Joan Rafart, pare i fundador de la Patum Infantil, va morir aquest divendres als 92 anys. Ha viscut, però, una vida plena i familiar, amb una joiosa relació amb els seus fills i néts que, al seu torn, li han agafat el relleu. Rafart, figura il·lustre de Berga, va contribuir d'una manera molt especial per a la democratització de la festa berguedana però, tal com expliquen els seus néts, no ho va fer directament per amor a la Patum, sinó per amor als nens i nenes de la ciutat.

-A Joan Rafart, se'l coneix com un dels emblemes patumaires de Berga, per ser el pare de la Patum Infantil però, en l'àmbit més personal, com era?
Jèssica (Queca) Montaner: Els orígens del meu avi són humils. Fill únic i molt desitjat d'un matrimoni berguedà, la seva mare no el va poder alletar, i per això el van portar a una dida que estava a pagès. Les seves primeres paraules van ser honomatopeies. 
Joan Serra:  Sí, quan era molt petit li deien el catesques perquè havia passat molt temps en un corral de gallines i només sabia dir coc coc catesques.

-Però Rafart estava molt vinculat al carrer Pinsania
Sergi Montaner: Sí, perquè hi va néixer. Allà es va trobar amb tota la família i van anar fent una mica de veïnat. Nosaltres allà hi anàvem sovint, i la història de viure allà dalt era molt diferent... Les claus no sabien què eren!
Serra: Tots eren una comunitat que el punt d'unió va ser realment el meu avi. Això, fins al punt que als primers immigrants que venien d'Andalusia, que no tenien res i que vivien en una casa d'una mica més amunt, el meu avi els hi feia passar els reis. 

-I com va començar la Patum Infantil allà?
Serra: Ho va fer pels nens. 
J. Montaner: Va començar com un joc pràcticament. Amb il.lusió i voluntat es van anar engrescant, i com que tots eren una mica artistes, doncs vinga, fem-ho més de debò, més bé...
Serra: Però la Patum allà era una petita cosa, un trosset de Pinsania.
J. Montaner: Sí, però Pinsania era una gran família... Per exemple, el meu avi va comprar la segona tele que hi va haver a Berga, i tots es reunien en aquella petita casa per veure plegats la tele! La besàvia sempre cuinava, les portes sempre eren obertes!

-Per tant, la Patum Infantil va sorgir de manera gairebé involuntària?
Serra: Sí, sí, l'èxit de la Patum Infantil va ser aquest caldo de cultiu que hi havia allà a Pinsania. I per això la Patum va créixer, pel fet d'haver-hi aquest microcosmos i el meu avi com a punt d'unió. 
S. Montaner: L'avi tenia un poder molt aglutinador. Però la Patum eren uns dies l'any... durant la resta de l'any, tenia una paciència infinita i una passió pels nens acollonant.
Serra: Podríem dir que el meu avi era molt més canallero que patumaire, o sigui, que la Patum Infantil va derivar de la passió que tenia per la canalla. No la va pas anar a buscar. 

-I més endavant, quan ja va donar un pas enrere, quina va ser la seva relació amb la Patum infantil?
S. Montaner: Quan ens venia a veure quan fèiem la Patum infantil, en comptes de parlar amb els pares, parlava amb els nens, i els hi deia: Tu, t'ho passes bé? I el nen deia que si, i ja estava. I això era molt maco perquè realment era una persona que, el que li agradava, eren els nens. 
Serra: Una vegada un nen es va apuntar de Nano i quan van veure com ballava, li van dir: Vinga va, tu fora. I quan va arribar el meu avi, li va preguntar al nen: Què passa? I el nen li va dir que no podia fer de Nano. I va respondre: Que què? Doncs aquest noi va ballar els Nanos i encara els balla. 

-Suposo que en teniu un pilot, d'anècdotes...
S. Montaner: Sí, trobes molta gent que l'estima moltíssim. Realment, això sí que és d'agrair, el suport de la gent, com s'han bolcat i també veure com l'estimava tothom. No només com a patumaire, sinó com  a persona. 
J. Montaner: I moltes coses ell tampoc ens les havia explicat. No en fardava, sinó que ho feia perquè ho sentia. 
 
-Però a banda de ser patumaire i un amant dels nens, també era empresari. Quina és la seva història?
J. Montaner: De jove el van portar a Barcelona a treballar al bar dels tiets, però trobava molt a faltar la família. I quan va fer la mili i el van destinar a Olot, s'ho va muntar per estar el més a prop possible de Berga i, com que el coronel tenia una fàbrica tèxtil, hi va negociar i al final va aconseguir quedar-se a Berga. Aquí va conèixer la iaia, de qui es va enamorar bojament, i han estat enamorats fins al final. 
Serra: Diu que quan va tornar del bar cap a Berga, va ser com si hagués vist el cel, la llum, i això sempre ho explicava perquè el devia marcar molt fort. 
J. Montaner: Al Berguedà va estar treballant a la fàbrica La Seda, però va tenir l'oportunitat de tenir negoci propi i és el que va fer. 

