Pau Gener Galin (Sant Celoni, 1977) és poeta, escriptor, guionista, editor, traductor i intèrpret multidisciplinari i coneix perfectament quines són les dificultats de poder viure de la cultura. Per això, ha hagut de diversificar per poder rendibilitzar. Amb tot i això, la seva producció poètica és prou extensa. Ha publicat Si al final no vinc, i m'esperes (Ed. Emboscall, 2003), No Calla (Ed. Emboscall, 2005), Tancat per mancances (La Breu Edicions, 2008), Home a l'aigua (Tushita Edicions, 2012), Flama de Bruc(Terrícola, 2025) i Forces aèries (Tushita, 2022).
Però la seva trajectòria ha transitat per camps també teatrals o musicals. L'any 2008 presenta el muntatge teatral Ofici de gàrgola, del qual dos anys més tard n'apareixerà el llibre traduït al castellà Ejercicios para gárgolas. Ha realitzat centenars de lectures de poemes acompanyades dels més diversos complements com a experiència vital per arreu de Catalunya, també incursions a Espanya, Europa, els Estats Units d'Amèrica i Mèxic. Pau Gener Galin també és l'impulsor i creador del Festival de Poesia de Sant Celoni que enguany celebrarà la seva XIII edició i que ha servit -serveix- perquè les veus més reputades de la poesia en català ajudin a crear marca i posar Sant Celoni al mapa, sigui en el sentit geogràfic o cultural.
Un poeta es fa o s'hi neix?
Les dues coses. S'hi neix, hi ha d'haver una condició especial i unes aptituds concretes, però després, es fa, perquè hi ha tot un ofici per adquirir. Moltes coses per llegir, per estudiar i bregar-se en l'ofici en si. El poeta s'exerceix. Dedicar-te a treure llibres, fer presentacions o fer recitals és exercir l'ofici de poeta.
Podem dir que la poesia és la germana petita de la literatura?
No. Per mi està al damunt de la cadena tròfica. Em fas pensar en un poeta major de Barcelona, en Lluís Urpinell, que em deia: "... això d'escriure novel·les està sobrevalorat. Una persona que necessita més de cent pàgines per explicar una història, quan ho pots fer amb quatre versos, és que no té capacitat de síntesi." Per tant, no és la germana petita. De fet, si tirem enrere és dels gèneres dels més clàssics, els més purs. És com la primera trinxera al front de batalla de la llengua, de la cultura, en aquest cas la literatura. Resumint, és l'avantguarda i és on es decideixen coses com els neologismes. És ben bé la pedrera de la llengua.
"La poesia és dels gèneres dels més clàssics, els més purs. És com la primera trinxera al front de batalla de la llengua, de la cultura, en aquest cas la literatura"
El poeta ha d'exercir l'ofici, però viure de la poesia és difícil...
És impossible. Viure de la poesia com a tal i per definició no es pot, almenys en aquesta època i en aquest lloc. Hi ha altres moments de la història i altres llocs del món que no. Els poetes tenien una importància cabdal en les societats, des de la Grècia clàssica fins a l'Anglaterra dels segles XVIII - XIX.
Recorda com va arribar a la poesia? El primer poema que va escriure?
El primer poema no, però recordo l'època de preadolescència, adolescència d'escriure d'una manera seriosa a les llibretes. Aquesta etapa primera la tinc molt present. Un temps d'experimentar que jo mateix encara no sabia que és el que estava fent. Començava a fer poesies sense saber què era. Totalment intuïtiu.
Pau Gener ha nascut i viu a Sant Celoni, envoltat del Montnegre, el Montseny, el Baix Montseny. Inspira a l'hora d'escriure?
Molt. Montseny i Montnegre a la majoria dels meus llibres hi ha alguna cita d'aquests dos territoris, és com una situació indefugible. Situo alguna cosa en els llocs. L'entorn geogràfic esplèndid que tenim, evidentment que inspira. Tot plegat condiciona i et dona matèria. No és el mateix caminar pel Montnegre que estar a Ciutat de Mèxic, on vaig anar també, a Nova York o Amsterdam. Una experiència vital, sens dubte. Aquesta és una altra, anar a pasturar pel món també inspira. Una cosa és del lloc d'on ets i una altra cosa és el que hagis pogut absorbir del món.
"El moment cultural en l'àmbit global és escarransit: està a la unitat de cures intensives, tant en l'àmbit local com en l'àmbit global"
El moment cultural global que estem vivint o en particular a Sant Celoni, com el defineix?
