Tot i que m’ha costat, finalment, he aconseguit identificar una dona responsable d'un dels grans problemes de la nostra societat.

I no em refereixo ni als agressors sexuals, ni als violadors, ni als qui comparteixen vídeos de dones drogades, ni als qui ensenyen com violar millor, ni... No! La culpa de tot plegat és de Cristina Fallaràs.

Quina dèria més estranya, la seva: voler escoltar les dones. Fa dos anys va començar a recollir testimonis de violències masclistes a les xarxes socials. Milers. Desenes de milers. Històries que vivien amagades entre la vergonya, la por, la culpa o el silenci. No va cansar-se’n, fins i tot va anar un pas més enllà impulsant La Nuestra, una xarxa social feminista on les dones poden explicar, amb seguretat, allò que durant massa temps ningú no volia escoltar.

Quina idea tan pertorbadora: les dones explicant com han estat agredides sexualment. I de cop, aquelles desenes de milers de dones s’adonen que no estan soles i que algú les escolta. Però encara és més esfereïdor que la societat hagi de reconèixer que les desgràcies d’aquestes dones no són excepcions sinó patrons de conducta.

Acceptar la brutalitat fa més por que la brutalitat en si. La Nuestra no és només una plataforma digital, és un arxiu immens de memòria col·lectiva. I aquest arxiu immens impedeix que els testimonis desapareguin amb el pas dels anys o quedin enterrats acollint-se a l’injust i ja clàssic «això no es pot demostrar». Perquè, quan els relats s'acumulen per milers, el problema deixa de ser una història individual per convertir-se en un retrat de país. Perquè escoltar i ajudar les dones no sembla una bona idea,

Cristina Fallaràs ha hagut d'afrontar nombroses querelles. En un àudio a Ínstagram ens va fer saber als seus seguidors ―potser quasi tots dones― que el munt de reclamacions econòmiques que li han fet s'acosten al milió d'euros.

Com és possible que la nostra societat sigui tan diligent a reclamar contra qui vol ajudar i no sigui gens diligent per passar comptes amb els culpables de violències masclistes?Aquesta societat vol tornar a l’antic sistema que funcionava tan bé perquè les dones eren obligades a callar i a acceptar qualsevol agressió fins i tot amb submissió?

Com que no se’n parlava, elles pensaven que només els passava a elles. Els seus relats estaven desconnectats i no se’n podia fer memòria. Ningú no comptava. Ningú no escoltava. Molt més còmode.

El que passa és que la societat no veu el problema en les experiències esfereïdores de les dones sinó en Cristina Fallaràs perquè se les escolta. I és que plataformes com La Nuestra no haurien de ser imprescindibles com són perquè les dones ja poguessin viure emparades per la llei sense que ningú les convertís en les acusades.