Dues joves altes i vistoses carregades amb planxes de surf van arribar i es van instal·lar a uns metres d'on eren ells. El moviment el va distreure de les seves cavil·lacions i els va fer l'oportuna repassada, amb tota la discreció de què va ser capaç, fins que la veu de la seva estimada muller el va sobresaltar, increpant-lo perquè ja se les estava mirant i per ser tan burro de no adonar-se de què no hi tenia res a fer, lesbianes com eren (... però que no dormia??? -va esglaiar-se el pobre diable- I a més a més, ella què coi n’havia de saber del que eren o deixaven de ser…).
Les dues noies es van treure els shorts i les samarretes fins a quedar en biquini. La que semblava més gran lluïa el tatuatge extraordinari d’una serp que se li caragolava al cos des de la cama dreta fins a l’espatlla esquerra on una llengua bífida i una mirada assassina amenaçaven a qualsevol imprudent que s’hi acostés massa. Duia el cap pràcticament afaitat, a l’estil militar, i se’l protegia de la insolació amb una gorra de l’equip olímpic suec, que n’indicava un hipotètic origen perfectament plausible. L’altra, en canvi, no presentava cap mena de dibuix a la pell que ensenyava i deixava que la seva cabellera rossa i llarga s’esvalotés amb el vent i se li esbullés sobre una cara pigada i riallera, infantil, que contrastava amb el seu cos escultural. Van treure uns tuppers de la motxilla i es van asseure, davant per davant, damunt d’una de les planxes que els servia al mateix temps de taula. Menjaven en silenci, mirant-se fixament als ulls, tot i les ulleres de sol, i una acaronava regularment la cama de l'altra (... però això no volia dir res, oi? -va dubtar ell).
Van escurar els recipients, els van desar altra vegada i la més extravertida es va recollir els cabells llargs en una cua, es va asseure cara a cara damunt la falda de la seva amiga i es van abraçar (... i això ja potser volia dir quelcom… o potser no!).
L'ambient s'anava escalfant i el xicot es va remoure en la seva postura per evitar alguna tibantor, mentre les dues escandinaves es besaven explícitament i apassionada a la boca, sense cap mena de pudor ni complex (... i definitivament va veure clar que tot plegat volia dir una cosa: que la seva dona era bruixa i que -en això, tampoc- ell no hi tenia res a fer…).
La impressió que fins a aquell moment havia tingut del lloc que havien triat per passar l’estiu va canviar radicalment, i el va començar a valorar com a força interessant. La seva consciència d'esquerres el feia avergonyir una mica del seu instint mascle tradicional, però la seva consciència d'esquerres, al mateix temps, se sentia exultant en constatar que, al segle XXI, molts dels tabús que havien marcat la seva educació s'estaven esvaint per no tornar mai més. La senyora, en canvi, va comentar que per què les parelles homosexuals s'han d’exhibir més que les que no ho són, comportant-se en públic d'una manera tan descarada... I l'home va cridar els nens per anar a provar l'aigua.
S'havia acalorat i, tot d’una, li venia de gust un bany, però només mullar-se els peus, la temperatura del mar ja el va haver refrescat prou. En qualsevol cas, l’expectativa que havia creat als seus fills l'obligava a fer un pas més i... 'càsum tot!
Els esquitxos enjogassats dels xiquets xipollejant se li clavaven com claus d'acer i li van acabar d'inhibir qualsevol inclinació luxuriosa que fins aleshores hagués tingut. Les veïnes esportistes van passar pel seu costat agafades de la mà, embotides en els seus aïllants aquàtics, amb les planxes de surf sota el braç, i es van ficar al mar sense mirar-lo... sense ni tan sols veure'l... com si fos una gavina més de les que pasturaven entre les petxines abandonades per les onades a la sorra... com si fos una petxina abandonada per les onades a la sorra... com si fos la sorra... com si no fos...
Els esquitxos enjogassats dels xiquets xipollejant van amorosir-se, convertint-se en carícies indolores que el van commoure i retornar a la dimensió on realment era visible, important i imprescindible: a la dimensió on era estimat genuïnament: a la seva dimensió. Els va cridar perquè se li acostessin i els va abraçar. A nedar!!!
Quan van tornar de l’aigua, van trobar la mare adormida plàcidament. Se la va mirar i la va trobar tan guapa... Òbviament, els embarassos, els dos parts i quatre dècades li havien deixat algun rastre, però allà estirada, amb el cos relaxat i la felicitat a la cara, aquests rastres no l’espatllaven, sinó que encara l’embellien, perquè per damunt dels cànons i els estereotips que ens imposen les tendències, hi ha la bellesa de veritat que s’exhibeix en les corbes desacomplexades i en les petites clivelles que dibuixen al cos el mapa de la pròpia existència, de la pròpia persona, inigualable i insubstituïble, i del miracle de la vida.
