Nadia Ghulam va publicar, el 2010, el llibre El secret del meu turbant, en què explicava com va sobreviure tant a l'explosió d'una bomba a casa seva quan tenia vuit anys a Kabul com al posterior règim talibà que es va instaurar a l'Afganistan. Ara publica, conjuntament amb el folklorista i col·laborador de NacióLaFlama.cat Joan Soler i Amigó, Contes que em van curar (Columna) un recull d'una trentena de contes tradicionals afganesos que mai, fins ara, no s'havien posat sobre paper.

- El teu primer llibre va tenir molt bona acollida, aconseguint el Premi Prudenci Bertrana. D'on va sortir la idea d'aquest segon?

- NG: Durant la meva infància vaig viure molt els contes. Per mi, és el meu gran títol de la meva formació i educació, sempre els he tingut molt presents. I quan vaig arribar a Catalunya, la primera vegada que vaig estar a l'hospital, em vaig trobar que el meu pare català va venir amb un llibre de contes per llegir-me'l. I em vaig emocionar pensant que la meva mare també m'ho feia, això d'explicar contes... però no els llegia! La meva mare m'explicava els contes, i aquí els pares i avis compren llibres de contes per llegir-los als seus nens. Em va fer molta gràcia, perquè pensava: "Com és que no se'ls saben de memòria?"

- JSA: Aquí, en l'època en què folkloristes i etnògrafs com Milà i Fontanals o Cels Gomis van fer treball de camp, van recollir contes que gent gran, sobretot de muntanya i de pobles petits, conservaven a la memòria. Sort que ho van recollir, perquè si no s'haurien perdut! I les cançons i danses, igual. Nosaltres ho tenim per escrit perquè, si no, s'hauria perdut, i perquè en aquell temps, a mitjans del segle XIX, uns es van dedicar a recollir-ho. Ara, en el cas de la Nadia, és el primer cas que es posen per escrit contes afganesos. No els contes seus, sinó contes afganesos en general! Els contes afganesos encara estan en el procés de transmissió oral i, per tant, ella ho trobava estrany, que els escrivíssim. 

- En certa manera, heu fet de folkloristes.

- JSA: Sí. La meva àvia era folklorista, Joana Vidal, que havia recollit rondalles d'Algèria i el nord d'Àfrica. Allí també hi són vives i encara s'expliquen, però aquí ja es van començar a apuntar, escriure i publicar.

- Entre els molts xocs culturals que hi ha entre l'Afganistan i Catalunya, el xoc oral-escrit és molt pronunciat?

- NG: Molt. Moltíssim. Fins i tot quan haig de fer un examen, o explicar alguna cosa concreta, ho faig en format de conte, perquè és com en sé. No tinc la tradició de fer un relat escrit. En canvi, si em diuen que expliqui alguna cosa sobre l'Afganistan o qualsevol altre tema, el faré entendre amb una narració. En canvi, per escrit, em costa molt més, perquè al meu país tot és narració. La cultura escrita queda molt lluny. Quan vaig al metro i veig que la gent va llegint, per a mi és sorprenent. Al vespre, quan a casa es posen a llegir, penso: "Què estan fent? Si és hora d'explicar coses!" Al meu país, quan ens ajuntàvem tota la família a la vora del braser, explicàvem contes, i les pròpies vivències, hi havia qui les explicava com un conte i tot, i la resta escoltàvem amb il·lusió.

- Però a Catalunya també hi havia una tradició oral. Quan és que es trenca? Perquè aquí al 1900 bé que s'explicaven contes...

- JSA: S'explicaven contes, sí, però als pobles. A les ciutats, ja no. A les ciutats hi manava la cultura escrita, l'escola... S'explicaven contes, però els contes, llegendes, cançons... es van haver de rescatar. Per tant, la Nadia fa un salt no tant geogràfic, sinó cultural. Aquí, al segle XIX, van ser els romàntics els que van reivindicar que el poble també tenia cultura, la cultura popular. I la van buscar en la tradició, en els pobles de muntanya que encara la conservaven, i ho van escriure. Si no ho haguessin fet... Per exemple: a Grècia, Homer va escriure la Ilíada o l'Odissea. Nosaltres també teníem aquestes narracions èpiques, però no les vam escriure. Els grecs van ser els únics que ho van fer i, per això, en arribar el Renaixement, tothom se centra en això. Però el nostre heroi que va descobrir el foc no és Prometeu. Aquest és el dels grecs, i ho sabem perquè ens ha arribat per escrit. Els altres, no. Ens han arribat a través de contes molt degradats... Qui coneix en Joan de l'Ós?

