A mitjan 2023, mirant el calendari me'n vaig adonar de cop i volta: "Hòstia. Aviat farà 20 anys". 20 anys. Quina barbaritat. En Pep en tenia 22 quan el van matar. I jo també. 20 anys. Són aquelles xifres rodones, simbòliques, que pesen com una llosa. I aquí estem. "Celebrant-ho".

A mi personalment, se'm fa estrany. És un aiguabarreig constant de sentiments. Un caminar continu per la corda fluixa de les emocions. S'obren portes que havien romàs tancades durant anys perquè el que s'hi amaga darrere continua fent molt mal. El mateix mal que el primer dia. Perquè no, el temps, no ho cura tot, i hi ha ferides que no es curaran mai.

Però malgrat tot, aquí estem. Avui, 28 de maig, inaugurem amb un somriure el meravellós mural que l'artista Roc Blackblock ens ha pintat a la plaça Cim d'Estela. El dia 30, farem sonar cançons que han estat 20 anys callades. I dos dies després ja serà juny, i haurà passat el segon maig més difícil de les nostres vides.

Ara bé, a diferència del maig que ens va tocar viure fa 20 anys, aquest cop hi haurà lloc per a l'alegria. Per a dibuixar un somriure als llavis malgrat que els ulls vessin alguna llàgrima. Perquè amb només 22 anys, el Pep ens va ensenyar una de les lliçons més valuoses que hom pot aprendre en aquesta vida: Compartir és viure. I això farem Pep. Que tingueu somnis de bells colors.