Soc jove, fort i valent. Soc intel·ligent, guapo i eloqüent. Tothom coincideix a dir que tinc un sentit de l'humor esmolat i en què al meu costat ningú no s'avorreix. No em falta mai la companyia i puc decidir de qui vull acompanyar-me en cada moment. No sempre em surt tot bé, però soc capaç d'entendre l’error, acceptar-lo i corregir-lo. No soc el millor, però no hi ha ningú millor que jo. Només em falta volar… És broma!
Tanmateix, és paradoxal que estigui mal vist tenir l'autoestima alta, quan el món avança perquè hi ha persones que creuen en elles, aposten per elles i el seu talent acaba beneficiant a la comunitat; ja sigui a través de la tècnica, la recerca, la comunicació, l'art o l'entreteniment. Si no creguessin (o no haguessin cregut) en elles mateixes, no haurien fet el pas endavant, no haurien trencat aquell sostre de roca, de vidre o de foscor amb què la mal anomenada "normalitat" condemna l'excepcionalitat. I la falsa modèstia amb què algunes (o moltes) es mostren a la resta, és legítima i s'ha d'acceptar, tant si neix de la noblesa més honesta, com si ho fa de la condescendència més mesquina i prepotent. Honesta o mesquina, no deixa de ser una evidència més d'aquesta convicció que la majoria troba tan reprovable (enveja és sinònim de mediocritat). En qualsevol cas, només hi ha una única exigència inexcusable: el respecte. Si no, aquella excepcionalitat que tant t'enorgulleix només és un combustible fòssil que la màquina del temps reduirà a diòxid de carboni. Fum! Una evanescència nociva, efímera i volàtil com el pet d'una vaca.
Modèstia a part, parlo d'ego, sí. D'aquella percepció optimista que un pot tenir d'ell mateix, referent a la qual la psicologia humanista de mitjan segle XX ja concloïa que la persona només es desenvolupa plenament quan viu d'acord amb la seva autenticitat, i no segons les expectatives alienes… I ara arriba Hansi Flick i ho rebenta tot d'una puntada de peu. "Egos kill success" (els egos maten l'èxit), que va dir ell.
"Entoma aquesta!", potser penseu alguns. Però n’esteu segurs? Jo crec que no, que l'entrenador del Barça està completament d'acord amb aquells psicòlegs que posaven l'accent en el creixement individual i la llibertat, quan postulaven que l'ego (el self, que l'anomenaven aleshores) s'esforça a desplegar els propis talents, diferenciant-se de la resta; només que ell posa un altre subjecte al davant de la frase. M’explicaré.
Fa una mica més de cent anys, Sigmund Freud va ser el primer a teoritzar sobre l'ego. Per al pare de la psicoanàlisi, aquest jo que tothom porta implícit era només un mediador entre els nostres desitjos interns i el superego, que són les normes, les exigències morals i la realitat externa. Una espècie de consciència que sotmet l'individu a la col·lectivitat. En aquest context freudià, Flick seria l'ego, intentant sotmetre les pulsions particulars dels seus jugadors al superego, que és l'equip.
Però si tornem a la teoria humanista que semblaria censurar el bo d'en Hansi amb la seva sentència lapidària, ens equivoquem, si pensem això. I és que estic convençut que ell hi combrega absolutament. Només que com a persona excepcional, que també és, ens supera a la majoria, i quan la deixa anar, únicament pretén fer entendre als nois que l'equip no és el superego, sinó que és l'ego mateix. Si hi pensem, és només així com pensa Flick que pot avançar el món.
