Al llarg dels anys, el rock ha tingut els seus alts i baixos, èpoques en les quals apareixia un èxit rere l'altre, de manera que les llistes d'èxits gairebé ni podien seguir el ritme ni mantenir-se al dia amb el següent llançament. Però hi ha raons de pes per afirmar que el 1973 segurament va ser un dels períodes més fructífers de la història de rock. Aerosmith amb el seu àlbum homònim i Bruce Springsteen amb Greetings From Asbury Park, N.J., llançaven els seus àlbums de debut, començant l'any amb força. Ja no hi havia marxa enrere. Poc després apareixien àlbums tan emblemàtics com The Dark Side Of The Moon de Pink Floyd, Houses Of The Holy de Led Zeppelin o Aladdin Sane de David Bowie, discos que acabaran sent alguns dels més influents de tots els temps. Nick Mason el bateria de Pink Floyd va escriure al seu llibre Inside Out (2004), "La raó principal de l'èxit del Dark Side, com en qualsevol gran àlbum, és la força de les cançons. The Dark Side Of The Moon tenia cançons potents". Hi havia també, per descomptat, l'afegit de la seva impecable producció, l'auge del Hi-Fi (alta fidelitat) i una memorable portada. També va haver-hi discos que engegarien a la merda l'statu quo d'aquell moment. Mike Oldfield editaria Tubular Bells, un projecte instrumental que el jove de 19 anys va gravar gairebé íntegrament en solitari. Repassarem d'alguns dels millors àlbums de 1973, tots ells han resistit la prova del temps, complint 50 anys el passat 2023.
Imaginem un any en què surt a la venda Houses Of The Holy de Led Zepelin, The Dark Side Of The Moon de Pink Floyd o Billion Dollar Babies de la banda original Alice Cooper, que amb un segon àlbum aquell mateix any, Muscle Of Love, posava un punt final estel·lar amb la seva banda. Sens dubte va ser un any important per a la música rock. Però és que a més, en un període de 12 mesos també va arribar a les botigues, entre d'altres, For Your Pleasure de Roxy Music, In Concert de Derek & The Dominos, The Captain & Me de The Doobie Brothers, Larks' Tongues In Aspic de King Crimson o Tanx de T.Rex. Estem d'acord que va ser un any bo, sí, va ser un any tan fabulós que mereix ser explicat amb més detall. Però aquí està el problema, perquè els àlbums esmentats anteriorment, Houses Of The Holy, Dark Side Of The Moon i Billion Dollar Babies, van sortir en només un mes de diferència. No és estrany que no donéssim l'abast, a casa estaven pelats i ens gastàvem la poca pasta que ens donaven i que tant els costava guanyar en discos que aviat serien llegendaris.
Era una explosió musical. La creativitat era omnipresent i la prioritat era el fet artístic. Les bandes i els artistes poderosos eren amos del seu destí, Pink Floyd, Led Zeppelin o The Who, entregaven els seus àlbums acabats a les discogràfiques com un fet consumat. Aquestes obres èpiques no eren el resultat del màrqueting ni de programes de televisió com The X Factor, American Idol o similars. No, eren producte de músics visionaris, atrevits, mags i autèntiques estrelles. Poca gent va qüestionar a Emerson, Lake & Palmer quan van publicar un àlbum amb un títol "complicat" com Brain Salad Surgery (que és un argot anglès per a una fel·lació), o ningú es va immutar quan Mercury, May, Deacon i Taylor van decidir anomenar-se Queen o The Sweet que es van alliberar del seu passat ensucrat i van incloure cançons roqueres com Hell Raiser, Blockbuster i Done Me Wrong Alright al seu àlbum homònim de 1973 (també eren uns altres temps, probablement més innocents).
Els Beatles s'havien separat, però George Harrison triomfava en solitari amb el seu àlbum Living In The Material World, John Lennon amb Mind Games i Paul McCartney & Wings amb Red Rose Speedway. Fins i tot l'entranyable Ringo va tenir un single d'èxit, Photograph. Mentrestant, un desconegut anomenat Mike Oldfield exposava a un jove emprenedor de nom Richard Branson una idea per a un disc titulat Tubular Bells, un ambiciós àlbum conceptual de 50 minuts. Contra tot pronòstic, Tubular Bells va ser un èxit espectacular, arribant al número 1 al Regne Unit, al número 3 als Estats Units i posant les bases de l'imperi Virgin de Richard Branson. Segurament els fans de Led Zeppelin no hi estan d'acord, però l'àlbum protagonista de 1973 va ser The Dark Side Of The Moon de Pink Floyd. Curiosament, The Dark Side Of The Moon mai va liderar la llista al Regne Unit (va ser número 2), però als Estats Units no només va ser número 1, sinó que també té el rècord de permanència amb més temps a la llista Billboard. L'obra mestra de Pink Floyd, ha venut més de 50 milions d'àlbums a tot el món i va estar 736 setmanes a la llista Billboard dels 200 millors àlbums abans de sortir-ne finalment el juliol de 1988. Però des d'aleshores ha continuat tornant intermitentment a la llista, passant més de 96 setmanes entrant i sortint.
