Interior d'una de les ermites 'okupades' a Montserrat Foto: Jordi Solà La presència d’habitants a la vintena d’ermites i balmes que envolten el monestir de Montserrat, tal com ha explicat l’historiador i prevere Ernest Zaragoza, és anterior als monjos i es remunta al segle IX quan Guifré I el Pilós va instaurar-ne les quatre primeres: Santa Maria (després el monestir), Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí, a les quals ja a l’època s’hi ha d’afegir les de Santa Cecília i Sant Miquel. Fins arribar a les setze ermites (o dotze com les va escriure Verdaguer), sense comptar el monestir i la Santa Cova, els segles han passat a la muntanya amb diversos intents de regulació de la presència d’ermitans que convisquin més o menys autoritzats per l’Abadia.
L’últim cens oficial d'habitants al complex monàstic de Montserrat registra 68 habitants però a aquesta xifra sempre s’hi ha hagut d’afegir un nombre indeterminat de persones (o personatges) que han trobat refugi a la dura muntanya per buscar un sentit a la vida. “Montserrat sempre ha estat un destí per a expatriats”, apunta l’expresident de la Unió Excursionista de Sabadell, Carles Olivella, que manté una postura molt flexible al voltant de la presència actual de persones que viuen a les ermites de Montserrat sense haver comunicat la seva intenció als monjos. Hi ha, però, altres parers menys condescendents. “A l’ermita de la Santísima Trinitat s’hi han instal·lat uns okupes, hi han construït una teulada i una xemeneia; també hi ha gossos i els habitants són molt maleducats”, afegeix Jordi Solà Franquesa, historiador de les ermites montserratines.
Precisament un article de Solà Franquesa, publicat l’any passat a la revista 'Mai Enrera' del Club Excursionista de Gràcia ha estat el detonant del nou debat al voltant de la presència d’ermitans a Montserrat. Coneixent fil per randa totes i cadascuna de les ermites i balmes que s’escampen a banda i banda de la vall de Santa Maria, Solà Franquesa ha detallat la presència d’okupes no només a la Santísima Trinitat sinó també a la balma de darrere del Gorro Frigi (l’ermita de Sant Martí) i la balma que hi ha a tocar de l’ermita de Santa Anna. També aquest és el cas de Santa Caterina, on sota la balma -el forat que queda a la roca- s’hi ha aixecat una paret amb porta, finestres i xemeneia. “Si no s’hi actua aviat cada vegada serà més difícil dialogar amb els habitants del parc perquè marxin; no es compleix la llei de parcs naturals ni les seves normes”, ratifica Solà en conversa amb Nacio Digital.
Per posar ordre a aquesta renovada situació, el passat octubre la seu del Club Excursionista de Catalunya a Barcelona va ser escenari d’una reunió entre responsables de Bombers, Protecció Civil i entitats excursionistes, els quals van analitzar la situació per abordar una eventual regulació. Sant Benet, que actua com a refugi de muntanya, i Sant Antoni, on s’hi havia fet habitual la presència d’un ermità d’origen basc, en Gorka, són les ermites sobre les quals els monjos hi tenen un control més exhaustiu. Fonts de l’Abadia de Montserrat han admès, en qualsevol cas, que la vintena d’ermites que hi ha repartides per tota la muntanya “no són espais molt controlables” i expliquen que tot aquell que vulgui instal·lar-se de manera permanent ha de seguir un procediment molt concret: “s’ha de posar en contacte amb el monestir, se li fa una entrevista –habitualment amb un monjo- i es decideix l’acceptació o no”. No tothom segueix aquests requisits i la història de Montserrat, com a refugi d’ermitans o d’okupes, avança sempre amb una certa flexibilitat.
Exterior de l'ermita de Sant Antoni Foto: Jordi Solà
