És increïble com en tema d’educació hem quedat tan estancats, des de fa tants anys que hi ha persones que necessiten fer-se fortes i sentir-se superiors a costa de fer sentir inferior a algú altre. Aquest aspecte és sens dubte tema d’una insuficient educació i, prova d’això, és la no poca quantitat de petits abusadors que hi ha a les escoles i instituts de la comarca.
Cal destacar però la gran diversitat que tenen els assetjadors, no tenen límit a la seva imaginació. Tant és ficar-se amb algú pel color de la pell, per la condició social, o sexual, per la seva religió, per l’accent o simplement per les ulleres, no importa el tema, els dominen tots. Són experts. Casi es podria dir que professionals.
Un cop han triat la seva víctima, la persegueixen, l'aïllen, l’encerclen fins que queda esgotada i la devoren. Es mouen en grups, hi ha sempre un líder envoltat de carronyers que, rient, s’alimenten de les restes de la víctima, són subtils i astuts, no deixen rastre ni cap prova que pugui fer dubtar ningú.
Tot i així, malgrat l’atenció que posen en no deixar rastre, en eliminar totes les proves i en fer-se passar per nois i noies model davant dels altres, queda una marca inesborrable. A la memòria de qui ha patit abusos durant una temporada, quedarà igualment per sempre de forma inesborrable als informes del psiquiatra i quedarà també de forma inesborrable a la impotència dels pares.
La societat és cruel, fa la selecció natural i premia al fort, al prepotent, al que astutament fa servir les males arts per destacar, per pujar en l’escala social. En canvi, penalitza l’honest, a qui per la seva condició de persona tímida, introvertida, el converteix en feble. La societat és cruel i l’educació essencial. Potser seria interessant seguir l’exemple de Finlandia, i altres països del nord d’Europa, on han engegat un sistema “la Kiva” que consisteix en aïllar l’assetjador, deixar-lo sense còmplices, un cop no tingui ningú que li rigui les gràcies, ja no tindran sentit.
L’educació evidentment comença a casa, amb la imatge que donem els pares i altres adults als nostres nens, a casa, sovint, on hauria de començar l’educació i els bons exemples, és on els nens aprenen comportaments, perquè els veuen, abusius, a riure de la desgràcia del veí, o de la botiguera o de la professora. És on perilla que els nens agafin mals exemples, simplement per imitació, per veure i per creure, com és de divertit enriure's dels demés.
Amb sort, qui ha estat víctima d’assetjament, se’n sortirà, i a més li servirà d’experiència a l’hora d’identificar estruços. Però malauradament, qui ha après les males arts de l’abús, quedarà marcat de per vida, i difícilment es recuperarà. El seu comportament serà sempre el del prepotent que necessita reafirmar-se humiliant els altres, amb la diferencia, això sí, que segurament quedarà aïllat, sol, sense cap més hiena que li rigui les gràcies.
Cal destacar però la gran diversitat que tenen els assetjadors, no tenen límit a la seva imaginació. Tant és ficar-se amb algú pel color de la pell, per la condició social, o sexual, per la seva religió, per l’accent o simplement per les ulleres, no importa el tema, els dominen tots. Són experts. Casi es podria dir que professionals.
Un cop han triat la seva víctima, la persegueixen, l'aïllen, l’encerclen fins que queda esgotada i la devoren. Es mouen en grups, hi ha sempre un líder envoltat de carronyers que, rient, s’alimenten de les restes de la víctima, són subtils i astuts, no deixen rastre ni cap prova que pugui fer dubtar ningú.
Tot i així, malgrat l’atenció que posen en no deixar rastre, en eliminar totes les proves i en fer-se passar per nois i noies model davant dels altres, queda una marca inesborrable. A la memòria de qui ha patit abusos durant una temporada, quedarà igualment per sempre de forma inesborrable als informes del psiquiatra i quedarà també de forma inesborrable a la impotència dels pares.
La societat és cruel, fa la selecció natural i premia al fort, al prepotent, al que astutament fa servir les males arts per destacar, per pujar en l’escala social. En canvi, penalitza l’honest, a qui per la seva condició de persona tímida, introvertida, el converteix en feble. La societat és cruel i l’educació essencial. Potser seria interessant seguir l’exemple de Finlandia, i altres països del nord d’Europa, on han engegat un sistema “la Kiva” que consisteix en aïllar l’assetjador, deixar-lo sense còmplices, un cop no tingui ningú que li rigui les gràcies, ja no tindran sentit.
L’educació evidentment comença a casa, amb la imatge que donem els pares i altres adults als nostres nens, a casa, sovint, on hauria de començar l’educació i els bons exemples, és on els nens aprenen comportaments, perquè els veuen, abusius, a riure de la desgràcia del veí, o de la botiguera o de la professora. És on perilla que els nens agafin mals exemples, simplement per imitació, per veure i per creure, com és de divertit enriure's dels demés.
Amb sort, qui ha estat víctima d’assetjament, se’n sortirà, i a més li servirà d’experiència a l’hora d’identificar estruços. Però malauradament, qui ha après les males arts de l’abús, quedarà marcat de per vida, i difícilment es recuperarà. El seu comportament serà sempre el del prepotent que necessita reafirmar-se humiliant els altres, amb la diferencia, això sí, que segurament quedarà aïllat, sol, sense cap més hiena que li rigui les gràcies.