- Aquesta és la segona part del conte i que segueix a la publicació del darrer 22 de juliol: L'home amb més sort del món (Capítol 1) -
L’accident va tenir lloc un divendres de febrer, el trasllat de la Vall d’Hebron a Can Gallifa es va fer per Sant Jordi, amb l’esperança que l’activitat lúdica de la diada dispersés l’atenció del públic en general, i a primers de juny (de manera altra vegada miraculosa), en Frederic ja estava refet del tot. Això no obstant, i malgrat la insistència de la Mar i la Sol que no es volien perdre la Patum, les autoritats van prioritzar la seguretat ciutadana i van decidir (sense que la família hi tingués res a objectar) que no tornarien a casa i a la vida pública fins al setembre.
Va ser un estiu difícil. La finca, amb els seus boscos, jardins i edificis singulars per explorar, va deixar de ser un al·licient i una aventura, per esdevenir una presó, especialment per a la Marisol i les dues nenes. En canvi, en Fènix, o Renatum, o Renat o Messies de Melquisedec, com encara se l’anomenava, no semblava frisar-se. S’havia passat gairebé tres mesos en coma induït i, per tant, tot el que ara llegia a la premsa o a internet d’aquella època recent, tan desesperant i dolorosa que havien patit les seves noies, a ell semblava que li feia gràcia i tot. La fama que Hannah Arendt qüestionava en algun dels seus assajos, a ell l’estimulava i li inflamava un ego que ignorava haver tingut mai. I mentre la seva dona i les filles es queixaven i maleïen la seva mala estrella, que els havia expulsat (ves a saber si per sempre) de la seva zona de confort, ell notava una tibantor al pubis de la qual no recordava haver gaudit des de l’adolescència.
Que la fama és una droga és una afirmació que ja sabem incerta, en el sentit químic del concepte, però veus autoritzades com Winch, Maté, Twenge, Cushman, Lahsc, Fromm, o molt especialment la Dra. Donna Rockwell, confirmen que actua i pot tenir efectes similars sobre el cervell i el comportament humans: estimula el sistema de recompensa cerebral (com els estupefaents, el sexe o el menjar) i genera dopamina, l’hormona del plaer; crea dependència; quan baixa, provoca síndrome d’abstinència, i distorsiona la percepció, el sentit de la realitat, de la privacitat, o de les relacions autèntiques… I en Frederic hi va quedar enganxat, gairebé immediatament.
El dia 1 de setembre va ser el moment culminant. Si fins aleshores, en el seu retir reconstituent de Cal Gallifa, aquella notorietat només li havia arribat a través de tercers, quan finalment els van traslladar a Berga i es va trobar els carrers col·lapsats de periodistes, càmeres, veïns i persones de tot el món que el saludaven i es desmaiaven d’emoció, només de veure’l, així com amb el jardí de flors, espelmes, fotografies i pancartes amb missatges escrits en incalculables idiomes i alfabets diferents, que omplia la vorera de davant del seu domicili; la seva personalitat es va transformar, definitivament. La policia va haver de fer intervenir als antiavalots per aconseguir escortar-los fins a dins de casa. Però un cop a dins, després de la por que havien passat per arribar-hi, la Mar i la Sol van córrer a les seves habitacions per retrobar-se amb les seves pertinences més íntimes i enyorades. La Marisol va començar a descórrer cortines, obrir persianes i finestres per renovar l’aire, i deixar que la normalitat perduda durant aquells darrers mesos tornés a escampar-se, ni que fos de mica en mica, per tots els racons del seu piset de quatre habitacions del Passeig de la Indústria, del qual encara n’estaven pagant la hipoteca de rigor. En Frederic, en canvi, no desenganxava els ulls del mòbil.
Quan ella el va cridar i li va demanar que l’ajudés a fer la llista per anar a comprar, ja que tenien la nevera i el rebost completament buits, ell només li va saber contestar que li proposaven no sé quantes entrevistes i que el convidaven a un munt de programes de ràdio i televisió. La Marisol va pensar que encara no estava bé, que tot plegat era massa difícil d’assimilar per a ell, i se’n va anar a comprar tota sola. Quan va tornar, el va cridar perquè baixés al garatge i l’ajudés a pujar les bosses al pis. Ell no la va ni sentir. La noia va fer dinar, i quan eren tots a taula, li va demanar què pensava fer amb la feina, que si havia parlat amb el seu cap de quan podria tornar a treballar. Ell, aixecant la vista de la pantalleta, semblava que aterrés d’un altre planeta. No va contestar la pregunta, però és que no semblava que l’hagués sentit. Només va dir que no l’esperessin per sopar, que a la tarda el vindria a buscar un cotxe per participar en un late show d’un dels canals de televisió amb més audiència del país.