Per la seva part, Elton John, Black Sabbath, Billy Joel i ZZ Top van publicar àlbums pioners que es convertirien en algunes de les fites més importants dels seus catàlegs i que defineixen la seva carrera. Cal no oblidar que les bandes també publicaven singles d'èxit, en vinil, i es reproduïen en tocadiscos. Això que fins fa quatre dies sonava arcaic, ara torna a estar en auge i de moda, però les cares A d'aquests singles de 1973 continuen sent llegenda, Dream On de Aerosmith, No More Mr. Nice Guy d'Alice Cooper, Blinded By The Light de Bruce Springsteen (després també seria un èxit de la banda Manfred Mann's Earth Band), Saturday Night's Alright For Fighting, Daniel, i Goodbye Yellow Brick Road d'Elton John, I'm Just A Singer (In A Rock'N'Roll Band) de The Moody Blues, Honaloochie Boogie i All The Way From Memphis de Mott The Hoople, Broken Down Angel i Bad, Bad Boy de Natzaret, Keep Yourself Alive i Liar de Queen, Angie dels Rolling Stones, Don't Waste My Time, Paper Plane i Caroline dels Status Quo o Cum On Feel The Noize i Skweeze Me Pleeze Me dels Slade. Quin quadre d'honor! Sabem que avui en dia l'ambient musical és totalment diferent, però algú recorda tan sols un single publicat el 2023 que s'acosti a l'alçada de qualsevol de les cançons anteriors? No, no es pot, oi? És difícil. A la dècada dels 70, a més de publicar una gran quantitat de singles, moltes bandes treien, no un, sinó dos àlbums cada any. Se'n ressentia la qualitat? No, gens ni mica.
També hi va haver alguns debuts notables l'any 1973. Gran part del que avui anomenem rock clàssic es va originar en aquell any. A més dels citats Aerosmith o Queen, tenim el debut de Lynyrd Skynyrd amb Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd, New York Dolls amb New York Dolls, Camel amb Camel o Scorpions amb Lonesome Crow. Val a dir també que seria erroni afirmar que 1973 va ser el far del rock, l'any havia començat de manera una mica alarmant amb el llançament de l'epopeia èpica, The Six Wives Of Henry VIII (Les sis dones d'Enric VIII) de Rick Wakeman, que després arribaria al seu clímax amb Tales From Topographic Oceans amb Yes al desembre. 1973 seria encara més essencial si hi hagués el Made In Japan de Deep Purple, publicat al Regne Unit el desembre de 1972 i l'abril de 1973 als Estats Units. En tot cas, 1973 va ser el punt àlgid de l'explosió que va començar a finals dels 60, la culminació de cinc anys de rock clàssic, de trencar límits (i guitarres), el punt àlgid del rock, amb cotes que rarament es tornarien a aconseguir, i per descomptat no amb tanta freqüència. Quan mires els àlbums clàssics que van sortir aquell any, és difícil imaginar un any millor per als fans del rock. La següent llista, ordenada per ordre d'aparició, recull alguns (40) dels àlbums més importants d'un any increïble en la música rock. Cada disc representa alguna cosa diferent per a les bandes i els artistes, però en gairebé tots els casos, va significar una fita important en la seva carrera.
Bruce Springsteen - Greetings From Asbury Park, N.J. (5 Gener 1973)
L'àlbum de debut de Bruce Springsteen, Greetings From Asbury Park, N.J., no és un àlbum conceptual, però les seves històries de la costa de Nova Jersey són tant al detall com qualsevol cosa que es consideri conceptual. Bruce Springsteen donava una pista de la seva futura direcció, barrejant temes en solitari i amb la banda al complet. Després de que el disc fos rebutjat inicialment pel president de la discogràfica, Clive Davis, que no hi va trobar cap single viable (tot i Growin' Up, Lost In The Flood i Mary Queen Of Arkansas), Springsteen va escriure ràpidament dues cançons addicionals, gravant-les aquell mateix dia, Blinded By The Light i Spirit In The Night.
Bruce Springsteen - Spirit In the Night (Live In Los Angeles, 1973)
Aerosmith - Aerosmith (5 Gener 1973)
Aerosmith volia ser "una banda de rock que vendria un milió de discos" amb el seu debut homònim, com va dir el guitarrista Joe Perry. Cal dir que Columbia Records va publicar el debut homònim d'Aerosmith exactament el mateix dia que el debut de Bruce Springsteen, i van posar més esforç promocional en aquest últim. Aerosmith, per tant, no va rebre en el seu moment l'atenció que es mereixia, tot i que incloïa la potent balada, Dream On, un gran èxit habitual a les ràdios de rock, a més de tot un clàssic com Mama Kin. És cert que la banda encara estava lluny del que la majoria de la gent consideraria el seu apogeu, però el primer pas important es va fer l'any 1973.
