La nouvinguda, que així a primera vista devia rondar la trentena, es va deslligar el fulard que vestia per damunt d’un biquini de punt de color bordeus d’aquells que la calceta va lligada a banda i banda amb uns nusos molt suggeridors, el va estendre a la sorra i s’hi va asseure despreocupadament. Va treure un llibre del cabàs, es va estirar de panxa a terra i es va posar a llegir a través d’unes ulleres de sol rodones que li donaven un aire de misteri extraordinàriament sexi. Examinada des de la seva posició, no semblava cap model de revista, però era atractiva, d’una manera discreta, però evident. A més, el barret masculí d’ala curta de palla amb què es protegia de la solellada li acabava de donar un toc bohemi que, en aquell indret, bronzejant-se sobre l’estampat oriental del seu mocador gegant, podria haver estat la inspiració de qualsevol pintor impressionista dels que s’havia passejat per aquells mateixos paratges un segle i mig enrere.
Quan el venedor de dolços refrigerats va haver marxat per seguir amb la seva ruta comercial, després de la consumició mínima que l’hi havien fet, la mare dels seus plançons es va aixecar i se’ls va emportar a banyar una altra vegada, perquè tanta estona al sol no era bona i s’havien de refrescar.
De sobte, s’havia quedat desacompanyat i contemplatiu i, com per art de màgia o d’alguna hipnosi estranya, totes aquelles inquietuds que no feia ni cinc minuts li regiraven la consciència s’havien esvaït, com les onades del mar s’esvaïen absorbides per l’arena, just allà on ara corrien els seus fills.
Màgia o hipnosi... o que el fenomen del banyador virolat havia fotut el camp i que el destí ara l’obsequiava amb un nou panorama d’il·lusions amb barret i ulleres d’intel·lectual.
Tot i tenir la família remullant-se no massa distant de la seva posició, i del seu amor incondicional per ells, no podia evitar que la vista es quedés una mica més a prop, tot i els seus esforços per evitar-ho. Dins el seu cervell, la fabulació més desfermada es batia amb un senderi que no tenia prou força per imposar els seus arguments racionals. Malgrat això, i per sorpresa del sempre emprenyador sentit comú, quan la noia va aixecar el cap i el va descobrir mirant-la, lluny de semblar violentada, li va somriure, fent que una nova erupció hormonal li inundés altra vegada el reg sanguini.
Activada per aquest cabal de beneita excitació, la seva fantasia el feia aixecar amb posat decidit, acostar-se-li i, amb convicció i un punt de desvergonyiment, asseure’s dins el perímetre de sanefes asiàtiques que n’emmarcaven la seva estampa endimoniadament celestial, per començar una relació idíl·lica que, més enllà dels moments de desig i de lascívia, el convertiria en l’enveja i el referent de tots els seus companys de feina, per tenir la parella més jove i enigmàtica, i dels seus amics de tota la vida que, quan parlaven pel grup de whatsapp, no paraven de queixar-se de les seves esposes i de suggerir aventures conjuntes de pagament en efectiu.
Seria una nova vida de plenitud en què la seva maduresa psicològica li permetria esprémer fins a l’última gota la seva joventut espiritual, gaudint d’uns plaers i unes emocions que ja havia deixat enrere, enterrades sota el sediment del temps i les rutines, però que encara cremaven en somort al fons de la seva bèstia endormiscada.
La seva bèstia… Aquella bèstia amb collar, ensopida i derrotada, ajaguda al final d’una corretja lligada a una argolla impossible d’arrancar, però que en el seu deliri, ara, es veia capaç de fondre amb aquell foc que se li encenia al fons de les entranyes.
Era el moment. Com és que no se n’havia adonat abans? Com podia ser que hagués estat tan dòcil i adotzenat, tan cec per no girar-se i veure la vida que hi havia fora la seva platònica caverna?
