I no podria ser que els premis literaris i de poesia són a priori una premissa molt 'Antipoètica'? O bé que aquests premis, no estan edificats en analogia d'una societat i model sociopolític basat en la competició, en l'exhibició del 'trofeu', del "I Jo més...”  o bé que no defineixen els estatus i les seves categories socials i d'estratificació politicocultural?

De moment i per si de cas... Jo ja no em presentaré a cap més concurs de poesia. Voldria agrair, però i també, poder explicar que vaig quedar finalista al primer dels tres concursos als quals m'he presentat fins ara: Al premi JM Benet i Caparà, al premi Miquel Martí i Pol i al premi Ausiàs March. Al primer concurs dels  tres mencionats,  al JM Benet i Caparà del 2014, els membres del jurat van considerar declarar-me autor i obra finalista. Hi vaig presentar un recull de poemes breu, amb la intenció, o bé i millor seria dir... Amb un objectiu clar: el d'obtenir un petit i inicial baròmetre del què hi podria jo fer i dir o recollir en aquest món de Les Paraules. O bé si en  seran les meves dèries de considerades.

I finalista vaig quedar..., en un premi i concurs on no s'hi especificava ni hi prefigurava a priori a les seves bases cap premi per a l'obra o poeta finalista. Només deien les bases del concurs que una sola persona  i obra en seria i resultaria La guanyadora. Però tot i així el jurat va considerar recomanar ser publicada la meva obra POESIA, FRONTERES I ALLÒ ALTRE...; obra publicable per la seva potència i qualitats, van dir-me. 

Fora així que l'editorial responsable de la convocatòria del premi, va considerar i declarar-me autor de l'obra finalista al seu premi i concurs.

Hi vaig presentar com ja he dit, el recull de poemes titulat:

'Poesia, fronteres ... I allò altre.'©

Explicaré que per causes i raons personals, vaig declinar publicar-la, com proposava aquesta petita i modesta editorial, amb una oferta per a una coedició.

I si un dia jo hi anés (un dia, hi anés Jo...!?) a una SlamPoetry, pujaria, un cop ja situat jo a dalt de l’escenari, el volum del meu 'androidphone' i deixaria que hi sonés i ben alt... I de cara als més de quatre vents:

'La poesia és un arma cargada de futuro'.  De Gabriel Celaya. Interpretada per Paco Ibañez.

Perquè la poesia no naix d'un premi o d'una slam d'ànima show espectacular i competitiva. Naix als barris i als ulls de les persones i naix de la vida més genuïna, la qual moltes vegades no la mirem ni en tenim el valor per fer-ho... Naix de la llibertat i de la independència personal i creatives. Des dels budells és feta i desfeta... O bé perfumada veritat i femta... O bellesa de velles i vells... O poseu-hi una B. I Jugueu. I Trieu. I Expresseu!

Tot i que s'aturi a,  i parli des de la nafra dels temps, la poesia resulta el millor antídot. Llavors que sagni i no tanqui ni pari... La Poesia, vull dir-la, jo ... A dolls! No sols parlar als bars d'estafes i futbol o bé als llocs de feina divergir i justificar com ens hi sotmetem als dictats i normes socials.

La poesia i la cultura Reals, doncs, no són ni seran mai competició, ni tampoc una Cultura en format show, moltes vegades carregat de connotacions de classe, on l'espai, presentat a modes de show, banalitza la Paraula i el fet Poètic. Menyspreant la seva acció popular i també subjectiva, de qui ha pres la veu i en la vida d'avui, pres també part i partit; i la Paraula. La paraula és el Tot  [em]. 

O jo en sóc massa dels de la 'massa crítica'?

No hi cap dins la poesia cap MENA de banalització. Els poetes avui dia ho són, en tot cas... totes aquestes personetes infants i menors, fugint en pastera o sota d'un camió... de l'Àfrica; el continent del Coltan i els sulfats o altres recursos i els seus minerals preciosos. Terra nadiua de les persones esclavitzades; i moltes, masses mortes...

