Arnau Tordera, Maiol Montané, Arnau Burdó i Jaume Coll –els components d'Obeses- fan parada a la capital del Solsonès aquest divendres 4 de març per oferir-hi un concert.
L'escenari que trepitjaran serà el de la sala Sputnik, a partir de 2/4 de 12 de la nit.

Amb la intenció de saber més coses d'Obeses, del seu darrer disc i sobre la manera que tenen de veure el món i la música, us oferim una entrevista que els van fer ara fa 2 mesos els companys de Manresainfo.

- En el primer disc que vau treure, "Obesisme Il·lustrat" hi havia la cançó Pa amb tomàquet; en el segon, "Zel", hi trobàvem Botifarra amb seques. A "Monstres i Princeses" hi ha el Nata Muntada. Què hi trobarem en el següent? Un licor d'herbes, un cafè...?

Arnau Tordera: Això ho haurem de veure. No sé si Nata Muntada és la fi de l'univers gastronòmic d'Obeses. Ara mateix no tenim cap pensament sobre com serà el nostre quart disc i si hi haurà una peça que conclogui finalment l'àpat. Penso que ja donem per  tancada la trilogia gastronòmica.

- Penseu en el futur o us concentreu més en l'ara i l'aquí?

Maiol Montané: Pensem molt en el present més immediat però també tenim en compte possibles projectes del futur i cap on volem anar. El futur també és molt present.

A.T: La qüestió creativa d'Obeses va a dos anys vista. I és que quan presentem una cançó el temps de feina que hi ha al darrere és molt gran. Encara que no tinguem cap peça batejada pel quart disc, sí que hi ha el pensament constant sobre com ha de ser, què ha de portar...

- En un dels temes, La llegenda de la Rosa i el Drac, feu plantejar la figura del bé i del mal. Com els concebeu vosaltres?

A.T: La cançó de la Rosa i el Drac es construeix a partir dels conceptes clàssics de bé i mal, entenent que el primer és sinònim de bellesa i bondat i el segon, de lletjor, de monstruositat, de tot allò tenebrós, fosc i obscur. Una altra cosa són les altres peces que compon el disc i que van per sobre d'aquesta, on tots els valors es reinterpreten. La gràcia d'Obeses és precisament aquesta; és un grup dolent, en el sentit que té un punt trapella amb tot allò que fa. Reinterpretem el mal. De fet, a nivell artístic m'agrada més apropar-me al mal que al bé.

- Parleu de reinterpretar. Us agrada que qui us escolta vagi més enllà?

A.T: Obeses, a banda de ser bons músics i fer bones cançons, estem fent una gran tasca pedagògica, penso. I és que presentem noves maneres de reinterpretar la comprensió de les obres. Sempre aportem un missatge que va més enllà. Amb la cançó Em deixaré bigoti, per exemple, no exposem que una persona es vol deixar bigoti perquè sí. Sinó que ho fa per assemblar-se a un personatge a qui admira i que en porta: tot el món vol conèixer a l'home del bigoti gegant!

- En el disc hi ha dues peces en concret on hi apareixen frases que sembla que facin referència a altres cançons ja compostes de la música en català. Parlo de "remena, nena", a la cançó Nata Muntada i d'"és així com m'agrada a mi", que apareix a La dotzena campanada. Està fet expressament o és una coincidència?

A.T: Ens expressem en un idioma que té les seves limitacions, com tots. I, és clar, amb tot el repertori que s'ha creat durant la història de la música catalana és inevitable que certes configuracions verbals es repeteixin en un moment o altre.

- Però tu, en més d'una ocasió has dit que ets un gran admirador de Lluís Llach...

A.T: Sí, però em sembla forçada aquesta conclusió. Lluís Llach és un gran músic, les melodies vocals del qual penso que només s'han superat amb Obeses.

- Quina seguretat que tens...

A.T: No és seguretat! La coneixença d'una professió en la qual m'he intentat cultivar fa que quan exposo una cosa com aquesta sàpiga què estic dient. Quan parlo del trast melòdic de Llach i considero que Obeses és hereva d'aquesta línia melòdica ho dic perquè sé de què parlo.