Aerosmith - Dream On
Alice Cooper - Billion Dollar Babies (25 Febrer 1973)
Entre la llista de temes tractats a l'àlbum Billion Dollar Babies d'Alice Cooper hi ha la necrofília, la ouija i els pollastres esquarterats. Alice Cooper (de nom Vincent Damon Furnier) i els seus col·legues de banda, van descobrir que per fi podien ser ells mateixos. "Fa tres anys érem una banda que ningú escoltava, i ara som la banda més gran del món", recordava Cooper el 2020. L'àlbum Billion Dollar Babies va arribar al número 1 tant als Estats Units com al Regne Unit, generant èxits com Elected, Hello Hooray, No More Mr. Nice Guy i Billion Dollar Babies que dona títol al disc.
Alice Cooper - No More Mr. Nice Guy
Pink Floyd - Dark Side Of The Moon (1 Març 1973)
Pink Floyd és potser un dels millors exemples d'una banda de rock que va començar sent una cosa (en el seu cas, una mena de jam band psicodèlica) i es va transformar en una altra totalment diferent. El 1973, Pink Floyd havia perdut un dels membres fundadors, Syd Barrett, i estava intentant determinar quina direcció agafar. Tot va arribar amb The Dark Side Of The Moon, un àlbum èpic que va canviar la perspectiva de molta gent sobre què podria ser un àlbum conceptual i que encara és, fins ara, un dels àlbums de rock més aclamats de tots els temps. The Dark Side Of The Moon no és per a oients passius, exigeix atenció.
Pink Floyd – Time
Led Zeppelin - Houses Of The Holy (28 Març 1973)
Led Zeppelin era conegut pel seu estil de blues rock, però amb Houses Of The Holy van mostrar un faceta una mica més sofisticada. Gravat en un estudi mòbil situat a la propietat de Mick Jagger, amb temes com The Rain Song i No Quarter van demostrar que es podia crear un impacte igual de potent amb un espai tranquil que amb un solo de guitarra. La cançó que dona títol a l'àlbum finalment no va entrar a la tria final. Tot i que la crítica tenia opinions dividides sobre Houses Of The Holy, els fans connectarien amb el disc. Va arribar al número 1 tant en el Regne Unit com als Estats Units venent més de 10 milions de còpies.
Led Zeppelin - The Rain Song
Faces - Ooh La La (Març 1973)
La creixent discòrdia a les files de Faces es va fer evident aquell any, quan Rod Stewart va qualificar l'àlbum Ooh La La com "un maleït desastre", en una entrevista promocional a Melody Maker. El tempestuós cantant va faltar a les dues primeres setmanes de gravació i les sessions de l'àlbum van ser caòtiques. El guitarrista Ronnie Wood va posar la veu a la cançó que dona títol al disc, que continua sent una de les més conegudes de la banda. Ooh La La seria l'últim àlbum publicat per Faces, però probablement és el millor. Les circumstàncies eren... tenses, la carrera en solitari de Rod Stewart s'havia disparat mentre que la resta de la banda se sentia una mica abandonada. Tot i això, van treure el millor de si mateixos a l'estudi, la veu ronca de Rod Stewart, la guitarra de Ronnie Wood, un indici de què després aportaria als Rolling Stones i l'habilitat de Ronnie Lane per escriure cançons de rock. Ooh La La, tot i que no va ser gaire estimat per la banda en aquell moment, va ser l'únic àlbum de Faces que va arribar al número 1 al Regne Unit.
Faces - Ooh La La
Eagles - Desperado (17 Abril 1973)
Desperado complia el desig del guitarrista i cantant dels Eagles, Glenn Frey, de fer un àlbum conceptual basat en la banda dels Dalton i el Western. La banda va escriure un conjunt de cançons amb aquesta temàtica, inclosa la clàssica Desperado. Queda molt clar des de la portada, la intenció dels Eagles era fer un àlbum del tipus "fora de la llei". Tot i que algunes de les cançons del disc transmeten aquest tema millor que d'altres, és evident que Don Henley i Glenn Frey estan en sintonia. Desperado es fa escoltar tranquil, amb harmonies vocals que fins i tot Crosby, Stills & Nash envejarien. El disc només arribaria al número 41, però algunes de les seves cançons es van convertir en imprescindibles, com Tequila Sunrise i Desperado, la cançó que dona títol al disc i que sorprenentment mai es va publicar com a single.
