Albert Villaró: «Reivindico l'existència d'una Andorra diferent, més honesta»

Albert Villaró (La Seu d'Urgell, 1964) es va donar a conèixer, de manera esclatant, amb la publicació d'Obaga (La Magrana, 2003), una novel·la que va començar a fer sonar el seu nom per tots els cercles literaris del país. Des d'aquell llibre, que no era pas el primer, en van venir molts més, coronats amb premis literaris de prestigi i, sobretot, pel reconeixement del públic, que ha mantingut l'autor andorrà com a un dels escriptors catalans de més èxit de l'actualitat. Però, tal com ell mateix explica en aquesta entrevista, el reconeixement sempre ve després "de picar molta pedra", de creure's un ofici i d'escriure històries que puguin ser estimades per gent que ni tan sols coneixes. Al seu darrer llibre, La bíblia andorrana (Premi Prudenci Bertrana 2015), Villaró torna a posar en escena l'oficial de policia Andreu Boix, que haurà de resoldre l'assassinat d'un banquer. Nervis, rumors i, com a rerefons, una lluita entre serveis d'intel·ligència rivals que ens endinsarà en el sòrdid món de l'espionatge.
 
- La bíblia andorrana és un relat que vostè mateix es resisteix a incloure dins el gènere policíac. On el posa, doncs?
 
- Les novel·les de l'Andreu Boix són un gènere per ell mateix, amb un personatge que és qui li dona un caràcter propi. En aquest sentit, és una novel·la amb policies, no una novel·la policíaca. Si parlem de la descripció social, sí que diria que és novel·la negra, amb un cert to crític. Però també hi ha una part domèstica, sentimental i de vida familiar que ens mostra les reflexions i accions de l'Andreu Boix. I això no deixa de ser costumista, un reflex de la vida contemporània, cosa que fa que se'm faci molt difícil posar La bíblia andorrana en un calaix determinat, i no en un altre.
 
- Parlava del pes importantíssim de l'oficial Boix, un gran personatge central que, en alguna ocasió, vostè mateix ha definit com un alter ego seu.
 
- En major o menor grau, tots els personatges són un alter ego teu. Fins i tot els dolents, perquè tothom té una part fosca i amagada. Si fas una novel·la i intentes dotar d'un cert alè vital tots aquests personatges, els has de crear en base a una matèria primera que és la teva experiència i la teva pròpia imaginació. Tu ets el responsable de tot. Del Boix, però també de l'Arenas, un dels dolents del llibre. L'obligació de l'autor és donar-los caràcter a cadascun d'ells.
 
- Fa deu anys que l'Andreu Boix és acció. En què ha canviat en aquest temps?
 
- El Boix de Blau de Prússia (Premi Carlemany, 2006) era un vidu recent, molt sotraguejat per la vida, amb problemes de relació i d'autoestima. Fa un procés de creixement al llarg de la novel·la i, al final, acaba més recuperat de com va començar. El Boix de L'escala del dolor (Columna, 2012) és més segur d'ell mateix, tot i que la vida el torna a castigar, al final. El Boix de La bíblia andorrana és un pare tardà, que li passa com a tothom que arriba a la paternitat, es torna menys egoista i intenta mirar si pot deixar un món una mica millor per a la prole. És més madur i, també, més conservador.
 
- Com a lectors, tenim el dubte d'on comença la realitat i acaba la ficció, sobretot perquè al principi de la novel·la hi ha la "Justificació de la covardia de l'autor". Era massa agosarat posar noms reals?
 
- Era una broma. En realitat no hi ha canvis de noms, perquè no hi ha ningú que aparegui camuflat. Però és difícil escriure sobre un banquer i no caure en l'arquetip. O, en el cas concret d'Andorra, si parles d'un ministre tothom pensa, immediatament, que aquest ministre és aquest o aquell altre. És inevitable. Algú que no tingui referents andorrans, però, ho viurà d'una altra manera.
  
- A Catalunya tenim una visió d'Andorra que va associada a casos de corrupció, especialment pel que recentment ha esquitxat a la família Pujol. A més, que hi hagi un banquer com a motiu central de la trama, ja fa que ho associem a un món obscur, d'operacions fosques.
 
