La família va arribar a la platja carregada oportunament amb la bossa de les tovalloles, les pales, les galledes, els peus d'ànec, les ulleres per mirar sota l'aigua i el para-sol de ratlles blaves que havien comprat, el dia abans, al supermercat de sota l'apartament que tenien llogat.
Havien decidit anar de vacances a aquella zona, ja que havien explicat a la mare que era molt tranquil·la, hi havia pocs estiuejants i les platges eren netes, per bé que l'aigua freda no convidés massa a banyar-se. Ella no suportava les aglomeracions i sentia una repulsió visceral per les burilles a la sorra. Per aquest motiu, va seguir el consell de la seva professora d'anglès, i va convèncer el seu marit per llogar un piset en aquella regió del ponent francès i fer les deu hores de viatge, amb el cotxe carregat fins dalt, per arribar-hi.
El marit, en canvi, hauria preferit una proposta més convencional, en un lloc on pogués entendre la gent, anar al bar a esmorzar i fer el cafè d’havent dinat tot llegint el "Mundo deportivo", amb una platja on poder establir conversa amb uns veïns d'aquells que porten nevera amb cerveses de llauna i uns nens emprenyadors, cridaires i maleducats que, en comptes de molestar, reconforten perquè, al seu costat, els teus sempre queden bé i et fan sentir el millor pare de la Terra. Tanmateix, la recurrència d'informació, preus i mil detalls que la mestressa servia amb cada àpat sobre la seva opció per a aquell estiu, i els canvis de tema automàtics amb què responia als suggeriments que li feia ell, van fer que l'home, que coneixia millor que ningú l'obstinació de la seva esposa, abandonés qualsevol esperança de poder fer turisme a dues hores de casa, conèixer nous amics i beure cervesa de franc entre flotadors de colors, matalassos inflables i fum de tabac, empastifat de bronzejador i sorra fina fins a la punta d'aquell seu nas tan prominent que sempre se li cremava.
L'habitatge era en una zona de costa molt ben conservada, on només hi havia casetes petites de pescadors, ocupades la majoria per famílies autòctones que vivien a la capital, però que s'hi instal·laven durant l'època de més calor. Només un edifici trencava l'harmonia del conjunt: un bloc gris, amb balcons minúsculs i atapeïts, que sobresortia quatre pisos per damunt de totes les teulades d’aquella vila costanera i que l'amo del súper de la planta baixa havia construït, ja feia força anys, amb permisos d'obra dubtosos, per llogar durant la temporada alta als guiris que, com ells, escollien aquelles vacances alternatives. De tota manera, s'havia de reconèixer que les millors vistes, sens dubte, eren les seves.
No es podia negar que els paisatges eren molt bonics, que les fotos que ja havien compartit per whatsapp al grup de la família havien despertat comentaris d’admiració sincera i que les postals que havien enviat de seguida a les àvies i a la professora d'anglès mostraven unes imatges precioses. Però també era veritat que en aquella platja de marees capricioses i vent de ponent que tenien a deu minuts a peu de casa, a part d’alguns surfistes amb neoprè que feien el xulo dins l'aigua, només hi havia quatre excèntrics més que, allà on les algues els deixaven espai per escarxofar-se, prenien el sol amb la pell de gallina.
Quan van arribar, van fer la parada i la mare va haver d'aturar els dos nens que es van treure la samarreta de qualsevol manera per córrer cap al mar. Els va untar amb protector solar (excessivament, com sempre) i els va dir que s'esperessin un moment que el seu pare, quan hagués instal·lat el para-sol, jugaria amb ells.
El bon jan, que ja havia trobat una estaca on repenjar l'esquena, va aixecar el cul sense dir res, va treure l’ombrel·la de la seva bossa, va muntar el pal i va clavar-lo entre els seus peus amb tota la força d'oficinista que els seus músculs atrofiats podien concentrar, intentant que l'ombra quedés orientada només a la part de dalt de les tovalloles. Satisfet, no va tenir temps de girar-se per buscar l'aprovació de la senyora, que ja va haver de sortir corrent per empaitar aquella espècie de paraigües (de merda) que havien comprat al supermercat (de merda) de sota l'apartament (de merda) que havien llogat a deu minuts a peu d'aquella (merda de) platja, perquè el vent se li emportava!
En qualsevol cas (no hi ha mal que per bé no vingui), a desgrat de la cursa ridícula que havia hagut de fer, l'estri volador va anar a parar a l'aigua i, xop com va quedar, era evident que no calia tornar-lo a muntar.
Els nens, lluny de posar-se pesats per no poder-se banyar encara, divertits, van aplaudir al pare per la proesa que havia protagonitzat i es van distreure jugant a fer torres i castells amb les galledes i les pales que havien carretejat des de Barcelona. L’homenatjat, en canvi, en lloc d’envanir-se, afalagat per la devoció dels seus fills, va sentir-se encara més en evidència, ja que si algú no l'havia vist esbufegant durant la seva cursa, amb aquella rebuda tan eufòrica, segur que se'l va mirar aleshores.
Amb la canalla entretinguda i la mestressa prenent el sol, finalment va poder asseure's contemplatiu en aquell indret tan net de burilles, amb tan poca gent i tan bucòlic, i meditar: que bonic és el món... que avorrit pot arribar a ser... i què collons hi estic fent jo, aquí?
- Aquest conte continuarà amb un segon capítol el 13 d'agost. Mentrestant, pots llegir la resta de contes A la vora del foc -
Xavier Gonzàlez-Costa és escriptor, comunicador i activista cultural. Ha publicat poesia, literatura infantil, relats breus i teatre, havent estat reconegut amb diversos premis arreu dels Països Catalans. Col·labora amb diferents mitjans i participa habitualment en la conducció d'esdeveniments públics. Compromès en la lluita contra les injustícies, va presidir durant setze anys l'oenagé "Viatgers sense Fronteres", i el seu dietari poètic sobre la guerra a Ucraïna "Un llençol blanc" ha esdevingut una referència, en haver-se considerat una eina de cohesió social i de reivindicació de la pau.
Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, especialitzant-se en branding, tot creant dissenys per a empreses com Coca-Cola, Santiveri, Martínez-Bimbo o Marcilla. Ja com a freelance, ha treballat creant campanyes per Beself Brands, Associació Hepa o la imatge de marca i etiquetes de vi per a 'La Diferenta' viticultors. Ha combinat el grafisme amb la pintura per a Decorcuadros, decoradors i interioristes o botigues de mobiliari com Kibuc.