Eagles - Tequila Sunrise
David Bowie - Aladdin Sane (20 Abril 1973)
Tal com ho descriuria més endavant David Bowie, Aladdin Sane era més o menys "Ziggy sota la influència d'Amèrica". Al cap i a la fi, havia estat de gira pels Estats Units com una megaestrella, visitant ciutats molt diferents de les que havia crescut al Regne Unit. També va ser el primer àlbum que Bowie va escriure des de la fama, junt amb les excel·lents habilitats de Mick Ronson, l'oïda de formació clàssica del pianista Mike Garson i una gran secció rítmica, Bowie va canalitzar els seus sentiments sobre el gran èxit, a través del personatge de Ziggy Stardust, a Aladdin Sane. Les cançons de Aladdin Sane es van inspirar en gran quantitat d'influències, inclosos els Rolling Stones, amb singles com The Jean Genie, Panic In Detroit i Drive-In Saturday.
David Bowie – The Jean Genie
Mike Oldfield - Tubular Bells (25 Maig 1973)
No eren gaires els artistes que publicaven àlbums instrumentals a principis dels 70, simplement no eren comercialment viables. Però a Mike Oldfield, francament això li era igual. Va aconseguir convèncer a Richard Branson perquè publiqués el seu àlbum debut. L'àlbum de rock progressiu instrumental va tenir un gran èxit a finals de 1973 quan es va utilitzar el tema d'obertura del disc per la banda sonora de la pel·lícula The Exorcist de William Friedkin. Tubular Bells generaria tres seqüeles en les dècades següents.
Mike Oldfield - Tubular Bells (The Exorcist Soundtrack)
Queen - Queen (13 Juliol 1973)
Queen va gravar el seu debut homònim en hores lliures als Trident Studios. Es van passar gairebé la meitat de 1972 gravant abans d'acabar un àlbum amb què quedessin satisfets, incloent-hi l'èxit Keep Yourself Alive i el tema que tanca el disc, una versió instrumental de Seven Seas Of Rhye, que després acabarien com cal per a l'àlbum Queen II (1974). La primera oportunitat només es té una vegada, i Queen va intentar aprofitar-la al màxim. Tot i que a Queen encara li quedava camí per recórrer abans d'asseure's en el seu estil, el seu debut homònim, semblava agafar elements del rock progressiu, el metal i un pilot de coses entremig. A més, aconseguir entrar al Top 100 al primer intent no està gens malament.
Queen - Keep Yourself Alive
ZZ Top - Tres Hombres (26 Juliol 1973)
Tres Hombres és l'àlbum que finalment va portar ZZ Top al Top 10 dels Estats Units. A partir d'aquí ja no hi hauria marxa enrere, i la banda ho sabia. "Ens vam adonar que teníem quelcom especial", diria Billy Gibbons el 2013. ZZ Top es van traslladar des de la seva base de Texas a Memphis, i l'àlbum és ni més ni menys que una màquina de blues rock amb clàssics eterns com Waitin' For The Bus, Jesus Just Chicago, Beer Drinkers And Hell Raisers i La Grange amb un dels riffs de guitarra més emblemàtics de tota la història del rock, que es convertiria en el seu gran èxit comercial. Gravat per només tres músics, amb ganes de demostrar el que podria fer realment aquesta petita banda de bar de Texas.
Pronunced 'Leh-'nerd 'Skin-'nerd va ser el primer àlbum de Lynyrd Skynyrd i va ajudar la banda a obrir-se camí a escala nacional. El tema Free Bird, que tanca el disc, es va convertir en un rèquiem no oficial per a Duane Allman, una altra icona del rock sureny, Lynyrd Skynyrd li dedicava la cançó cada nit des de l'escenari. En termes de rock sureny, només hi ha dues èpoques en la història, abans i després del debut de Lynyrd Skynyrd. La banda va posar tot el que tenia en aquest disc i clarament va donar els seus fruits, produint no només un, sinó diversos èxits bàsics del seu catàleg, Gimme Three Steps, Simple Man, Tuesday's Gone i, sens dubte, la peça immortal, Free Bird de gairebé 10 minuts. Lynyrd Skynyrd va portar aquestes cançons de gira aquell mateix any, com a teloners de The Who, i en poc temps es convertirien en la reialesa del rock.