Esclaus i esclaves d'ahir i d'avui. Maleït canvi de segle XX a aquest XXI...! Més embogit que mai. I jo una mica, també! 21/10/2021. S. XXI...

Síria és avui la poesia més contemporània. El límit humà més destructivament insospitat. La barbàrie infringida sense cap raó. Ni sentit -comú?-      Síria és avui el nostre bast i temible silenci. La música brollant entre sorolls i sons de bombes OTAN.                 LA POESIA que no podran callar es diu vida. La més terriblement castigada. La Vida mateixa...

La poesia per tant és avui una 'Art MENA'. Sense pejorativismes ni cap menyspreu a ningú ni res... Perquè justament La Poesia no es permet a sí mateixa banalitzar al voltant de res ni ningú. Per tant jo ja diré que  per a mi sols és: 

Una Trobada, conscient i intencionada, al voltant de la Paraula Dita i Escrita. I de manera molt intensa, rapsodiada i compartida; o potser molt íntimament viscuda i sentida... Moltes vegades destinada a la Revolta...  A dotar aquesta 'merda' de vida neocon... De sentit i contingut i continent...

I per això...  Molta creació en queda oblidada. Descartant tot camí comú i culturalment comunitari. Si no que avui quasi sols tenim unes arts exhibicionistes sotmeses a la institucionalitat i a la finarització. I alhora associada a una precarietat endèmica per les persones creadores... A voltes tinc la sensació feixuga de percebre que això és així. 

Car Rumb Al Canvi i a la Transformació hi anem assumint moltes persones creadores, quelcom similar al que aquí expresso. De cap de les maneres és ni seran show les arts, ni les implicacions dels fets poètics. No serà mai la poesia una demostració. I menys, una competició; o pitjor encara: una ostentació... Ni sotmesa a amiguismes o subjecte a la meritocràcia. O de pet i de cap... Cap a l'ostracisme la humanitat en general, hi anem; consumisme i oferta per a un 'populacho' inculte i adulador, i els càstigs de tota MENAs sempre, és per a aquells  revoltosos'... Arts MENA de tot tipus, excloses endèmiques...

O bé cal que remarqui que per a mi aquesta és i ha estat sols La meva Millor Eina. La mirada de caire i perspectiva Poètica i molt personal... La meva poesia. O bé el meu (auto) empoderament. La que en queda dia a dia... Escrita o no. Poesia!

El que caldria doncs, seria endinsar-nos als budells i cors dels barris, fins al fons dels pensaments que determinen de quina cosmovisió de la vida i del pensament prenem partit, part o premi. O bé càstig i exclusió...

Quan hi ha un fracàs dels sistemes polítics i socials, i quan és un fet evident privatitzar-ho tot, des dels sistemes educatius públics, com la resta de Serveis i Béns Comunals... fracassa, doncs, tot el sistema sociopolític i es frivolitza intencionadament les Arts, instrumentalitzant el fet i el món cultural. Banalitzant quelcom de summa importància per a la transformació humana. 

Presentant-me -jo mateix- a la competició d'un concurs-, va ser o en vaig voler saber les implicacions i significacions. Vaig reflexionar-hi... I en concloc això que expresso...

Als ulls de les persones i davant els ulls de la vida, dels ulls dels budells i dels ulls del cor d’un barri que observa i fita... D'una ciutat, vila o poble que respira... N'hi ha i molta. Molta, certera i feixuga... i bella també, dolls n'hi ha de Poesia. I moltes persones fent-ne, i és clar, i també. Sempre!

O una discreta i amagada poètica arreu es respira, que per bé encara transpira i també batega, amb una presència persistent. Sempre militant de la vida... La vida mateixa és un encadenat de versos i  poemes. Poema!

Cal mirar, doncs... Cal afinar. Cal esmolar la mirada afinada conreada...; és fer-se Present. És  Ser  La poesia. Ser el seu  Futur. I Ser la seva Saviesa, Ser la mateixa memòria humana de la qual en venim, per tant és també Passat, i si no ens hi repensem...

de caps ens hi tornem en regressió...