Les nenes demanaven si podrien sortir a la tarda, si ja els podien tornar els seus mòbils, si podien quedar amb les amigues que feia mesos que no veien, si… La Marisol es va ensorrar i va començar a plorar. Sanglotava i no podia evitar-ho. La tensió acumulada, ara, sortia en forma de llàgrimes, però no per tot el que havia ja passat, sinó pel que el seu sisè sentit intuïa que començava de passar. La Mar i la Sol, van desparar taula, van omplir i engegar el rentaplats i van tornar a les seves cambres, sense dir res. En Fede també va sortir de la cuina, es va anar a dutxar, es va posar roba neta, i quan el timbre de l’intèrfon va sonar, va treure el cap a la cuina des del rebedor, li va dir que fins després, que havia de marxar i va tancar per fora.
La Marisol va trucar als psicòlegs, però ells hi van llevar importància. Li van dir que era un procés natural, que el seu home havia passat un trauma difícil de superar i que l’hi havia de donar temps. En cap moment li van preguntar per ella. Perquè si d’ell se n’havia dit que era "l’home amb més sort del món", ella havia de sentir-se com la dona més afortunada de la Terra. Imbècils! No s’adonaven de res. Només pensaven en les seves ponències i en els articles científics que podrien publicar, després d’haver tractat en Fènix, l’únic individu de la història que havia renascut d’entre les flames. I el temps li va donar la raó. Després de la primera entrevista, en va venir una altra. I després de la segona, moltes més. El noi era eloqüent i divertit, es va anar creant i creient el personatge i va acabar esdevenint un assidu de les tertúlies periodístiques i dels esdeveniments socials.
La família, en canvi, semblava que li hagués quedat en segon pla. Però no era així. L’únic que passava és que, obnubilat amb la seva nova vida, li semblava que tot anava molt millor per a tothom. Guanyava molts més diners que quan exercia d’enginyer i era un assalariat. Havia deixat la feina i havia muntat una empresa al seu voltant. Tenia al seu servei equips de comunicació, de protocol, de relacions institucionals i, fins i tot, una assessoria d’imatge. Facturava mensualment xifres de set dígits, s’havien traslladat a una urbanització amb seguretat privada d’una localitat més a prop de Barcelona i les nenes anaven a una escola internacional. La Marisol no havia hagut de tornar a treballar i tenia tot el que volia… o potser no. De fet, ni li havia passat pel cap demanar-li… I a ella, tenint-ho tot, no li quedava res del que havia sigut.
Resignació i resiliència! La paraula de moda. Els seus pares li aconsellaven això i que si el Fede havia canviat, no passava res, que totes les persones canvien amb els anys, i ella havia d’aprofitar l’oportunitat. Eren d’una altra època. No entenien res. I va succeir un fet que, tot i que ella ja preveia que tard o d’hora passaria, va acabar d’esbotzar-ho tot. L’edició de paper de la revista Lecturas va ser la primera que se’n va fer ressò, amb un reportatge extensíssim i multitud de fotos fetes amb teleobjectiu: en Fènix tenia una amant. Immediatament, la resta de premsa rosa i de portals del cor van llançar-se a la caça i van col·lapsar, novament, les vides de tots quatre. Paparazzis voltant constantment pel perímetre de la urbanització. Alguns, fins i tot, van aconseguir llogar cases veïnes per observar-los de més a prop. Persecucions a les nenes sortint de l’escola. I plors a casa, retrets bidireccionals, crits i cops de porta. Però el que feia més mal a la Marisol no era que el Fede sortís (i ja no se n’amagués) amb una model que no era gaire més gran que les seves filles, ni que, amb tot l’enrenou, s’assabentés que no era la primera, ni la segona ni potser la desena. El que la va enfonsar va ser sentir-li a dir en una entrevista que "com tot a la vida, l’amor també s’acaba", quan ella encara l’estimava.
Li va demanar el divorci, i tot va anar molt ràpidament. Ell no li va posar cap pega al que reclamava, i ella, ben assessorada, va assegurar-se la part proporcional del patrimoni que li tocava i una bona pensió compensatòria que li permetria viure sense estretors la resta dels seus dies. I els estudis de les nenes i el seu manteniment serien a càrrec del pare fins que fessin vint-i-cinc anys, tot i que ell va renunciar a qualsevol classe de custòdia, ja que la seva vida no li deixava prou temps de qualitat per dedicar-los-hi, va dir com a justificació. El distanciament del Fede amb qui havien estat les dones de la seva vida era definitiu, però no semblava que li pesés massa. Realment, el seu dia a dia no el podien somiar la majoria dels mortals, perquè la seva capacitat de fabulació és incapaç d’imaginar que pugui existir una vida tan extremadament fastuosa.