Les dues surfistes van arribar més tard amb el seu aparatós equipament esportiu que regalimava després de l’exercici practicat, però no les va ni veure perquè el seu cap, en aquell moment, només es preguntava per què els anys t’enterboleixen els sentits per no adonar-te d’això tan senzill, però tan immens, i et poden portar a oblidar el que val la pena de veritat i estimbar-te per precipicis profunds i fatals, malgrat totes les senyalitzacions de perill que t’ho advertien.
I va tornar a pensar “que guapa que és, que injust que soc i -mirant-se la seva panxeta incipient i peluda- també que idiota”, en adonar-se de què potser era ell qui no estava a l’altura, qui no se la mereixia i qui, en aquell desvarieig, hi tenia més a perdre.
No obstant això, les rialles discretes de les exòtiques forasteres d’allà a la vora el van treure d’aquestes cabòries sensibleres, i el seu esguard es va esbiaixar dissimuladament una altra vegada per veure què passava, per observar com es treien el neoprè, quedaven en biquini i, finalment, es posaven a prendre el sol en top less.
Llavors, quan la testosterona començava altre cop a obnubilar-li la lucidesa sobtada que havia tingut durant aquells darrers minuts, del no-res en va aparèixer un jove caribeny, molt fosc de pell, amb un banyador florejat d’aquells antics a sota genoll, i uns músculs pectorals i abdominals que li havien de fer mal i tot, de tan escandalosament tensos. Relluïa entre els pocs cossos blancs i envermellits que estampaven el groc de l’arena i el verd fosc de les algues que s’hi escampaven... i venia gelats. Quan en van sentir el crit, els nens van deixar els seus jocs i es van posar pesadíssims, la rossa de les pigues li va fer un senyal amb la mà i la seva dona es va despertar.
Un cop la surfista va haver tancat el seu tracte mercantil, la seva somnolenta esposa va fer apropar el noi, es va interessar per quina mercaderia oferia que pogués calmar l’excitació dels dos petits i va començar a xerrar-hi distesament en anglès. Quan tornessin, al setembre, ell també hauria d’apuntar-se a classes per aprendre, ni que fos mínimament, aquell cony d’idioma de les pel·lícules, però no per la dependència d’ella que aquesta seva ignorància li imposava, ni per poder parlar amb aquell ‘musculman’ per qui no tenia mica d’interès, sinó per entendre què es deien i què era tot allò que els feia tanta gràcia!
I és que, de sobte, les tetes d’allà al costat li van marxar del cap i tots els seus complexos el van assaltar una altra vegada i el van fer sentir més insegur que mai. La imaginació se li va disparar de nou, però aquest cop, en lloc de situar-lo a ell en un ‘ménage à trois’ amb les dues sueques, a qui va visualitzar en ple clímax multi orgàsmic va ser a la preciosa i estimada mare dels seus fills amb l’atleta dels gelats. La seva dona, que en la intimitat sempre havia estat tan poc atrevida i absolutament reactiva, podria canviar si entre els llençols, o a la dutxa o allà on fos, en comptes del marit, hi tingués aquell mascle vigorós? Si fos així, voldria dir que ja no l’estimava, o només seria sexe i quan, assadollada de passió, tornés a ficar-se al llit amb ell, li faria el petó de bona nit que feia més de dotze anys que li feia cada vespre, i no hauria canviat res?
Aquestes vacances li estaven portant uns dubtes i unes angoixes que, en plena època d’estiueig i desconnexió no tocaven, carai!
I mentre aquesta muntanya russa de pors i concupiscència infundada el sacsejava vertiginosament, una nova veïna havia arribat per esmenar encara més aquell paradís litoral. S’havia ubicat una mica més enllà del seu escampall de joguines, a l’altra banda d’on la parelleta nòrdica es delectava compartint un polo d’aparença cítrica, i quan se’n va adonar, aquesta aparició gairebé celestial, el va reviscolar i el va distreure de les seves dèries neurastèniques.
- Aquest conte continuarà amb un tercer capítol el 20 d'agost. Mentrestant, pots llegir la resta de contes A la vora del foc -
Xavier Gonzàlez-Costa és escriptor, comunicador i activista cultural. Ha publicat poesia, literatura infantil, relats breus i teatre, havent estat reconegut amb diversos premis arreu dels Països Catalans. Col·labora amb diferents mitjans i participa habitualment en la conducció d'esdeveniments públics. Compromès en la lluita contra les injustícies, va presidir durant setze anys l'oenagé "Viatgers sense Fronteres", i el seu dietari poètic sobre la guerra a Ucraïna "Un llençol blanc" ha esdevingut una referència, en haver-se considerat una eina de cohesió social i de reivindicació de la pau.
Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, especialitzant-se en branding, tot creant dissenys per a empreses com Coca-Cola, Santiveri, Martínez-Bimbo o Marcilla. Ja com a freelance, ha treballat creant campanyes per Beself Brands, Associació Hepa o la imatge de marca i etiquetes de vi per a 'La Diferenta' viticultors. Ha combinat el grafisme amb la pintura per a Decorcuadros, decoradors i interioristes o botigues de mobiliari com Kibuc.