Paula Malia, Paula Ribó i Bàrbara Mestanza són The Mamzelles, un trio artístic que tant aviat pot revolucionar l'escena musical amb l'inclassificable i personalíssim disc 'Que se desnude otra' (Discmedi, 2012), com dividir Catalunya en dues parts irreconciliables interpretant l'anunci de la temporada, el conegut 'Envàs, on vas?' sobre reciclatge de residus.

Músiques i actrius, les tres es van conèixer estudiant teatre musical i ben aviat es van adonar que juntes podien donar ales a tota la seva imaginació desbordant, ara com a trio teatral -de fet preparen un musical- ara com a grup musical -van guanyar el premi Joventut, una mena de segon lloc del Sona 9-. Però entre una cosa i una altra, la sorpresa l'han donada amb un anunci de reciclatge que, de tant repetit, de tant insistent, i sobretot, de tant enganxós, ha assolit en un mes que tothom tingui una opinió sobre elles. O les estimes, o les odies.

-Sempre havia cregut que el contenidor groc era per a plàstics...

-Paula Malia: Doncs no, és el d'envasos, però és que nosaltres també ho pensàvem. Estem igual que tothom. De fet, hi ha qui diu que si sabem on ens hem fotut, però nosaltres no ens hem fotut enlloc.

-Paula Ribó: I en tot cas, el reciclatge és positiu pel planeta, no estem venent pilotes fetes a l'Àfrica. I el que en podem treure, a banda de fer una campanya de reciclatge, és promocionar la nostra feina com a grup.

-Que diríeu a la gent que us odia per aquest anunci?

-Bàrbara Mestanza: Què és un anunci. Si no els agrada, que canviïn de canal.

-P.R.: És molt lícit que la campanya t'agradi o pensis que som unes pesades, perquè ho han passat tants cops, que al final dius prou, que ja ho hem entès, potser si no fóssim nosaltres també les odiaríem.

-Però us imaginàveu la repercussió que ha tingut?

-P.M.: Ni de conya, ni una mil·lèsima part.

-I que en penseu de la polèmica?
-P.M.: Ens mantenim al marge, hem fet una feina d'actrius i de cantants. Hem fet la feina artística que ens corresponia fer, som la imatge de la campanya, però ni som la Generalitat ni cap de les empreses. A més, reciclem igual de malament que tothom.

-B.M.: I ens sorprèn la gent que ens diu que hauríem de donar la cara perquè la campanya va contra els nostres principis. Però si no se quins són els meus principis! Hem fet la música i hi actuem, i estem satisfetes de la nostra feina.

-P.R.: I sabem que gràcies a això, la gent ens ha pogut conèixer, i també al nostre grup.

-Però correu el risc de quedar encasellades en aquest anunci.

-P.M.: És un risc, però la part positiva és que molts ens han conegut gràcies a això. A més, tenim moltes ganes de fer moltes coses i ara tenim 22 anys. Si d'aquí a deu anys ens recorden per l'anunci es que les coses ens hauran anat molt malament.

-I com viviu la popularitat?

-B.M.: Gràcies a Déu no ens reconeix ningú, però no parem de veure'ns al metro i als autobusos. Si la gent ens reconegués, ves a saber que ens dirien.

-De fet, vosaltres en realitat sou un trio artístic, feu música i teatre, com us vau conèixer?

-P.M.: Estudiant teatre musical, i per això hi ha tant de teatre en les nostres propostes. Cap de les tres havia estat en un grup de música ni s'ho havia plantejat, però vam fer un tema en una festa, i a partir d'aquí la cosa es va animant.

-I el nom del grup?

-B.M.: Ve d'una cançó de Georges Moustaki, 'Mamzelle Gibson'. 'Mamzelle' és la contracció de 'mademoiselle', és a dir, 'senyoreta', i simplement ens agrada la seva sonoritat, i amb el 'the' davant, queda com més de grup.

-Per definir la vostra música, ho deixem en que sou eclèctiques i no ens compliquem la vida?
-B.M.: És que no sabem fer la música d'una altra manera. Fem les coses com les sentim i les vivim i ens surten així. Potser caldria preguntar-nos perquè som així, però és que no ens plantegem gaire res, només com podem transmetre el què volem transmetre. I per això utilitzem diferents idiomes [català, castellà i anglès], perquè cadascun té una sonoritat, un color diferent.

-Però si us demanen que us definiu una mica més?

-P.R.: Són cançons que es mouen al voltant del pop. Dir que no tenim cap estil fa una mica de ràbia, però si hi ha un estil molt concret ho desconeixem, cada cançó té una sonoritat diferent.

-B.M.: És com si cada cançó fos un dia diferent de la mateixa setmana. Són moments diferents, un matí de diumenge, un matí de dilluns, una tarda de divendres.

-En directe sou molt teatrals, oi?

-P.M.: Sí. De fet som tres personatges que venim de Nebraska, amb accent estranger, vestim de negre i amb perruca, i a cada concert el fil conductor és una història diferent.

-Tituleu el disc 'Que se desnude otra'. Us agrada cridar l'atenció?

-P.R.: És una frase molt nostra, la fem servir sovint. I quan havíem de posar nom al disc vam creure que això ens representa molt.

- B.M.: El que vol dir no és literal, el que vol dir és que no volem que ens jutgin, perquè fem el que fem i si no agrada, que canviïn de canal, i això ara té molt de sentit amb el que estem vivint per l'anunci.