I una mirada-uns ulls... Miren!  Llegeixen! Enfoquen... Si s'ho proposen. Sí.

L'ego humà, jo sóc del parer que en l'Art hi troba la "seva App" 'més positiva'. La que l'anul·la i el dilueix. Fent-lo fluir. Bategar. I deixant-lo Ser.

... I Europa, sencera... d'art en sap i en té. I molt. Però es perd encara avui dia, autocomplaent en una Vanitat molt perillosa, promotora de la meritocràcia de caràcter colonialista... Com la de determinar a gust i voluntat del seu  Poder, Qui Sí i Qui No. Qui premi. Qui show. I Què fem?... És una revista més, on Cultura esdevé un bé del consumisme imperant,  Performativa moltes vegades i buidada de veritat i capacitat -o potser,  socialment descontextualitzada de la Història. D'aquella Cultura Popular-.

Un context, precisament l'actual, en què dins el món i els seus infra i submons, així com en el si dels fets culturals generalistes... no escapen de la 'guerra' i confrontament de classes. I no hi fa pas absència aquesta lluita entre iguals. Ans el contrari... Hi brilla per acomodada presència... O no s'hi deixa ni es pot descartar cert o un total 'autobombo' i amiguismes... La pandèmia ha estat Un atac clar a món de la Contracultura. Contra El món de les idees. Naix d’aquell neocon No alternative, que avui impera el No ideas. I jo sóc de sentipensar. Actuar. Fer-ho entre totes les persones de bé, a mi m esdevé somni essencialista... Ni al guetto de poetes i artistes m'hi vull recloure i estar... Sóc diversitat. Jo. I tots els meus altres jo's...

No és ni serà La Poesia un decàleg o simple catàleg o revista  'amb les millors i més premiades de les veus'... Si no hi som totes, no n'hi ha ni una... De persona i poeta. El Poeta fa Poetes i Poesia.. Ni una sola veu és més que qualsevol altre so. Ningú per sobre d'algú, hi està i a més premiat. S'hi sent en tot cas així degut a un context concret... Idolatria d'on nasqué el Déu diner o els semidéus artistes premiats...

I jo...

No en participo d’aquesta idolatració del Diner. Totes les persones, quan parlem i diem, escrivim Poesia. Si ho volem, sí. I si no... Crec que també. La pronunciem en cada mot acte i afirmació que fem. S'hi desprèn, si més no... Arreu es respira Poètica/Poetes.

Per ego...   -que jo sé, i en sóc conscient, que en tinc i en sóc i tinc un de ben gran i xic; jo disposo del meu jo... I com hauria de ser si no...?-       crec que de ben segur poques veus i poetes estaran d’acord amb la meva, aquesta opinió... 

I llavors ja sols  per vanitat voldria afegir:

per a poesia, La meva! Nascuda voltant pels barris. Que em naix als carrers dels pobles. Naix com jo: De la Vida mateixa. És. Sols això. La Poesia És. Molt més que un premi. Un concurs... Una slam!

O és més aviat i completament la meva veu: tot el que escric faig i dic... és un Jo i que hi Estic i Sóc, ben real. I ben ficcionable. Existeixo tal qual. Irreverent... Jo, un lector sobretot... I en un món i en aquests temps històrics... Determinat a expressar tant com vulgui, lluny i cap a fora. 

La millor forma de poètica és asseure's i Fer-ne. Si cal, això ho diré així:

Sóc Poeta indomesticable. O bé i  millor! Ingovernable!

O allò que deia més amunt de la Vanitat...  La qual ho embruta tot. Embruta al Jo i a les arts també. La cultura llavors esdevé un sistema o caràcter induït. Alienació del jo en la forma més negativa de la política. I tot plegat, em preocupa. Això és tot.

Ya no hay artistas en España...
Fuera de la cárcel, quedan pocxs!