Sí, perquè el tan cantat “diàleg” amb el govern central fa més recel que goig. Cal parar molt de compte que no consisteixi en un estira-i-arronsa que no s’acabi mai. Heus ací ─potser, no voldria ser un crida-llampecs que esgarriï bons propòsits─, la generosa oferta de continuar fent “diàlegs” indefinidament... Em deia a mi mateix que potser el senyor Pedro Sánchez ha vist la necessitat d’establir un diàleg, com és de llei en l’estricta democràcia, per crear un bon concepte a nivell dels qui al món contemplen el gir de les coses entre Castilla i Catalunya i vulgui fer veure que el problema és atès i hi ha la bona voluntat de respectar drets.

D’altra banda l’Honorable Quim Torra vol anar al gra i té clavat entre cap i coll el tema del dret a auto determinar-se d’una nació ben definida, contundentment definida, i fa la impressió, arran de les actituds i converses del primer diàleg que això precisament és el que hi ha intenció d’esquitllar de part d’aquells que no volen ni pensar-hi. Que en cap manera estan disposats a cedir un pam de terreny en aquest camp. I aquest és el necessari
alerta.

Per tant, cal no deixar-se rifar, cal no estar d’acord amb què els de l’altra banda de la taula fugin d’estudi i tractin de passar el temps amb temes banals i que no treuen cap a res, no porten enlloc. Els delegats nostres hi han d’assistir tenint molt present que el dogma de la unidad està per damunt de l’univers, que els de davant vénen al diàleg bàsicament a
preservar aquest dogma i els cal considerar, amb l’experiència de tres i més segles, que la concessió i reconeixement d’aquest dret de Catalunya per als del centre equival a un suïcidi nacional. És així de fort i d’impossible. Anar al diàleg amb aquest bagatge, com fa Quim Torra és, simplement, tocar de peus a terra.

Tampoc aquest diàleg es pot convertir en una falsa esperança per als catalans i deixar de treballar amb fe i constància per al nostre alliberament com Déu mana. Al contrari, cal continuar treballant amb un ull posat en el trajecte dels diàlegs, sense esperar-ne gran cosa, i donar fe i via a la nostra acció conjunta. Bé, per la magna concentració a Perpinyà, sota la presidència del molt Honorable Carles Puigdemont. Bé a l’actitud resolta i inflexible dels nostres presos polítics, que malgrat veure’s privats de llibertat i aguantant les privacions, humiliacions i limitacions de les seves presons mantenen viva la flama. Són admirables i providencials.

Tot això, en l’ordre humà, no cau en un pou sense fons. Comptem amb tots aquests sacrificis, amb tants aplecs presidits pel cant fervent d’In-de- pèn-den-ci-a!, amb la voluntat de tants catalans que volen ser lliures, amb presos polítics heroics que aguanten presó, valents, segurs de si mateixos i amb la ferma esperança que un dia relluirà la injustícia que els ha clavat a la presó, que ja rellueix aquí i enfora, i tot això fructificarà en bé nostre i de la Catalunya lliure. Tota via a la llibertat no és plena de roses, sinó d’espines i d’entrebancs col·locats amb ceguesa i estupidesa de part dels enemics de la pau i de la llibertat per a tot poble i nació.