Jordi Badia a una terrassa de Martorell amb la seva primera novel·la, Maria Closa Foto: Marina Bou. El periodista Jordi Badia (Sabadell, 1963) presenta la seva primera novel·la, 'Maria Closa' (ArolaEditors). Badia, columnista esportiu a Nació Digital, ja ha publicat tres llibres, tots ells, al voltant de l'esport: 'Crònica del Nuñisme' (2003), 'El Barça al descobert' (2009) i 'Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya' (2011). Ara, es llença amb la novel·la.
-Per què ha saltat del món dels esports a la novel·la?
-Per a mi no ha estat un salt. Sempre he tingut dues dèries: la literatura i l'esport. Sabia que, tard o d’hora, faria una novel·la i he escollit aquest moment perquè, per circumstàncies personals, quan vaig haver de triar què fer, em va faltar un punt de coratge. No vaig agafar el camí de la literatura i vaig triar el del mig: el periodisme, per poder escriure d'esports.
-Per tant, es considera periodista o escriptor?
-Escriptor és un terme molt ampli que abasteix també al periodista. No faig distincions, em dedico a escriure perquè és el que m'agrada.
-Però si hagués d’escollir...
-Fins ara sempre m'han dit periodista, i encara no he firmat mai com a escriptor. Però suposo que ho sóc.
-No té res a veure. El simple fet d’escriure una novel·la és diferent. Els llibres que he fet fins ara són extensions de la meva feina de periodista. En canvi, la literatura és un món que crees tu i, per més referents que tinguis, és una obra absolutament teva. En aquest sentit, t'acaba despullant, acabes oferint més de com ets. En definitiva, poses moltes més coses teves que no pas amb una obra d'assaig. Aquest és el meu quart llibre, però, per molts motius, també és el primer. La sensació és incomparable.
-'Maria Closa' Per què aquest títol?
-Perquè és la protagonista. De fet, a la primera versió de la novel·la el protagonista era el poble de la Guàrdia Pilosa, a l'Anoia, l’escenari on es desenvolupa l’obra. Per tant, el primer títol hi anava en referència. Però, a mesura que vaig anar escrivint, la protagonista s’anava convertint en el centre de la història. Primer, ella ens havia d’explicar la història del poble, però, finalment, va ser al revés. El procés creatiu et porta cap a on vol i ja no veia cap altre títol que no fos el seu nom.
-Per què la Guàrdia Pilosa com a escenari?
-Perquè visc allà. A més, els pobles abandonats sempre m’han generat una sensació de nostàlgia, curiositat i misteri, de pensar que hi ha una història muda que ha desaparegut. Quan hi vaig anar a viure, tot i no estar abandonat, no hi havia gaires habitants. De la Guàrdia, no hi ha manera de recuperar la història perquè no està escrita enlloc, però vaig pensar que li podia donar jo mateix. Donar una història a un poble menut que l’ha perdut, però que ha resistit al pas del temps. La Guàrdia Pilosa és l’origen de la novel·la. De fet, allà, la rebuda del llibre ha estat molt bona. Ara, la incògnita és saber si pot transcendir el seu marc geogràfic, és a dir, com respondrà la gent que no està vinculada a la zona.
-En certs moments, la novel·la pot recordar al cas dels nens robats de Sor Maria. Volia denunciar aquest fet d’actualitat?
-No. La novel·la estava plantejada abans que això sortís a la llum. El cas de la protagonista és versemblant dins l’època en que es desenvolupa la novel·la, simplement. No pretenia tocar aquest tema, hi ha hagut una coincidència.
-Quin és el missatge principal de la novel·la?
-És una reflexió sobre com evitar el ressentiment a partir del perdó. Amb ressentiment no és pot viure i encara que la protagonista sap que no serà mai feliç, també sap que si es treu de sobre aquest ressentiment podrà viure amb una certa tranquil·litat.
-Li ha costat que el publiquin?
-Sí, perquè el moment no és el més adequat i, a més, sóc novell en la literatura. Suposo que també hi ha un cert recel cap al periodista que fa novel·la, sobretot cap al periodista esportiu. Personalment, però, jo no l’he trobat. En aquest moment, fins i tot als grans autors amb un mercat consolidat de lectors els costa publicar. Les editorials i el model de negoci estan en crisi i es venen pocs llibres.
-A nivell personal, què li ha aportat escriure aquest llibre?
-Feia molt de temps que volia posar-me a fer una novel·la i donar-la a conèixer. En aquest sentit, molta satisfacció, un alliberament. És una via que he obert i que seguiré ara que se que puc fer-ho. Tot i que, si no hagués publicat seguiria escrivint, perquè és el que m’omple i necessito fer. Això sí, em quedo amb el contacte amb el lector. A la novel·la hi ha molts aspectes que jo no rebel·lo (d’estructura, de la historia, de personatges, de situacions, dobles lectures) i quan algú les descobreix em crea una gran satisfacció. A més, m’ha servit per a superar reptes que m’anava posant. Per exemple, la dificultat de posar-me a la pell de la protagonista, una dona de 86 anys i explicar la seva història com ella ho faria.
-Què és amb allò amb que vol que es quedi el lector?
-Vull que l’emocioni. Una novel·la fracassa quan deixa indiferent, quan no fa sentir res. La literatura ha d’apel·lar a les emocions.
