Les cireres pengen, altre cop, vermelles, del seu arbre. Les herbes remeieres perfumen novament camins i marges. I dels nius sota els ràfecs o amagats dins el verd espès de les capçades, el piular afamat dels polls posa banda sonora a la primavera que ja s'acaba.

Tot torna. Tot recomença. Els dies s'estiren i la calor dels matins es transmuta en tamborinades de tarda.

La vida és més viva que mai i desperta els atàvics instints que van sumar el tercer element a la nostra gènesi de terra i aigua: FOC!

Foc! Bateig purificador que ens fa renéixer. Catarsi col·lectiva que ens connecta amb els ancestres. La mirada dels nostres avis i besavis, i dels que seran els nostres rebesnets, en cada una de les cares que, extasiades, consagren el miracle.

Foc! La còpula primigènia dels anhels i les arrels.

Foc! La rauxa i el seny en un clímax que els fon i que engendra l’estiu d’un nou cicle que no cessa.

Foc! L’encarnació del cel i l’infern en l’única essència certa.

Foc! La paradoxa del ser i el no ser que Hamlet mai va entendre.

Foc, sí. FOC! Però un foc que no crema…
que no crema…
que no
crema
…

Bona Patum!