La seva agilitat amb la dialèctica el feia ficar, de tant en tant, en algun jardí. Però els seus advocats ho solucionaven, i si s’havia de pagar, es pagava. També patia alguns desenganys, però formaven part de la feina -deia ell. La model de vint anys que ho va destapar tot el va deixar per anar-se’n amb un tenista suec més de la seva edat. Va ser un cop per al seu orgull, però va girar full i de seguida en va tenir una altra, tot i que no van durar dos dies. I la seqüència va continuar. No s’adonava, però, de què el llistó de l’edat de les seves parelles no pujava i es mantenia en els vint-i-pocs anys, mentre que ell sí que s’anava fent gran i -de tan vist- ja no era massa original. Les noies només s’hi acostaven per esgarrapar tant com poguessin i després fotre el camp corrent. I el perfil d’aquestes noies també es va anar deteriorant, si ens referim als seus talents més enllà dels atributs corporals. És a dir, que mentre que al principi sortia amb actrius i cantants, o amb noies de famílies benestants, en aquest moment ja només se li acostaven professionals de les relacions -diguem-ne- socials. Va trigar a adonar-se’n, però al final ho va fer.
Un dia, la Sol va tenir un accident molt greu de circulació i la van haver de traslladar en helicòpter a l’Hospital de la Vall d’Hebron (quins capricis té el destí!). Quan li van trucar, no va agafar el telèfon, perquè ell era al llit amb dues prostitutes, i el seu índex d’alcoholèmia no li va permetre escoltar la vibració del mòbil, oblidat sobre la tauleta amb unes restes farinoses ben fàcils d’identificar que li empolsinaven la pantalla. Fins a l’endemà al matí no va veure la quantitat de trucades i missatges que la Mar i la Marisol li havien fet i deixat durant la nit. Però no podia agafar el cotxe, encara anava massa passat de voltes i no volia aparèixer davant d’elles en aquell estat. Va fer fora de casa les dues noies, es va dutxar amb aigua freda i va voler telefonar a algú perquè l’acompanyés i, així, que no hagués de conduir. Es va posar a pensar i no se li va acudir ningú. A la gent de la feina no els volia avisar perquè allò era massa privat i tampoc volia que el veiessin d’aquella manera. Als amics i amigues que havia tingut, feia tant de temps que no els deia res, que ara tampoc podia rebaixar-se i acceptar que potser s’havia equivocat. A més a més, la majoria s’havien posicionat de forma explícita al costat de la Marisol, quan va passar tota la història que els va portar al divorci, i segur que ara ni li contestarien la trucada.
Va pensar en la família, però de casa seva ja no li quedava gairebé ningú, només el seu germà, la cunyada i les nebodes, i van ser precisament dels que li van retreure el seu comportament, arribant a dir-li que se n’avergonyien. Només li quedava la Mar, la seva filla gran, i li va trucar. La noia va despenjar, però va ser incapaç d’articular ni una sola paraula. Els plors i els sanglots el van traslladar al dinar del primer dia a Berga, després de l’aïllament i la recuperació a Cal Gallifa, ja feia uns quants anys. Què li havia passat? En què s’havia convertit? On eren les persones que l’estimaven?? No n’hi quedava cap???
Mentre pensava això, amb el mòbil a l’orella, va escoltar com algú li prenia el dispositiu a la seva filla i se li dirigia amb veu afectada, però ferma com cap altra vegada. La Marisol li va dir que la Sol estava estable, que semblava que se’n sortiria i que si volia saber alguna cosa més, que deixés tranquil·la la Mar i li truqués directament a ella. Però que no patís, que no calia que mogués res de l’agenda, perquè elles es tenien a elles, havien après a viure sense ell i no els calia ningú més.En Fènix, el Renatum o Renat, “l’home amb més sort del món”, va penjar el telèfon i el va estampar contra aquell desgraciat que, des del mirall, li tornava la mirada. L’explosió de l’avió no havia estat tan dolorosa com la soledat que ara l’aclaparava.
Descalç, deixant un reguer de sang damunt dels vidres trencats que hi havia per terra, va arribar fins al bany on guardava els medicaments, va obrir un pot i, amb l’ajuda d’un vas d’aigua que va omplir de l’aixeta, es va empassar les més de trenta càpsules de somnífer que hi guardava. No va ser capaç d’arribar al llit. I mentre retornava a la Mort aquella vida que no li hauria hagut de perdonar mai, el seu darrer alè es va esvair en l’atmosfera d’aquell habitatge tan gran i tan buit, intentant inútilment recordar l’última abraçada que s’havien fet tots quatre, quan res era més important que estimar-se.
