Seguint amb les actuacions de comunicació promogudes per les entitats lleidatanes en defensa dels drets de les persones amb discapacitat arran dels efectes de les polítiques d’austeritat que està patint el col•lectiu, des d’Amisol hem recollit mostres de suport de persones de la comarca que han volgut sumar-se a la iniciativa amb un escrit d’opinió. Aquesta setmana volem compartir amb vosaltres la reflexió d’en Marcel•lí Corominas, soci de l’entitat. Moltes gràcies Marcel•lí! 


Recordo la creació de la serradora d’Amisol com una fascinant aventura amb un final feliç i reconfortant. Els inicis varen ser incerts i plens de dubtes. Eren temps difícils. També estàvem a les portes d’una crisi, la dels anys 90, que no acabaria tenint les dimensions de la d’ara, però que ens obligava a mesurar molt i molt les nostres decisions. La vàrem encertar, gràcies a la col•laboració i la generositat de moltes persones i institucions que ho feren possible. 

Un cop decidida la compra de la cadena de producció a URMEDI d’Atxondo (Bizkaia), l’empresa basca ens va oferir la possibilitat de conèixer in situ el seu funcionament. Ho vàrem proposar a la Junta i als futurs treballadors de la serradora i pocs dies després ja estàvem a Atxondo. Vàrem passar uns dies meravellosos que marcaren el començament d’una futura realitat millorada per aquell grup d’homes i dones. Una realitat que ara es veu amenaçada.

Amb la serradora i amb els tallers ocupacionals es va encetar una nova etapa en la vida de l’entitat solsonina. Una etapa en la que, persones que fins aleshores no tenien clar el seu futur, especialment el seu futur laboral, les veuríem felices i orgulloses del seu treball, de sentir-se útils i satisfetes d’elles mateixes. La il•lusió amb què els treballadors dels centres d’Amisol entomen cada dia el seu treball converteix el modest espai d’aquelles instal•lacions en un autèntic oasis. Amb els seus problemes, també, però amb unes capacitats d’afrontar-los i superar-los envejables i que ens haurien de fer pensar si no n’hauríem d’aprendre d’ells; treballen com els que més, riuen, s’enfaden i viuen amb la intensitat característica de la seva manera de ser. M’atreviria a dir que en aquell oasis no hi cap la malícia, ni l’individualisme malaltís d’un món que empobrit camina cap un horitzó d’injustícia per l’enriquiment criminal d’uns pocs a costa de tots els demés.

Com podem acceptar, tolerar, entendre que es dediquin milers de milions d’euros a pagar els deutes del món especulatiu, insolidari, improductiu i totpoderós de les grans corporacions financeres i, sense que els hi caigui  la cara de vergonya, els nostres governants decideixin, al mateix temps i amb total indiferència pel dolor que poden provocar, retallar els pressupostos a fins socials molt més necessaris i productius?

La Generalitat ha reduït des del 2010 el finançament públic a les entitats que donen servei a les persones amb discapacitats intel•lectuals.  El 35% als centres especials de treball,  el 15% als serveis de residència i el 10% a l’atenció diürna o centres ocupacionals. A més, la Generalitat ha congelat la creació de noves places en tots els serveis. Ha deixat de finançar la creació de nous llocs de treball als centres especials i les noves places als serveis ocupacionals. 

La Generalitat és a l’hora responsable i víctima. És cert que hi ha un govern espanyol que, per raons polítiques, l’està ofegant, però també és cert que no li ha tremolat la mà, al govern català, a l’hora de retallar els drets d’un col•lectiu indefens. 

És el moment de fer pinya i dir prou. Hem de defensar el que s’ha aconseguit fins ara. La integració social i laboral dels discapacitats intel•lectuals és un dret, un dret que s’ha guanyat aquest col•lectiu amb  el seu esforç i el seu inqüestionable exemple, no un acte de beneficència. No hem de permetre que acabin amb els oasis d’humanitat com Amisol.