Lynyrd Skynyrd - Free Bird (Live Oakland 1977)
The Rolling Stones - Goats Head Soup (31 Agost 1973)
Igual que amb Exile On Main St. (1972), els Rolling Stones van escriure la major part de Goats Head Soup fora del seu país per qüestions fiscals. Per a Goats Head Soup, els Stones van viatjar i van absorbir els sons de Kingston, Jamaica (també van incloure músics locals en el procés de gravació). Alguns consideren Goats Head Soup com el final de l'era més prolífica de la banda, però tot i que potser no sembla tan poderós com altres àlbums dels Stones, continua havent-hi la força en la composició de cançons que només Mick Jagger i Keith Richards, les ànimes bessones, podrien crear. Goats Head Soup marca el final de la col·laboració dels Rolling Stones amb el seu productor Jimmy Miller. Les sessions van ser complicades, i el baixista Bill Wyman només participa en tres dels 10 temes. Tot i que l'àlbum va tenir una acollida desigual, inclou una sèrie de temes notables dels Stones, Doo Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker), Hide Your Love, Star Star, Winter, Coming Down Again i el single d'èxit, Angie.
The Rolling Stones – Angie
The Allman Brothers Band - Brothers And Sisters (Agost 1973)
En un període de 13 mesos, The Allman Brothers Band van perdre dos dels seus membres principals, Duane Allman a l'octubre de 1971 i Berry Oakley el novembre de 1972 (mentre treballava a Brothers And Sisters). Aquest va ser l'últim disc en què va tocar Oakley i d'alguna manera, la banda va aconseguir resistir a través de la seva música. L'altre guitarrista, Dickey Betts, va escriure més de la meitat de les cançons de l'àlbum, incloent-hi els clàssics Ramblin' Man i Jessica.
The Allman Brothers Band - Ramblin' Man (Live At House Of Blues 1995)
Elton John - Goodbye Yellow Brick Road (5 Octubre 1973)
Considerat com l'obra magna d'Elton John, Goodbye Yellow Brick Road, és un àlbum doble que ha venut més de 20 milions de còpies a tot el món, la cançó que dona títol a l'àlbum continua sent un tema emotiu per a Elton John. Inclou grans clàssics, Candle In The Wind i Bennie And The Jets, Elton John va explicar l'any 2012 que encara plora quan escolta el disc, recordant que era "molt innocent".
Elton John - Goodbye Yellow Brick Road
Bruce Springsteen - The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle (5 Novembre 1973)
Bruce Springsteen va publicar dos àlbums el 1973, amb 10 mesos de diferència l'un de l'altre, el segon, The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle. Era una continuació ambiciosa, que ampliava les seves influències i incorporava unes lletres més madures del que hauria de ser capaç algú de 24 anys. Era un estil de rock que agafava una mica de tot, i estava clar que tot i que Springsteen encara no s'havia descobert del tot, estava en el bon camí. Inclou cançons com, 4th Of July Asbury Park (Sandy), Kitty's Back, Incident On 57th Street, New York City Serenade de gairebé 10 minuts i l'èxit Rosalita (Come Out Tonight), que va ser un dels dos temes gravats íntegrament l'últim dia de gravació. Una vegada que Springsteen va arribar a la fama amb l'àlbum Born To Run (1975), un gran nombre de cançons incloses a The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle serien emeses per les ràdios americanes.
Bruce Springsteen & E Street Band - Incident On 57th Street (Live In Barcelona 2002)
Black Sabbath - Sabbath Bloody Sabbath (1 Desembre 1973)
Després de quatre àlbums, amb Sabbath Bloody Sabbath, seria la primera vegada que Black Sabbath rebia crítiques força favorables per part de la premsa especialitzada. Això va ser encara més impressionant atès que els membres de la banda estaven lluitant contra les seves addiccions a les drogues, i el guitarrista Tony Iommi estava totalment bloquejat buscant noves idees per les cançons. Canviar d'ubicació de L.A. a Londres va ajudar, i el resultat va ser el que més endavant Tony Iommi descriuria a les seves memòries, Iron Man de 2011, com "el cim", amb moments poderosos com el monumental riff que obre el tema Sabbath Bloody Sabbath i Sabbra Cadabra, tema que Metallica en faria una versió inclosa en l'àlbum Garage Inc. (1998), a més de la participació de Rick Wakeman de Yes als teclats.
Black Sabbath - Sabbath Bloody Sabbath
Yes - Tales From Topographic Oceans (7 Desembre 1973)
El bateria Alan White fa el seu debut substituint Bill Bruford al sisè àlbum d'estudi de Yes, Tales From Topographic Oceans, i quina manera de començar. L'anterior àlbum de Yes, Close To The Edge (1972), va ser un èxit enorme, però en comptes de reduir-lo (Tales... és un disc doble), Yes va crear un àlbum extens, dramàtic i sorprenent inspirat en l'espiritualitat hindú y el pensament humà. Hi va haver qui va trobar l'àlbum excessiu, Tales From Topographic Oceans dura gairebé 90 minuts, però, al cap i a la fi, què seria del rock progressiu sense una narració extensa i extravagant?
