La Mama de Roma no és la dona del Papa ni porta vestits fets a mida, brodats amb fil d’or, que valen una fortuna. La Mama de Roma es lleva cada dia a les sis del matí, però no per passar rosari o assistir a missa. Es lleva a aquesta hora per tenir temps de deixar alguna cosa preparada per sopar i la casa una mica endreçada, poder-se arreglar mínimament i donar l’esmorzar als nens, aconseguir que es vesteixin i portar-los a l’escola amb prou marge per arribar ella a la feina, sense fer tard.
La Mama de Roma no ha de governar un país ni guiar la fe de centenars de milers de milions de fidels de tot el món. Això no obstant, la Mama de Roma és una professional preparada a qui no espanta haver-se d’arremangar i que s’hi deixa la pell durant tot el jornal, que molts dies s’allarga més del que tocaria. Però no se’n queixa, perquè és l’ofici o la carrera que va triar, té molt present l’esforç que li va suposar aconseguir-ho i és conscient que hi ha (i hi ha hagut) maneres molt pitjors de portar el pa a casa, sent a més una dona.
L’empresa està molt contenta amb la Mama de Roma, i algunes vegades li ha proposat fer un pas endavant i assolir una nova categoria que faci justícia al seu rendiment i al seu compromís, alhora que una millor retribució que li permetria viure més folgadament. Però ella ho ha refusat sempre perquè té clar que aquest salt li exigiria haver de renunciar encara més al poc temps que li queda per fer de mare i tenir cura dels seus fills, tal com considera que s’ha de fer. I és que la Mama de Roma no exerceix sota una cúpula adornada amb frescos renaixentistes. Per damunt del seu cap, l’únic que hi ha és un sostre de vidre tan alt, que el seu bleix s’esvaeix sense arribar ni tan sols a entelar-lo.
Perquè per poder fer aquest pas endavant professional, el seu marit hauria d’implicar-se més a casa i -pensa la noia- ell també té molta feina i responsabilitat allà on treballa, i de la logística familiar no se n’ha sortit mai gaire. Prou que l’ajuda, i tots dos ho expliquen amb orgull, quan es comparen amb altres parelles, ignorant (o potser obviant, deliberadament) que els sostres de vidre més gruixuts són els culturals. I aquests, que els tenim a casa i serien ben fàcils d’esmicolar amb un bon cop d’escombra, són els que netegem amb més afany per mantenir la seva hipòcrita transparència.
Però la Mama de Roma no és cega, ben al contrari: té una agudesa visual immillorable, i malgrat aquesta ditxosa dèria de fer dissabte compulsivament, observa amb resignació i enveja sana les ditades que les Mames de Roma més joves estan deixant per damunt del seu propi cap. I tot i que també és veritat que algunes d’elles criden molt, però no tenen ni idea del que diuen, ja es comença a percebre alguna esquerda i s’intueix que l’estructura que ha suportat i donat forma a la nostra testosterònica civilització està en camí de col·lapsar, inevitablement. Tanmateix, el patriarcat té més capes que el vidre blindat que protegeix el vehicle oficial del Sant Pare, i aquesta no és una analogia gratuïta.
En qualsevol cas, deixem-nos estar de metàfores, de complexos i de pors sobrenaturals. Perquè l’única veritat constatable i que tots hem de tenir clar és que sí, que el Papa de Roma és el vicari de Crist a la Terra i que la seva missió l’investeix d’una transcendència i admiració universals. Però la Mama de Roma ets tu, o la teva mare, o la meva o potser la de les teves filles i fills, i estic segur que la dels meus… i amb vosaltres no hi ha Déu que s’hi pugui comparar.
