I un d’ells amb urgència de millora. Tothom coneix el típic malhumorat: l’enfadat amb el món perquè, probablement, abans n’està amb ell mateix; el típic que projecta el seu malestar cap enfora i acaba culpant els altres dels seus propis fracassos.

Si a més ja s’ha fet gran i camina ―encara amb les culpes agarrotant-li les cames―, amb una certa dificultat, aquest mal humor s’ha fet crònic i molt més irascible.

Aquest tipus d’individus solen tenir un llindar baix de tolerància a la frustració i les petites contrarietats solen provocar-los reaccions desproporcionades.

Això és el que va passar-li a un dels homes i va quedar ben retratat. Anava jo caminant pel carrer Guimerà, no fa pas gaires dies i tenia una certa pressa. Davant meu, dos homes: el malhumorat i un altre, al seu costat, una mica més jove. Aquest segon caminava millor. Semblava «pijo» per la seva indumentària. És un estereotip, evidentment, però pot significar tenir una gran preocupació per l’estatus, la imatge projectada, una valoració elevada de les marques de roba exclusives, una tendència a buscar entorns selectes, una necessitat de sentir-se superior... Tanmateix els estereotips poden fallar i acompanyava amb paciència a l’home malhumorat i caminava al seu pas.

En aquestes que una noieta jove estava fent unes enquestes sobre reciclatge i va intentar aturar els dos homes preguntant-los si reciclaven. El malhumorat va respondre com era d’esperar: amb malhumor i despotricant de la feinada que suposa fer el reciclatge. Fins aquí tot i ser una mala resposta, és molt comú. Hi ha molta gent empipada amb el reciclatge. I si hi afegim els que no gosen dir-ho per no quedar malament, el percentatge s’enfila excessivament.Jo tenia pressa i els vaig avançar. No em va costar gaire perquè ell caminava amb certa dificultat. Però com que al carrer Guimerà estan fent les obres de la Seu (que no s’acaben mai), no em va quedar altre remei que quedar davant seu.

Llavors va retratar-se del tot. No vaig poder evitar sentir que deia: «a aquesta noia haurien de donar-li una escombra i posar-la a escombrar el carrer». Dues frases que el van deixar en evidència: sent menyspreu per la jove, menysprea la feina de neteja i pressuposa que no serveix per res més que per a escombrar. Quin perfil!

Va ser tal el meu col·lapse cognitiu i emocional que no vaig poder evitar girar-me i mirar-me’l amb cara d’immens estupor. En veure la meva expressió, encara ho va espatllar més posant una expressió de mil dimonis i dient «sí, sí, tinc tota la raó». El pobre «pijo» ni va moure els rictus.

Jo vaig afanyar-me tant com vaig poder per por de contaminar-me d’aquells pensaments. I és que ser masclista i classista només permet exhibir unes faccions que reflecteixin una ànima de mil dimonis.