Un dolor agut al pubis, provocat per un pèl que la seva erecció més que manifesta li havia tibat subreptíciament, li va fer abaixar la mirada cap al banyador, on va observar amb vergonya sobtada la taca d’una goteta de líquid preseminal. Una ridícula desesperació es va apoderar d’ell i, no sabent com amagar-ho, es va escampar sorra per sobre i se la va refregar amb l’esperança que xopés l’evidència del seu delicte, del seu adulteri de pensament, de la seva traïció mental.
I en aquest frenesí, una ombra se li va projectar sobtadament, esglaiant-lo potser una mica més del compte per culpa de tot allò que li estava col·lapsant l’enteniment. Va aixecar els ulls i el primer que va veure va ser la forma inevitable i inevitablement voluptuosa d’una vulva sota la calceta d’un biquini bordeus que el va tornar a trasbalsar. Va continuar elevant l’esguard melic amunt i les ulleres de sol rodones i una rialla encisadora van aparèixer més enllà del sostenidor que completava aquell conjunt de bany tan condemnadament sensual. La boca va desdibuixar el somriure i els seus llavis van començar a esbossar les formes d’alguna paraula que en sortia, però que a ell no li arribava. La visita inesperada va tombar una mica el cap i va repetir l’exercici verbal. Un so, en un primer moment indesxifrable, va entrar-li finalment a l’oïda i el va fer reaccionar. Va proferir una disculpa embarbussada, i la veu d’aquell àngel va preguntar-li per tercera vegada si parlava francès. I mentre li deia que no sacsejant el cap, perquè era incapaç d’articular cap idioma, entre les cames esveltes de la seva interlocutora va poder veure com, més enllà, damunt del fulard, un individu fibrat, amb bigoti, barba i grenyes blanques, se’ls mirava divertit. I en aquest trànsit grotesc que el tornava al final de la corretja i l’argolla, un crit agut procedent del mar va paralitzar a tothom, menys a ell que, amb un impuls instintiu, va arrencar a córrer cap al punt on trenquen les onades i d’on venia aquell plany proferit pel més petit dels seus fills estimats… a qui no feia ni cinc minuts estava disposat a canviar per una plenitud tan fràgil com l’equilibri de José Mujica i Guillermo García López i tan impossible com els universos paral·lels de la física quàntica de Hugh Everett.
Va prendre el nen dels braços de la mare, que el treia dificultosament d’aquella mar embravida, i el va portar fins a les tovalloles, on el van acomodar per inspeccionar el peu del qual el menut es queixava dramàticament.
De seguida, les escandinaves van atansar-se’ls i una d’elles, la que anava tatuada, sense demanar permís ni presentar-se, es va agenollar, va agafar l’extremitat lesionada i va espolsar-li la sorra de la planta. “És un peix aranya”, va dir, i l’altra, no esperant cap indicació, va saltar la delimitació que separava la zona dels banyistes de l’espai natural protegit que tenien just al darrere, tot posant-se mecànicament una samarreta per damunt del seu tors nu. La que havia pres la iniciativa va demanar si algú tenia unes pinces i la intel·lectual del barret de palla va córrer cap al seu cabàs, mentre el nostre home, com un espectador afortunat que té una invitació de primera fila, observava l’escena passivament, el seu altre fill també plorava espantat, i la seva dona subjectava, amb el semblant seriós, però segura, la cameta del nen perquè l’auxiliadora del cap rasurat pogués treballar millor.
Ningú es coneixia, cap d’aquelles persones havien coincidit abans enlloc, però totes actuaven coordinadament, aïllant els egos, sense supèrbia ni condescendència, col·laborant per un objectiu que les unia: ajudar a aquell que ho necessita sense demanar res a canvi… i ell no va poder evitar que una llàgrima traïdora se li escapés galta avall, i fins al fons de l’ànima.