Yes - The Revealing Science Of God (Dance Of The Dawn) (Live 1996)
Alguns més que van aparèixer l'any 1973 (i encara n'hi ha més)
Deep Purple - Who Do We Think We Are (12 Gener 1973)
Elton John - Don't Shoot Me I'm Only The Piano Player (26 Gener 1973)
Bob Seger - Back In '72 (Gener 1973)
Tom Waits - Closing Time (Tie) (Març 1973)
Bob Marley & The Wailers - Catch A Fire (13 Abril 1973)
George Harrison - Living In The Material World (30 Maig 1973)
Chicago - Chicago VI (25 Juny 1973)
Harry Nilsson - A Little Touch Of Schmilsson In The Night (Juny 1973)
Grand Funk Railroad - We're An American Band (15 Juliol 1973)
Mott The Hoople - Mott (20 Juliol 1973)
Jethro Tull - A Passion Play (23 Juliol 1973)
New York Dolls - New York Dolls (27 Juliol 1973)
Frank Zappa & The Mothers Of Invention - Over-Nite Sensation (7 Septembre 1973)
Lou Reed - Berlin (5 Octubre 1973)
The Who - Quadrophenia (26 Octubre 1973)
John Lennon - Mind Games (29 Octubre 1973)
Genesis - Selling England By The Pound (Octubre 1973)
Gregg Allman - Laid Back (Octubre 1973)Billy Joel - Piano Man (9 Novembre 1973)
Emerson, Lake & Palmer - Brain Salad Surgery (19 Novembre 1973)
Alice Cooper - Muscle Of Love (20 Novembre 1973)
Paul McCartney & Wings - Band On The Run (5 Desembre 1973)
.jpg)
L'àlbum de debut de Bruce Springsteen, Greetings From Asbury Park, N.J., no és un àlbum conceptual, però les seves històries de la costa de Nova Jersey són tant al detall com qualsevol cosa que es consideri conceptual. Bruce Springsteen donava una pista de la seva futura direcció, barrejant temes en solitari i amb la banda al complet. Després de que el disc fos rebutjat inicialment pel president de la discogràfica, Clive Davis, que no hi va trobar cap single viable (tot i Growin' Up, Lost In The Flood i Mary Queen Of Arkansas), Springsteen va escriure ràpidament dues cançons addicionals, gravant-les aquell mateix dia, Blinded By The Light i Spirit In The Night..jpg)
Aerosmith volia ser "una banda de rock que vendria un milió de discos" amb el seu debut homònim, com va dir el guitarrista Joe Perry. Cal dir que Columbia Records va publicar el debut homònim d'Aerosmith exactament el mateix dia que el debut de Bruce Springsteen, i van posar més esforç promocional en aquest últim. Aerosmith, per tant, no va rebre en el seu moment l'atenció que es mereixia, tot i que incloïa la potent balada, Dream On, un gran èxit habitual a les ràdios de rock, a més de tot un clàssic com Mama Kin. És cert que la banda encara estava lluny del que la majoria de la gent consideraria el seu apogeu, però el primer pas important es va fer l'any 1973..jpg)
Entre la llista de temes tractats a l'àlbum Billion Dollar Babies d'Alice Cooper hi ha la necrofília, la ouija i els pollastres esquarterats. Alice Cooper (de nom Vincent Damon Furnier) i els seus col·legues de banda, van descobrir que per fi podien ser ells mateixos. "Fa tres anys érem una banda que ningú escoltava, i ara som la banda més gran del món", recordava Cooper el 2020. L'àlbum Billion Dollar Babies va arribar al número 1 tant als Estats Units com al Regne Unit, generant èxits com Elected, Hello Hooray, No More Mr. Nice Guy i Billion Dollar Babies que dona títol al disc..jpg)
Pink Floyd és potser un dels millors exemples d'una banda de rock que va començar sent una cosa (en el seu cas, una mena de jam band psicodèlica) i es va transformar en una altra totalment diferent. El 1973, Pink Floyd havia perdut un dels membres fundadors, Syd Barrett, i estava intentant determinar quina direcció agafar. Tot va arribar amb The Dark Side Of The Moon, un àlbum èpic que va canviar la perspectiva de molta gent sobre què podria ser un àlbum conceptual i que encara és, fins ara, un dels àlbums de rock més aclamats de tots els temps. The Dark Side Of The Moon no és per a oients passius, exigeix atenció..jpg)
Led Zeppelin era conegut pel seu estil de blues rock, però amb Houses Of The Holy van mostrar un faceta una mica més sofisticada. Gravat en un estudi mòbil situat a la propietat de Mick Jagger, amb temes com The Rain Song i No Quarter van demostrar que es podia crear un impacte igual de potent amb un espai tranquil que amb un solo de guitarra. La cançó que dona títol a l'àlbum finalment no va entrar a la tria final. Tot i que la crítica tenia opinions dividides sobre Houses Of The Holy, els fans connectarien amb el disc. Va arribar al número 1 tant en el Regne Unit com als Estats Units venent més de 10 milions de còpies..jpg)