- S'expliquen pocs contes, aquí?

- NG: Molt pocs. La meva mare intentava distreure'm i enviar-me a un món d'imaginació, de fantasia, i això servia per oblidar-me del que passava al meu voltant. M'hi vaig acostumar, i aquí ho trobo a faltar.

- JSA: Explicar contes comporta un cert ritual. La teva mare te'ls explicava a l'hospital, però a les cases s'explica a l'entorn del braser... Teniu tele, però els contes continuen explicant-se. El nostre ritual de llegir és molt més individualista.

- Comenteu que a l'Afganistan bé que hi ha entrat l'audiovisual, però conviu amb les narracions orals?

- NG: Sí, tot i que depèn de la família. En el meu cas, el conte hi és molt present. Si jo veia una pel·lícula i la meva mare, no, després la narrava tota a la meva mare. I un cop l'hi havia explicat, hi havia de reflexionar, ella deia la seva, jo hi deia la meva...

- JSA: Allí ja hi ha interpretació, aquí la televisió ja t'ho dona tot interpretat.

- NG: Exacte. Per a mi, el més important de tot és la reflexió. Perquè no aprens de les teories, aprens de les reflexions. I jo, constantment, he pensat i donat voltes a les coses que passen a la narració: per què el llop fa això i no allò? Què hauria passat si la guineu hagués anat allí? Aprens reflexionant.

- Cadascun dels contes recollits al llibre tenen un punt de crueltat.

- NG: Molta crueltat, i és important que hi sigui. Perquè la vida humana és cruel. No sabem fins a quin punt pot arribar l'ésser humà a fer-se mal amb un altre ésser humà.

- JSA: Nosaltres hem infantilitzat el conte. El de la pell d'ase, per exemple, era el d'una noia que fuig de casa coberta amb una pell d'ase perquè el seu pare la volia violar. Després, tot això no surt... 

- NG: Un dia, quan vaig acabar d'arribar a Catalunya, em van demanar que participés en una sessió de contacontes. I vaig explicar el conte d'un noi que robava i que va mossegar la llengua a la seva mare..., i quan vaig acabar, la meva germana catalana estava molt enfadada amb mi! Em va dir que havia explicat una cosa horrorosa! I jo pensava: "Què passa? Sempre havia après grans lliçons dels contes en què hi apareix gent dolenta, i si són gent dolenta no hem de dir que és bona!" Aquell dia, no entenia què havia fet malament. Mica en mica, a mida que vaig anar entrant en la cultura catalana, ho vaig entendre. Aquí no es diu mai que hi ha algú dolent! Aquí, als nens, de cop i volta se'ls diu que el seu avi ha desaparegut, no se'ls diu que ha mort! Se'ls diu que se n'ha anat de viatge! I no! Hem de parlar dels morts, de tot. 

- No està bé mantenir la màgia de la infantesa?

- NG: És que la realitat va per una altra banda. I alguna vegada a la vida hem de créixer, i hem d'aprendre que hi ha coses bones i coses dolentes. I hem d'estar una mica preparats. A vegades, hi ha joves de 20-25 anys que, per primera vegada, troben algú que els enganya, i queden deprimits tota la seva vida. Perquè ningú no els ha explicat que això podia passar! Tinc un amic que s'ha trobat amb un desengany a la seva vida, amb 25 anys, i ara en té 30 i encara està afectat! I tot plegat perquè, de petit, ningú no li va explicar que a la vida, a part de confiar amb tothom i fer amistat amb tothom, et trobaràs potser amb algú que t'enganyi. Als contes, en canvi, he vist que hi ha una guineu que enganya, algú que agafa els diners de l'altre i escapa, un germà que s'enfronta amb l'altre... Aquí, en canvi, no passa res d'això!

- Aquí la canalla no es fa gran?

- NG: Veig que la majoria de persones amb 30 anys encara són adolescents o infants. Físicament es veuen grans, però quan hi parles, penses: "Però què diu?" I penses: "Encara li falta molt per aprendre!"