'Santalegria' és el títol del tercer disc de La Troba Kung-Fú, un treball amb setze cançons cantades en català, castellà, francès i anglès. Els de la Garriga (Vallès Oriental) treuen tot el suc possible a la seva “rumbia vallesana” per dibuixar amb una paleta de tons festius un món on es donen la mà les ganes de passar-ho bé i de passada retratar, com si d'un costumari es tractés, la classe política catalana, amb les seves virtuts i defectes, sota el prisma de la festa major. 

 

Joan Garriga, acordionista i principal compositor del grup, parla d'aquest disc, que es va presentar divendres al Circ Cric, i de tot el que l'envolta des de l'aparent quietud de La Fourni, la seva seu central, una torre senyorial de la Garriga, tant solitària com enganyosa. Sembla al mig de la muntanya, però està just a la vora del tren i a la vista de les cases aparellades. “Així és el Vallès -assegura Garriga- l'atalaia i la vall de ciment malalta”.

 

-Què és això de la 'rúmbia'.

 

-S'ho va inventar un neerlandès. Vam tocar a la seva cantina mexicana i ell va parir aquest concepte de 'rúmbia', aquesta barreja entre rumba i cúmbia. Ens agrada el nom i el concepte, perquè va molt més enllà de la simbiosi entre tots dos, que ja són gèneres que per si mateixos són mestissos.

 

-La rumba a més, és catalana.

 

-Sí, hi ha la rumba catalana, però nosaltres a la 'rúmbia' li posem l'acotació de 'vallesana', perquè, així inclou molts més gèneres, igual que el ball de gitanes ancestral. Al capdavall, la 'rúmbia', com el ball de gitanes, és un gènere ballable que es toca en festes majors i populars. Aquí a la Garriga estant recuperant el ball de gitanes, i va molt bé perquè és una amalgama d'estils i pals diferents que es toquen en un mateix moment a la plaça, amb el ritual ancestral del ball. Al capdavall, tot els estils es permuten i s'adapten als llocs, com l'scottish i el xotis, i el pasdoble i el two-step.

 

-Aquest és el vostre fort, oi? El mestissatge i la festa major.

 

-Sí, és una manera de reinventar tot allò que és popular, passar-ho pel nostre filtre i explicar-ho a la nostra manera.

 

-I aquest tema de 'La Moreneta', també és de festa major? Ho dic perquè surten un tal senyor Mas i una tal senyora Camacho.

 

-Sí, és un homenatge a la Moreneta, entesa com a icona de la fertilitat de la nostra cultura, i en ella hi surten personatges que, tot i que pots buscar-hi la interpretació que vulguis, són bromes benintencionades a personatges del poble. És molt la idea de la festa major, on et trobes a tothom pensi el que pensi.

 

-Així a la Garriga teniu un Mas i una Camacho?

 

-I d'altres, tenim un senyor Anglada, que no el conec gaire però tinc la impressió que està tot el dia queixant-se, d'aquests que se la vist amb cartells dient que hi ha massa moros. I en Duran, que és un senyor de la parròquia, que fa bullir la sang. I el senyor Mas és el cap de colla, està al peu del canó i fa molta feina, però a l'hora de ballar sempre arriba tard, amb els pixats al ventre. També hi ha el senyor Pujol, que està com retirat però sempre acaba sortint a ballar. Ah, i la senyora Camacho, un personatge entranyable, bona dona però una mica esverada, i que està tot el dia queixant-se que a l'escola hi ha molt català i que ella defensa la llibertat, però és una mica una ximpleria, perquè a l'escola dels meus nens, la tercera o potser la segona llengua més parlada és l'àrab, però si dius que potser ens hauríem de plantejar fer classes en àrab, llavors diu que no és això, que perquè hem d'ensenyar l'àrab si estem a Espanya? I llavors ja veus de què es tracta, de que la discussió és una altra.

 

-I no teniu cap senyor Junqueras a aquest poble?

 

-Doncs no.

 

-En canvi sí que teniu un senyor Rivera.

 

-Sí, però no hi surt. No se, ens té una mica despistats, perquè és veí del poble però a la festa major no apareix, jo no l'he vist mai. Però qualsevol dia el fem aparèixer en una cançó, perquè aquest sí que es dedica a la política i no m'agrada massa el que diu. Però no he tingut massa l'oportunitat de trobar-lo al ball. Encara s'ha de guanyar els galons.

 

-Us ha costat molt treure aquest disc? L'anterior, 'a la panxa del bou', és del 2010.

 

-Sí, és un disc que s'ha gestat en els últims dos anys, algunes cançons potser són de fa més temps, però ens hi vam posar ara fa dos anys. I al principi no teníem gaire clar el format. Fa temps que ens balla pel cap que el format de disc de cinquanta minuts està en desús, no té massa sentit, cal veure com arriba la música a la gent i com es consumeix. I per això vam treballar les cançons per blocs, fragmentat.

 

-El disc ara com ara, és poc més que un objecte de regal?

 

-Exacte, i per això no volíem caure en la trampa d'elaborar un disc amb l'obligació de complir una constància que tampoc no era ben bé el que volíem, pensàvem més aviat en treure cançons cada 4 o 5 mesos, però al final ha quedat un disc amb format clàssic, però d'ara endavant la intenció és fer arribar la música a la gent d'una manera diferent.

 

-'Santalegria' és un disc llarg, però que no es fa llarg.

 

-És llarguet sí, uns cinquanta minuts. Pensàvem que ens quedaria més curt, però quan vam començar a treballar les cançons funcionaven molt bé. Les vam gravar tot alhora, acordió, bateria, baix i guitarra alhora. Pràcticament les vam estructurar mentre les enregistràvem, i així vam anar acumulant temes, i després els vam voler incloure tots. Som conscients que amb un disc de setze cançons, difícilment ningú l'escoltarà de dalt a baix.

 

-I en el futur que fareu, cançons d'una en una?

 

-Perquè no? Això s'ha fet sempre, tant si parlem de la indústria discogràfica, com el fet de fer cançons i cantar-les, és el que es fa. Això d'acumular sèries de cançons i ajuntar-les en l'espai i el temps és una qüestió lligada a la indústria, que es fa de 50 anys ençà.

 

-Quan la tecnologia ho va permetre, els discos es van fer més llargs.

 

-Sí, però té menys sentit. Crec que en el nostre cas seria més interessant fer tres o quatre cançons cada quatre mesos.

 

-Tornar al format EP?

 

-Sí, amb quatre cançons i en vint minuts pots desenvolupar una història. La idea és fer-ne un de cançons de taverna, un altre d'havaneres, i així...

 

 

-Acabem. Què és aquest local, la Fourni?

 

-És el nostre estudi i local d'assaig. Hi som des de fa catorze anys, hi ha passat èpoques de tot, amb gent vivint aquí, gent mes o menys social o antisocial. Som al peu del Montseny, tenim un bon tracte amb els amos i hem intentat mantenir la finca. Ara tenim un hort on abans hi havia bosc. És el nostre lloc de treball i reunió.

 

-I s'hi treballa bé?

 

-És un luxe, però en ho hem currat. Som en un lloc molt especial, però al costat de la via del tren, amb les cases unifamiliars just a l'altre costat. El Vallès és això.