La creixent discòrdia a les files de Faces es va fer evident aquell any, quan Rod Stewart va qualificar l'àlbum Ooh La La com "un maleït desastre", en una entrevista promocional a Melody Maker. El tempestuós cantant va faltar a les dues primeres setmanes de gravació i les sessions de l'àlbum van ser caòtiques. El guitarrista Ronnie Wood va posar la veu a la cançó que dona títol al disc, que continua sent una de les més conegudes de la banda. Ooh La La seria l'últim àlbum publicat per Faces, però probablement és el millor. Les circumstàncies eren... tenses, la carrera en solitari de Rod Stewart s'havia disparat mentre que la resta de la banda se sentia una mica abandonada. Tot i això, van treure el millor de si mateixos a l'estudi, la veu ronca de Rod Stewart, la guitarra de Ronnie Wood, un indici de què després aportaria als Rolling Stones i l'habilitat de Ronnie Lane per escriure cançons de rock. Ooh La La, tot i que no va ser gaire estimat per la banda en aquell moment, va ser l'únic àlbum de Faces que va arribar al número 1 al Regne Unit..jpg)
Desperado complia el desig del guitarrista i cantant dels Eagles, Glenn Frey, de fer un àlbum conceptual basat en la banda dels Dalton i el Western. La banda va escriure un conjunt de cançons amb aquesta temàtica, inclosa la clàssica Desperado. Queda molt clar des de la portada, la intenció dels Eagles era fer un àlbum del tipus "fora de la llei". Tot i que algunes de les cançons del disc transmeten aquest tema millor que d'altres, és evident que Don Henley i Glenn Frey estan en sintonia. Desperado es fa escoltar tranquil, amb harmonies vocals que fins i tot Crosby, Stills & Nash envejarien. El disc només arribaria al número 41, però algunes de les seves cançons es van convertir en imprescindibles, com Tequila Sunrise i Desperado, la cançó que dona títol al disc i que sorprenentment mai es va publicar com a single..jpg)
Tal com ho descriuria més endavant David Bowie, Aladdin Sane era més o menys "Ziggy sota la influència d'Amèrica". Al cap i a la fi, havia estat de gira pels Estats Units com una megaestrella, visitant ciutats molt diferents de les que havia crescut al Regne Unit. També va ser el primer àlbum que Bowie va escriure des de la fama, junt amb les excel·lents habilitats de Mick Ronson, l'oïda de formació clàssica del pianista Mike Garson i una gran secció rítmica, Bowie va canalitzar els seus sentiments sobre el gran èxit, a través del personatge de Ziggy Stardust, a Aladdin Sane. Les cançons de Aladdin Sane es van inspirar en gran quantitat d'influències, inclosos els Rolling Stones, amb singles com The Jean Genie, Panic In Detroit i Drive-In Saturday..jpg)
No eren gaires els artistes que publicaven àlbums instrumentals a principis dels 70, simplement no eren comercialment viables. Però a Mike Oldfield, francament això li era igual. Va aconseguir convèncer a Richard Branson perquè publiqués el seu àlbum debut. L'àlbum de rock progressiu instrumental va tenir un gran èxit a finals de 1973 quan es va utilitzar el tema d'obertura del disc per la banda sonora de la pel·lícula The Exorcist de William Friedkin. Tubular Bells generaria tres seqüeles en les dècades següents..jpg)
Queen va gravar el seu debut homònim en hores lliures als Trident Studios. Es van passar gairebé la meitat de 1972 gravant abans d'acabar un àlbum amb què quedessin satisfets, incloent-hi l'èxit Keep Yourself Alive i el tema que tanca el disc, una versió instrumental de Seven Seas Of Rhye, que després acabarien com cal per a l'àlbum Queen II (1974). La primera oportunitat només es té una vegada, i Queen va intentar aprofitar-la al màxim. Tot i que a Queen encara li quedava camí per recórrer abans d'asseure's en el seu estil, el seu debut homònim, semblava agafar elements del rock progressiu, el metal i un pilot de coses entremig. A més, aconseguir entrar al Top 100 al primer intent no està gens malament..jpg)
.jpg)
Pronunced 'Leh-'nerd 'Skin-'nerd va ser el primer àlbum de Lynyrd Skynyrd i va ajudar la banda a obrir-se camí a escala nacional. El tema Free Bird, que tanca el disc, es va convertir en un rèquiem no oficial per a Duane Allman, una altra icona del rock sureny, Lynyrd Skynyrd li dedicava la cançó cada nit des de l'escenari. En termes de rock sureny, només hi ha dues èpoques en la història, abans i després del debut de Lynyrd Skynyrd. La banda va posar tot el que tenia en aquest disc i clarament va donar els seus fruits, produint no només un, sinó diversos èxits bàsics del seu catàleg, Gimme Three Steps, Simple Man, Tuesday's Gone i, sens dubte, la peça immortal, Free Bird de gairebé 10 minuts. Lynyrd Skynyrd va portar aquestes cançons de gira aquell mateix any, com a teloners de The Who, i en poc temps es convertirien en la reialesa del rock..jpg)
