El llibre de poemes Clavells, digueu, ha estat guardonat amb el premi de poesia Miquel Bauçà 2025, i és el segon llibre de poesia que ens regala Eva Ortega. Reconeguda per la seva trajectòria com a actriu i poeta, en aquest llibre explora els límits entre la vida i la mort, la tendresa i la crueltat. Els versos de Clavells, digueu destaquen per ser una poesia directa, transparent, forçant els límits, amb un llenguatge suggerent, juganer i fresc. L'autora demostra que no té por de la contradicció, combina la duresa del món amb la delicadesa del gest, i ens convida a sembrar bellesa enmig del desconcert personal o de l'entorn social que l'Eva experimenta. Amb aquest llibre, ens vol demostrar que la poesia pot ser un acte de resistència, de cura d'un mateix i de vol.

El títol del llibre ja ens situa en un terreny metafòric, i ens suggereix espais de cultiu emocional, combinant el món natural amb el desig transcendent de comunicar-nos amb el nostre entorn. El jo poètic amb el qual es presenta l'Eva té anades i vingudes: des de mostrar-se com una figura inquietant a fer-se present de manera sensible, tendra i vulnerable, envoltada d'una confortable visió de la família i doncs dels seus orígens. Aquesta ambientació no és només un record, sinó matèria viva que configura la seva identitat i la seva veu literària. En els seus versos utilitza un llenguatge que suggereix més que no pas explica, amb pauses clarament intencionades per a la reflexió.

Ens trobem davant un recull de poemes que no són només per llegir, sinó per habitar-los, per travessar el seu paisatge íntim on la memòria familiar, l'enyor i l'esperança formen la matèria poètica de l'univers de l'autora. És una invitació a mirar el dolor amb uns ulls creatius, amb una veu delicada, però ferma. Les figures que van emergint dels versos de l'Eva no estan fets senzillament d'enyors, sinó ferms símbols emocionals. La seva família més propera apareix com a figura central, no pas idealitzada sinó humana. Algunes vegades, evocats des de l'absència, esdevenen silenci; en canvi, altres cops són una presència insistent, paraula que cuida i l'acompanya quotidianament.

L'enyor que poden evocar els poemes que conformen Clavells, digueu, lluny de ser nostàlgia sense cap fonament, actua de motor creatiu. L'Eva no escriu des del plany, sinó des de la lucidesa de qui sap que recordar és també una forma de resistència. Els paisatges de la infantesa, les olors, els objectes, les paraules dites i les no dites: tot es transforma en vers, en imatge, en ritme. Hi ha una voluntat de fixar el que fuig, però també d'acceptar la transformació.

Malgrat la càrrega emocional, aquest recull no cau en el dramatisme. Hi ha una esperança que s'insinua en cada poema. L'esperança de qui escriu per comprendre, per compartir, per transformar el dolor en paraula. La poesia de l'Eva és rica en imatges, amb un to que oscil·la entre el lirisme i la contenció. Hi ha una musicalitat que no busca l'ornament, sinó la veritat del que es diu. Cada poema és una petita habitació on el lector pot entrar, seure i escoltar, o fins i tot "sentir". Segurament aquest llibre no canviarà el món, però si el nostre, mostrant-nos-el molt més poètic.