-Com el recordeu com a empresari?
Serra: Era un home de respecte. Donava la paraula i amb la paraula se n'havia de tenir prou. Era un no em fallis perquè em trobaràs.
S. Montaner: A vegades només et mirava i ja en tenies prou. Però era molt treballador. Abans de marxar, abans que li vingués l'embòlia, estava obsessionat amb un mocador que volia fer per Patum. I va treballar fins al final. 

-En recordeu alguna anècdota curiosa?
J. Montaner: Jo recordo molt que a fora la terrassa hi tenia un balancí on hi cabíem justos ell i els quatre néts. I quan plovia, ens posàvem tots amb la manta i contàvem els llamps. 
Serra: O per exemple, quan hi havia el Noguera d'alcalde, aquest tenia una mà dreta que era el Santiago, que era un franquista franquista. I va arribar la Patum infantil, i els fuets estaven a l'Ajuntament. Quan van arribar, les claus només les tenia el Santiago i, després de trucar moltes vegades al Noguera, aquest li va dir: Mira Rafart, agafa i tira la porta a terra. I el meu avi va fer això. I a dintre, hi havia el senyor Santiago...
S. Montaner: Sí (riures), el va agafar pel coll i el volia tirar pel balcó.
Serra: Clar, allà es van trobar un home que volia privar els nens de la seva Patum. 

-Realment ho sentia...
S. Montaner: Sí, i el dia de Reis es tornava boig. Agafava els plats i, perquè fos més real, els trencava a terra i deia: Mira, els camells ho han trencat tot (riure).
Serra: I llavors sortia la iaia i el renyava, però ell deia: Calla, calla. I pam, pam!

-Tornant a la Patum infantil. Com va ser el traspàs i el moment en què ho va deixar a les vostres mans?
S. Montaner: Això va ser dur. El Joan i jo érem cuidadors des de pettis, i el relleu va ser com natural, però d'un any per l'altre et trobes que s'han de fer moltes coses i que arriba el 50 anivesari. Llavors vam començar-ho a organitzar tot amb sortejos, més igualtat....
Serra: Sí, però va ser també perquè en una reunió, ell va aparèixer amb tot un full de normes, i va intentar que tot fos més legal i amb menys diferències. 

-Ho va deixar tranquil i content?
S. Montaner: Estava súper content, sí.
Serra: Bueno, estava content, però també preocupat per si els nens s'ho passaven bé. 

-Però amb vosaltres, la Patum Infantil va acabar de fer els canvis més importants. Com la va viure durant els últims anys?
S. Montaner: D'una manera molt més personal. Ho volia saber tot i jo li explicava. I crec que estava molt content de com ho portàvem. Ell ens va solucionar molts problemes, i ara estava molt content. 
J. Montaner: I sempre deia el que diu aquesta cançó; Las obras quedan, la gente se va, y los que quedan las continuaran. Y la vida sigue igual. I deia que això era com la Patum. 

-Per anar acabant; amb tres adjectius, com el definiríeu?
Serra: Perseverant, intel·ligent i amb mà esquerra...
S. Montaner: Pacient, il·lusionat i familiar.
J. Montaner: Entusiasta, generós i treballador... És admirable, és la nostra referència. 

-I Berga, què creieu que n'ha tret d'una persona com ell?
S. Montaner: A part de la Patum Infantil, el que va fer va ser cohesionar un veïnat. 
Serra: Sí, va portar unitat, va voler potenciar la inclusió sempre, no fer diferències.
J. Montaner: I va ser molt just, just amb tothom, amb els consells, amb els veïns, amb els treballadors...

-Per a vosaltres, segur que sí, el millor exemple...
J. Montaner: Sí, perquè com a mare, penso que amb ell tot fluïa. I a vegades va molt bé pensar què hagués fet ell. 
S. Montaner: I el dia que va morir, que estàvem tota la família junts, va acabar essent un dia bonic, un dia acollonant. Ens va fer adonar que tots teníem un denominador comú que era ell, i parlant entre nosaltres, vam veure que la sort de tenir algú com ell no és usual. Tenir una persona de 92 anys, lúcida al 100%, que ha estat al costat de qui l'ha necessitat i que ha gaudit fins l'últim moment, s'hi pot firmar. 
J. Montaner: Ens ha deixat la gran responsabilitat d'intentar arribar al seu llistó...