- La resta de membres del grup us sentiu eclipsats per la personalitat de l'Arnau?

M.M: No. La vida, i tot el que hem anat aprenent, ens ha donat unes certes funcions a tots. L'Arnau té un gran talent com a compositor i s'ho ha treballat molt. Cadascú de nosaltres té unes peculiaritats que els altres no tenen i, evidentment, això ens enriqueix. Ens tenim un respecte mutu molt gran.

- Però no em direu que la seva personalitat no us ha ajudat a donar-vos a conèixer...

M.M: Ho dius per aquella entrevista que li van fer al 9tv?

- Per exemple.

M.M: Evidentment l'Arnau té la seva personalitat, com cadascú de nosaltres té la seva. I l'Arnau, en l'entrevista en concret que li van fer al 9tv, en nom de tots, estava defensant el projecte en què tan creiem. El que passa és que molta gent fa coses que no se les creu realment i la societat no està acostumada a veure una persona que digui les coses pel seu nom. L'Arnau, el que ha fet exclusivament en cada entrevista que li han fet des que vam començar, és defensar el projecte!

- Un projecte que cada cop té més adeptes.

A.T: Avui en dia no hi ha ningú que hagi vist Obeses i que no s'hagi sumat a nosaltres. I això ho dic tenint en compte l'experiència de tots i cadascun dels concerts que hem fet.

- I per què creieu que passa, això?

A.T: L'interès i la consciència col·lectiva del valor de la cultura està en crisi. Obeses estem revertint aquesta realitat amb tothom que ens descobreix. El problema està en què fa tan temps que res ens fascina que pensem que ja res ens pot fascinar. A la que algú veu un concert d'Obeses i queda fascinat per allò, descobreix la cultura i se sent fascinat de nou. El problema és si el col·lectiu humà no possibilita que la gent pugui anar a veure Obeses o el que sigui.

- No hi ha prou oportunitats per donar-vos a conèixer?

M.M: Se'n necessiten més en tots els sentits. S'han de trencar moltes barreres i Obeses té una reivindicació social que és aquesta: fem la nostra música, la que ens agrada, la que creiem... i la volem defensar i lluitarem per ensenyar-la al màxim de gent possible.

- Cantar en català és una barrera?

A.T: No. El que és una barrera molt bèstia és pensar que el català ha estat una barrera sempre. I això és un dels grans errors que hi ha hagut. És a dir, culpar la llengua de la poca sortida real que ha tingut la música. Això passa i és una realitat.

- Un cop, Arnau, vas dir que Catalunya estaria en pau amb Obeses quan féssiu un concert al Palau de la Música. El món quan estarà en pau amb Obeses?

A.T: El món estarà en pau amb Obeses quan sigui capaç de valorar la nostra música més enllà de l'idioma.

- Per vosaltres què és el primer, la melodia o la lletra?

A.T: En general, la immensa majoria de les peces que escoltem no sabem què diuen. Per tant és difícil connectar amb la lletra. Però en el cas de la música catalana i espanyola, penso que són coses que han d'estar absolutament connectades. I aquí és on rau la veritable màgia de fer cançons; que l'univers de la lletra i l'univers melòdic estiguin absolutament vinculats. Obeses no crea una lletra i una música, i a la inversa; és una cosa que neix amb el pensament de concebre l'obra com a globalitat.

- Noteu diferències entre el públic de llocs que no queden tan a prop de casa vostra i llocs que sí?

A.T: És evident que el públic de cada lloc és diferent. Cada públic té el seu encant especial.

M.M: Quan tu fas un concert el que és més interessant és que el públic decideix quin tipus de concert fas. I aquesta és la grandesa de la música. Si tu tens un públic que està súper eufòric i que no para de cridar, fas un tipus de directe. En canvi, si et trobes un públic que està amb la boca oberta, atent... toques d'una altra manera. I no vol dir que un sigui millor o pitjor. El públic tria el concert que vol que facin els músics.