Un mar de llibres inunda Sant Jordi. Les platges són plenes de gent que s’espera a veure què els deixen les onades, mentre que els pescadors experts es capbussen a la cerca de les perles més preuades. S’ha de dir que, al fons, també hi ha molta morralla.

Igual que modistes i sastres han desaparegut dels nostres carrers i ara tothom va vestit igual, les llibreries d’abans estan a punt d’extingir-se. Les llibreteres i els llibreters ja gairebé no van a la Llotja a triar i remenar, pensant en el gust dels lectors que els fan confiança. Avui dia, resten resignats darrere el taulell, només pendents de què el repartidor de congelats arribi i els ompli les neveres.

Els editors també han mutat (és allò que explicava Darwin de la selecció natural) i si abans eren bibliòfils vocacionals i n’exercien, ara s’han convertit en comptes de resultats afamats que tot ho devoren, mentre que els primers s’extingeixen.

La societat de consum ha acabat, desvergonyida i impune, amb la societat del benestar, que tant va costar d’aconseguir i que alguns benaventurats encara es pensen que és viva. En aquest cas, el Drac s’ha cruspit Sant Jordi davant dels nassos de la Princesa, que està distreta amb el seu mòbil nou o anant de botigues.

I en aquesta evolució, han sorgit noves espècies d’autors, entre els quals a les escriptores i els escriptors els costa cada vegada més de tenir presència.

Ara, els peixos lluents són celebritats que les editorials fitxen d’un any per l’altre, i a canvi de la seva fama, publiquen un llibre a nom seu, que una tribu de negres (se’ls anomena així) escriuen des de l’anonimat, per poder pagar la hipoteca, i si estan de sort, sortir a prendre el sol, els caps de setmana; mentre els creadors de veritat es moren de gana.

Hi ha qui diu que això és el progrés, però avançar es pot fer de dues maneres: “anant més de pressa que els altres o anant pel bon camí”. Ho va dir Descartes, i jo rés hi puc afegir.