Vista panoràmica des del Matagalls Foto: Eva Martínez Collado

La foscor inicial d’uns passos indecisos, que pugen per primeres pujades rocoses, despulla el misteri en el seu silenci més inquilí. El camí és insòlit, la filosofia dels seus ulls és incògnita. Els arbres narren les primeres poesies que xiuxiuegen els sentits més incerts que desprèn el teu cor. El vent suau incita a deixar-te portar per sendes desconegudes. Sobtadament, la reflexió ataca la teva ment: ¿Hauria d’avançar ascendint aquest pendent abrupte?, ¿Hauria de seguir el compàs d’aquesta il·lusió amorosa que transforma la meva ànima en una infinitud d’emocions? Els pensaments es fonen en un silenci íntegre. La raó va esvaint-se poc a poc, mentre els teus passos caminen cuidadosament pels camins interns d’una muntanya desbordada de contes poètics que descriuen el sentiment del moll de la teva ànima.

Lentament, et convences de continuar. Vols descobrir, anar més enllà, deixar enrere petjades insegures. I, llavors, arribes a la plana harmònica que condueix els teus sentits més impetuosos que es troben entre una il·lusió i un anhel que fa brollar l’esperança d’una llavor robusta. Respires l’aire pur d’un lloc on les cordes afinades del teu cos desborden la simetria perfecta d’uns passos lliures, confiats, que s’arrelen amb més força al terreny vegetal; que es fascinen dels bonics petons del teu ésser estimat. El descobriment i el misteri es converteixen en il·lusió. Les papallones pessigollegen la teva suau pell. La seva felicitat arrabassa l’eufòria d’un cor que batega, mentre transites el passeig que obsequia els paisatges més bells dels seus estimats ulls.

El viatge transcorre vehement i topes amb la dificultat. La il·lusió es refreda i es disfressa d’una realitat sense simfonia. Els teus ulls es traven en un declivi ascendent casi verticalment. El vent sospira irrefrenablement, et xiuxiueja realitats que el sentiment no reflexiona. Perdut, et trobes amb un huracà amarg de discussions constants. El fred conquereix el gel que dorm sobre el camí que et fa relliscar, caure en una incomprensió llòbrega que oculta les forces dels teus somnis.

No obstant això, sense adonar-te, entre el tumult que confon els teus passos fatigats, el rumb segueix el compàs: creixes en cada caiguda, en cada polèmica. Superar cada obstacle fa madurar el fruit cultivat per la llavor de l’amor. Descobrir i acceptar la realitat dels defectes com els més perfectes encén la flama del verdader amor. L’amor transcendental que penetra més enllà del frenesí de l’infinit. El sentiment que neix en el cim de la satisfacció i el plaer absolut; on la llibertat vola amb les grans ales d’un ocell que, sense límit, abrasa la passió que embriaga qualsevol cor enamorat.