- Pel que fa al cas de La bíblia andorrana, llegint el llibre t'adones que hi ha una Andorra diferent, més honesta. Si no fos així, no hagués estat un país pacífic al llarg dels segles, un país que no ha envaït mai ningú, que no ha comès cap genocidi, que no té exèrcit. És un lloc tranquil ple de gent honrada, que treballa i que fa la seva feina. En el fons, aquesta és l'Andorra real, la de la gent treballadora.
 
- Es sentia amb l'obligació de reivindicar-ho?
 
- Sí, a mi m'agrada exercir una certa exaltació de l'Andorra real. La de la gent que es lleva cada dia i va a treballar. La història d'Andorra que no ha fet mal a ningú.
 
- La trama és plena de girs i de punts d'inflexió. Com va ser el procés d'escriptura?
 
- El meu procés d'escriptura sempre és molt lineal. Començo sempre pel principi i moltes vegades no tinc clar cap on anirà la cosa. En aquest cas, també tenia un títol molt clar, La conjectura Valdambrini. Amb aquesta idea vaig començar a construir una trama, fonamentada en una idea vague, que era l'assassinat d'un banquer. Però no sabia cap on anirien les coses. De fet, tots els girs que hi ha són immediats, mentre anava escrivint.
 
- Podem dir, doncs, que vostè és el primer sorprès.
 
- Sí, i això és el que m'agrada del fet d'escriure. No saber res i anar descobrint-ho tot durant el procés. Penso que si ja ho tingués planificat d'entrada ja no tindria sentit continuar. Això seria redactar, i el que a mi m'agrada és escriure, anar escalant una paret de roca sense saber quina vista contemplaràs quan arribis.
 
- El final de La bíblia andorrana tampoc era previst?
 
- Gens! Recordo el moment en què se'm va acudir, quan em vaig dir a mi mateix: "fes-ho!".
  
- Quan temps passa des que comença a escriure fins que dóna per tancat un llibre?
 
- Un any i mig o dos anys. Des de la primera coma, fins al punt final. A més, fer una novel·la demana molta dedicació, cal tenir disciplina i estar-hi cada dia. No és com fer un article o un conte, el ritme és diferent. També és cert que, d'altra banda, et permet una certa tranquil·litat, ja que la novel·la et permet fer excursos. Si un dia no escrius no passa res, té un tempo diferent. És una cursa de resistència i no un esprint.
 
- Per què havia titulat la novel·la La conjectura Valdambrini en un origen?
 
- Tinc una carpeta on vaig posant títols que m'agraden per a llibres, títols que penso que podrien anar a bon port. En aquest cas, Valdambrini era un guitarrista barroc italià del segle XVII que em va cridar molt l'atenció.
 
- I què el va fer canviar per La bíblia andorrana?
 
- Els títols són com els coets que, fins a ser satèl·lits, van cremant fases. Era un títol molt intern meu, un motiu que necessitava que m'acompanyés durant el procés per poder-lo deixar un cop l'obra fos acabada. Llavors, al final, ja agafo el títol definitiu. Amb Els ambaixadors (Premi Josep Pla, 2014) em va passar el mateix, amb Blau de Prússia, també. És molt difícil trobar-ne un des del començament fins al final. Amb tot, aquest primer títol ha de tenir moltíssima força, perquè és com la brúixola del relat.
 
- Hi va intervenir un factor editorial, en el canvi?
 
-  No especialment, perquè sóc conscient que hi ha títols més amables que d'altres. Sabia perfectament que La conjectura Valdambrini era un títol dur. També hi ha un homenatge a La Bíblia valenciana de Rafel Tasis i a La corona valenciana de Jaume Fuster. Com veus, hi ha petites bromes i jocs de referència.
 
- La seva eclosió com a escriptor va venir amb la publicació d'Obaga (2003), una novel·la que tothom recomanava, amb molt bones crítiques. Aleshores, Albert Villaró era un gran desconegut. Com es veu, dotze anys després i després de recollir premis com el Néstor Luján, el Carlemany, el Josep Pla o el Prudenci Bertrana?
 
- Després de vuit novel·les, em veig amb més ofici, com és lògic. També amb més seguretat sobre el terreny que trepitjo. Ara, per exemple, si començo una novel·la sé que l'acabaré. Sé que els obstacles que aniré trobant al llarg del camí són superables. I que cal picar molta pedra.