Professor de vida 

Planyo de cor els parents i amics íntims de l’Àlvar Ymbernon: per a ells la pèrdua deu ser insuportable. Els planyo però també els envejo, perquè jo el vaig conèixer l’any 2000 en un curset de l’INEM, on al principi tots érem alumnes a la força i al final tots vam lamentar que només durés sis mesos. T’adonaves cada dia que l’Àlvar era un pou d’ensenyament, i que el sabia administrar amb un respecte i una empatia contagiosos. 

Va venir diverses vegades a les presentacions de les meves novel·les, amb la dignitat i la discreció que el personificaven, i recordo que un dia la mare em va preguntar qui era aquell senyor tan elegant. Després de presentar-li, va afegir: Que educat i simpàtic. Sembla un artista de cine.  

Tinc l’orgull de poder dir que ens vam reconèixer com a artistes a primera vista; ni que aquell portés la passió com una rosa a la solapa i jo la visqui com una espina clavada a l’ànima. Més d’una vegada havíem parlat de col·laborar, i m’alegra molt que l’any passat ho concretéssim en el muntatge L’emprenyada de Maria, que vam estrenar amb Anònim Teatre al Teatre Municipal de Berga al Festival de Tardor del 2014. Sempre puntual, sol·lícit, disposat a solucionar problemes i a infondre ànims, va ser una troballa, i ja fa mesos que treballàvem en un projecte nou, que m’agradaria estrenar a la seva memòria. 

Però no és pas del mestre d’artistes del qui volia parlar, perquè l’art pot ser una prioritat però les persones, evidentment, són la primordial. L’orgull prudent amb què es referia als fills; la senzillesa i la sinceritat amable amb què s’explicava; el compromís amb el país, amb l’art, i la tossuderia de contemplar aquest món caòtic amb els ulls del qui sap apreciar la vida, el feien, en el sentit més genuí del terme, un home admirable. 

I a mi en particular em va ensenyar a no queixar-me de la falta de reconeixement com a escriptor. Ell, que per coneixements i caràcter, mereixia un lloc prominent en el teatre català professional, s’entusiasmava com un nen quan podia col·laborar, gratuïtament, amb un grup i un autor de comarques. 

Segur que quan els dies desèrtics m’aclaparin, aquells en què em costa entendre per què escric i per què respiro, l’invocaré com un pagès la pluja i continuaré llaurant. 

    Gràcies, Àlvar; amic i mestre.