El nen gran se li va abraçar, la bohèmia misteriosa li va oferir un kleenex i la que havia saltat la tanca va aparèixer amb un parell de pedres. Eren calentes del sol i la seva companya les va aplicar damunt la picada que tenia localitzada. El ferit va queixar-se i va voler enretirar el peu, però la fermesa de la seva mare ho va impedir i això va fer elevar el to del seu lament. Aquest fet va fer reaccionar al pare, que es va acostar a la seva cara, li va eixugar les llàgrimes amb el mocador que li havien donat feia un moment i li va agafar les mans per tranquil·litzar-lo. Va funcionar. Tothom es va assossegar i, amb la ferida ja una mica oberta per l’escalfor aplicada, la líder de l’operació va extreure la punxa sense massa problemes. La progenitora, actuant de forma intuïtiva, va acostar la boca al fil de sang que en regalimava i va xuclar tan fort com va ser capaç per extreure’n el verí que hi pogués haver. Després va escopir i va repetir l’acció un parell de vegades més fins que pràcticament ja no rajava.
I amb totes aquelles dones que l’havien pertorbat tant, ara, frec a frec de la seva pell, el seu cap i el seu cor van coincidir més amunt de la titola, i van veure tan clar com l’atmosfera d’aquella península ventosa que els acollia, que l’emoció del joc de la seducció, la passió i tot allò que ja fa tant de temps que no tens i que no sents, o que potser no has pogut arribar a tenir ni a sentir mai de la vida, poden ser un bon pretext per estripar el mapa i començar a traçar un nou camí… sempre que tinguis clar que, si t’equivoques o te’n penedeixes, tornar a afegir aquell mapa necessitarà tanta cinta adhesiva que es difuminarà el dibuix i, amb ell, la confiança en les rutes que hi havia marcades. Això, si es té la sort de no haver perdut cap peça i que al mig del plànol hi quedi per sempre un forat que, com una nafra incurable, no cicatritzarà mai més.
Amb el mal tràngol salvat i les gavines tornant a protagonitzar la banda sonora d’aquesta història, el grenyut de la barba blanca va arribar, sol·lícit, amb el venedor de gelats per si calia refredar quelcom.
Després de riure una bona estona per la seva manca de criteri, sense malícia i amb absoluta complicitat, la presumpta sueca que havia pres la iniciativa i havia governat la situació va explicar que era metgessa i que ella i la seva parella, tot i ser australianes, coneixien molt bé aquelles platges i el perill d’aquesta espècie de bestiar marí, que tan gustosa és si la saps cuinar adequadament.
Bé, tots aquests diàlegs la seva senyora els hi va traduir quan tornaven cap a casa, perquè com que només es va parlar en anglès, el nostre heroi no hi havia plegat res. Això no obstant, superat l’ensurt, va comprar un cucurutxo per a cadascú i va convidar a tothom, inclús al mateix proveïdor de la nevera. Un gest que van agrair acostant les tovalloles a les seves, demostrant al món que potser no tot està perdut i que hem de conservar una mica d’esperança en el proïsme.
I mentre llepaven i xerraven, ell no podia treure els ulls de la dona que estimava des de feia tant de temps i que, allà, reposada, serena i natural, la veia més bonica que mai.
- Aquest conte continuarà amb el desenllaç el 27 d'agost. Mentrestant, pots llegir la resta de contes A la vora del foc -
Xavier Gonzàlez-Costa és escriptor, comunicador i activista cultural. Ha publicat poesia, literatura infantil, relats breus i teatre, havent estat reconegut amb diversos premis arreu dels Països Catalans. Col·labora amb diferents mitjans i participa habitualment en la conducció d'esdeveniments públics. Compromès en la lluita contra les injustícies, va presidir durant setze anys l'oenagé "Viatgers sense Fronteres", i el seu dietari poètic sobre la guerra a Ucraïna "Un llençol blanc" ha esdevingut una referència, en haver-se considerat una eina de cohesió social i de reivindicació de la pau.
Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, especialitzant-se en branding, tot creant dissenys per a empreses com Coca-Cola, Santiveri, Martínez-Bimbo o Marcilla. Ja com a freelance, ha treballat creant campanyes per Beself Brands, Associació Hepa o la imatge de marca i etiquetes de vi per a 'La Diferenta' viticultors. Ha combinat el grafisme amb la pintura per a Decorcuadros, decoradors i interioristes o botigues de mobiliari com Kibuc.