No sé si és tan sols una percepció meva, però penso que el 27S --o, millor dit, els seus resultats electorals-- va comportat un canvi d’estratègia en l’actuació del govern d’Espanya i del Partido Popular.
Efectivament, després d’un llarg període en què se’ns advertia a cada moment que si esdeveníem independents ens caurien les set plagues d’Egipte, que vagaríem durant segles per la galàxia, que el PIB s’enfonsaria en picat, que no es podrien pagar les pensions, que fins i tot podrien perillar els nostres estalvis (els de qui en tingui, és clar), que Catalunya restaria desprotegida davant l’amenaça terrorista, etc., etc., etc., després d’aquesta allau indeturable de desgràcies que ens esperaven, han passat a les amenaces jurídiques gairebé exclusivament.
Sembla clar que els catalans, de tant sentir-ho, van acabar fent-se el sord davant la recitació inacabable i monorima de les negrors del nostre esdevenir com a país independent i van votar, el 27S, de tal manera que van atorgar una majoria de diputats independentistes al nostre Parlament. A més, en aquest punt cal recordar que els resultats també es van acostar, i molt, a la majoria de vots. És de lamentar aquí, una vegada més, les vergonyants traves al vot exterior i el posicionament dels partits del sí-no, o del no-sí. Tothom sabia que els vots d’ICV i UDC es comptarien com a vots del no, tot i no ser-ho. Però cada partit té els líders que té, els quals tenen el sentit de país que tenen. Però bé, això ja és passat.
I quin és el present i molt em temo que el futur immediat? Un cop comprovat que la seva estratègia no va tenir l’èxit pràctic que esperaven, ara s’esmercen a exhibir la seva galeria d’amenaces més fosques: les de la llei (la seva llei), la justícia (la seva justícia) i, en definitiva, fins i tot la presó; ja parlen obertament i sense embuts de “conseqüències penals”.
Per tant, ens trobem davant d’un nou escenari en el qual Catalunya haurà de ser hàbil, intel·ligent, decidida, ferma i tenaç. Potser hi ha dues paraules que ho defineixen força bé tot plegat: hem de ser llestos i valents, molt llestos i molt valents.
Confio en els nostres diputats i confio en el nostre govern. Però nosaltres no ens podem limitar a ser mers espectadors d’uns fets cabdals per al nostre futur individual i col·lectiu. Ens hi hem d’implicar, hem d’empènyer, hem d’ajudar... Al capdavall, també nosaltres ens “l’haurem de jugar”. Hi estem disposats? Espero, desitjo... vull que la nostra resposta sigui un “SÍ” rotund. Altrament, no ens en sortirem.