Escarransit. Està a la unitat de cures intensives, tant en l'àmbit local com en l'àmbit global. Me'n vaig adonar a Mèxic quan vaig estar-hi per exercir de poeta. Allà els recitals de poemes tenien encara una implicació social i veies que la gent venia i tenia ganes de sentir allò perquè ho considerava molt important. En canvi, a Europa o als Estats Units, si és que no es pot comercialitzar, no és tan important. El fet que tot acabi essent un producte de consum en general ho desvirtua una mica.
El Festival de Poesia de Sant Celoni arriba a la XIII edició. Quan el va impulsar s'imaginava que podria tenir tot aquest recorregut?
La veritat és que sí. La meva idea era més ambiciosa. Crear una marca que es quedés aquí sempre. Jo tinc l'anècdota que el meu pare, l'Albert Galin, i altra gent, van fundar la Marxa pel Montseny i això va ser l'any que vaig néixer (1977). Per tant, cada any quan s'anuncia l'activitat veig que són els anys que tinc. En aquest sentit, quan vaig inventar-me el Festival de Poesia de Sant Celoni, que naixia d'una iniciativa pura d'haver recorregut el món de la poesia i en català i veure coses bones, vaig dir-me que això ho havia de tenir Sant Celoni per poder-ne gaudir. Si tenim la marca ens permetrà que, fins i tot quan jo no hi sigui, algú més ho podrà continuar perquè al poble hi ha més poetes.
Tretze edicions, sis poetes per any i en alguna ocasió més. Per Sant Celoni han passat moltes veus poètiques i reconegudes en llengua catalana...
Sí i tant. I em fa especial nostàlgia i il·lusió els que hi han passat i ja no hi són físicament. A la primera edició del Festival de Poesia de Sant Celoni hi va venir en Francesc Garriga i Barata que ara ja no hi és. A la tercera edició en Carles Hac Mor i a la cinquena l'Esther Xargay que també han traspassat. O un dels anys que ho vam rebentar més de gent va venir el Pau Riba que també ha mort. La resta, els que encara hi són, han passat una representació molt àmplia del que es cou en poesia en català arreu dels Països Catalans. Hem tingut poetes d'Andorra, de Mallorca, València o de la Catalunya Nord.
Sempre veus de parla catalana...
Sí. La parla castellana té un espectre i un circuit molt més ampli i no cal que des de Sant Celoni la reivindiquem encara més. La poesia en català té menys múscul.
El format ha canviat molt?
No massa. En alguna edició hi ha hagut extres com fer una prèvia el divendres amb només poetes locals. Això s'ha anat diluint i ara els poetes locals ja estan inclosos en el cartell absolut. Algun any també ens vàrem aventurar a fer alguna cosa de poesia infantil a la plaça de la Biblioteca. Tanmateix, havíem fet algun tast en bars del poble, però bàsicament el Festival de Poesia el fem a Can Ramis, ja sigui al pati, les escalinates o la Sala Bernat Martorell. L'essència es continua mantenint.
"La parla castellana té un espectre molt més ampli i no cal que des de Sant Celoni la reivindiquem encara més"
De tots aquests anys amb què es queda?
Em quedo amb la qualitat dels poetes que han vingut i en la descoberta recíproca de gent que ha vingut a Sant Celoni o és d'aquí mateix i ha reconegut que no sabia que li agradava la poesia. És molt diferent agafar un llibre de poemes i llegir-lo que no pas anar a un lloc que et fan el cerimonial i t'ho diuen amb la veu del o la poeta. Em quedo també amb tota aquella gent que no sabia posar Sant Celoni en el mapa i gràcies al festival saben on és perquè és la seva referència.
Des de l'any 2003 que escriu. Alguna cosa en previsió?
M'han publicat set llibres de poesia. A part d'això, com que ens hem de diversificar perquè, com dèiem abans, amb la poesia no ens guanyarem la vida m'he dedicat a fer traduccions literàries com la de Vita Sackville-West, l'amant de Virginia Woolf, en el llibre Dotze dies de Vita Sackville-West (1892-1962) i adaptar i traduir textos per teatre com La calavera de Connemara de Martin McDonagh, La resposta de Brian Friel o Pool (no water) de Mark Ravenhill. És feina que m'ha anat bé. Amb el que més m'he format és amb la dramatúrgia.
La fama de bohemis que tenen els poetes i artistes en general és una cosa certa?
Segur que no és gratuït. Per alguna cosa deu ser. Evidentment, hi ha de tot a tot arreu.
Molta sort. O molta merda.