Igual que amb Exile On Main St. (1972), els Rolling Stones van escriure la major part de Goats Head Soup fora del seu país per qüestions fiscals. Per a Goats Head Soup, els Stones van viatjar i van absorbir els sons de Kingston, Jamaica (també van incloure músics locals en el procés de gravació). Alguns consideren Goats Head Soup com el final de l'era més prolífica de la banda, però tot i que potser no sembla tan poderós com altres àlbums dels Stones, continua havent-hi la força en la composició de cançons que només Mick Jagger i Keith Richards, les ànimes bessones, podrien crear. Goats Head Soup marca el final de la col·laboració dels Rolling Stones amb el seu productor Jimmy Miller. Les sessions van ser complicades, i el baixista Bill Wyman només participa en tres dels 10 temes. Tot i que l'àlbum va tenir una acollida desigual, inclou una sèrie de temes notables dels Stones, Doo Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker), Hide Your Love, Star Star, Winter, Coming Down Again i el single d'èxit, Angie..jpg)
En un període de 13 mesos, The Allman Brothers Band van perdre dos dels seus membres principals, Duane Allman a l'octubre de 1971 i Berry Oakley el novembre de 1972 (mentre treballava a Brothers And Sisters). Aquest va ser l'últim disc en què va tocar Oakley i d'alguna manera, la banda va aconseguir resistir a través de la seva música. L'altre guitarrista, Dickey Betts, va escriure més de la meitat de les cançons de l'àlbum, incloent-hi els clàssics Ramblin' Man i Jessica..jpg)
Considerat com l'obra magna d'Elton John, Goodbye Yellow Brick Road, és un àlbum doble que ha venut més de 20 milions de còpies a tot el món, la cançó que dona títol a l'àlbum continua sent un tema emotiu per a Elton John. Inclou grans clàssics, Candle In The Wind i Bennie And The Jets, Elton John va explicar l'any 2012 que encara plora quan escolta el disc, recordant que era "molt innocent"..jpg)
Bruce Springsteen va publicar dos àlbums el 1973, amb 10 mesos de diferència l'un de l'altre, el segon, The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle. Era una continuació ambiciosa, que ampliava les seves influències i incorporava unes lletres més madures del que hauria de ser capaç algú de 24 anys. Era un estil de rock que agafava una mica de tot, i estava clar que tot i que Springsteen encara no s'havia descobert del tot, estava en el bon camí. Inclou cançons com, 4th Of July Asbury Park (Sandy), Kitty's Back, Incident On 57th Street, New York City Serenade de gairebé 10 minuts i l'èxit Rosalita (Come Out Tonight), que va ser un dels dos temes gravats íntegrament l'últim dia de gravació. Una vegada que Springsteen va arribar a la fama amb l'àlbum Born To Run (1975), un gran nombre de cançons incloses a The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle serien emeses per les ràdios americanes..jpg)
Després de quatre àlbums, amb Sabbath Bloody Sabbath, seria la primera vegada que Black Sabbath rebia crítiques força favorables per part de la premsa especialitzada. Això va ser encara més impressionant atès que els membres de la banda estaven lluitant contra les seves addiccions a les drogues, i el guitarrista Tony Iommi estava totalment bloquejat buscant noves idees per les cançons. Canviar d'ubicació de L.A. a Londres va ajudar, i el resultat va ser el que més endavant Tony Iommi descriuria a les seves memòries, Iron Man de 2011, com "el cim", amb moments poderosos com el monumental riff que obre el tema Sabbath Bloody Sabbath i Sabbra Cadabra, tema que Metallica en faria una versió inclosa en l'àlbum Garage Inc. (1998), a més de la participació de Rick Wakeman de Yes als teclats..jpg)
El bateria Alan White fa el seu debut substituint Bill Bruford al sisè àlbum d'estudi de Yes, Tales From Topographic Oceans, i quina manera de començar. L'anterior àlbum de Yes, Close To The Edge (1972), va ser un èxit enorme, però en comptes de reduir-lo (Tales... és un disc doble), Yes va crear un àlbum extens, dramàtic i sorprenent inspirat en l'espiritualitat hindú y el pensament humà. Hi va haver qui va trobar l'àlbum excessiu, Tales From Topographic Oceans dura gairebé 90 minuts, però, al cap i a la fi, què seria del rock progressiu sense una narració extensa i extravagant?