Confesso que determinades actuacions que es produeixen en el camp polític i que afecten el nostre país, tot i que eren i són previsibles, em provoquen estranyesa, utilitzant una expressió ben poc incisiva. Podríem dir que “no me’n sé avenir”. Hom em pot titllar d’ingenu, d’innocent, de conèixer poc o gens els polítics... i segurament té tota la raó. D’entrada sempre penso que la gent diu la veritat, que és fiable, en definitiva. Pobre de mí! Els fets demostren que, pel que fa a aquests temes, no dec viure en el món real.
1.- Així, no em sé avenir que el PSC hagi votat avui al Congrés dels Diputats una moció presentada pel partit de Rosa Díez contra el “pla secessionista” de la Generalitat, i que fa ben poc votés en contra de la petició del Parlament de Catalunya al mateix Congrés en sol·licitud d’autorització per a la consulta o referèndum, a banda d’altres ocasions en què també s’ha desmarcat de la posició majoritària dels partits catalans partidaris del dret a decidir. I no me’n sé avenir perquè el PSC es va presentar a les eleccions del 25N amb un programa on deia: "Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat". A més, en el debat d’investidura, el seu Primer Secretari va dir: "El nostre partit no posaràÌ€ pals a les rodes, cap ni un (...) El PSC s’abstindràÌ€ en totes i cada una de les votacions que afectin aquest tema durant tota la legislatura".
Doncs pel que es veu, ni una cosa ni l’altra.
2.- Tampoc no em sé avenir del que passa amb aquells polítics que diuen que se senten catalans i espanyols per igual. Primer vull deixar clar que no tinc  res a dir sobre aquesta opció: cadascú és plenament lliure en el seu sentir. Ara bé, sentir-se tan català com espanyol implicaria, al meu entendre,  una certa neutralitat –com a mínim, per bé que caldria considerar que es deuen en primer terme al territori que els ha votat- davant situacions en què hi ha col·lisió d’interessos o discrepàncies entre Espanya i Catalunya. D’aquesta manera, hauríem de considerar normal que de vegades es decantessin per una banda i de vegades per l’altra, en funció de l’anàlisi que fessin de cada situació.
Almenys en les coses que traspua la premsa i, per tant, que el públic en té notícia, no recordo casos en què aquests polítics i els seus partits hagin apostat per Catalunya (com ara en votacions al Parlament), ans al contrari, és prou constatable el seu posicionament en contra bo i negant, per exemple, els greuges en aspectes tan evidents com la balança fiscal, la llengua i l’educació, entre d’altres. A la vista d’aquesta circumstància, segons el meu parer no queda gens clara la seva posició ambivalent entre Catalunya i Espanya.
3.-"Un destrozo humano y económico"  "Solo se está oyendo a los que más gritan"."La mayoría de los catalanes ni se quieren ir, ni nos queremos ir", " la clave para el tema catalán es Europa" y él no ve la independencia de Cataluña "por ninguna parte".Aquesta informació fa referència a les declaracions de Joan Rosell, president de la CEOE, el passat dia 11 a Madrid. Tanmateix, fa només tres dies, Rosell i Gay de Montellà (Foment) descartaven implicar-se en el procés sobiranista de Catalunya. Encara sort que no s’hi volen implicar! És evident que Rosell s’hi ha implicat: les declaracions reproduïdes en són una prova. El que passa és que s’hi ha implicat... tot posicionant-se en contra.
No, no em sé avenir que negui la seva implicació.
 
20-02-14